SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

9 de desembre de 2017
0 comentaris

Com vaig entrar al món del folk

Darrerament he observat que, dintre el món que es mou entorn la música i cultura tradicionals, es mostren certs dubtes o discussions sobre temes que, per haver estat directament protagonista o molt vinculat, pensava que estaven més clars. Suposo que el pas del temps ens fa oblidar certes coses que donem per suposades, però que la evidència fa que han estat mal explicades. Senyal que ens fem grans. Així, davant de preguntes sobre l’origen del rei Carnestoltes lleidatà anomenat Pau Pi, el Grup de Recerca, el ball de diables de Lleida, o la recuperació de la glosa al Principat o el mateix art d’improvisar en les cançons de pandero, mereixen una explicació. És un deure que tenim els que, per sort o per desgràcia, hem estat protagonistes de la seva creació o formació.

Al 1969 vaig començar a aprendre guitarra amb el mestre Ros, al carrer Major (al cantó de l’espectacular botiga de joguines “El Baratillo”), on vaig coincidir amb Carles Juste (anomenat ara Lo Beethoven, el més popular dels cantants actuals de garrotins) que aprenia violí. Al 1973 també tocava la guitarra elèctrica, per fer rock. Al 1975, vaig aprendre bandúrria, i guitarró o requinto aragonès (al 1976) a Osca, on em vaig familiaritzar amb el folklore del Pirineu aragonès, i on també vaig conèixer gent com Rafel Ortega-Monasterio (fill de l’autor del Meu avi), Rosa León, Javier Mas (que després ha acompanyat Leonard Cohen), els cantants aragonesos Ana Martin, Labordeta i Joaquin Carbonell; i els grups la Bullonera, Boira o Chicotén.

Amb aquest bagatge musical, i després d’haver passat per l’inevitable intent de ser cantautor, a l’estiu del 76 Jordi Romeu, Carme Porta, Antoni Bifet (bongos) i jo mateix vam formar el grup de folk ESCLOPS  Quan van marxar els dos primers, van entrar Jaume Roman i Maria José Loncà (veus i guitarres) i Jordi Balagueró (flauta travessera). Primer versionàvem cançons de cançoners, però arrel del Congrés de Cultura Catalana, ens donà la idea de recollir cançons. La companya del Romeu era de Bellpuig, ens presentà mossèn Jesús Capdevila, hereu musical de Valeri Serra i Boldú, que havia publicat un llibret de cançons recollides per ell (Parlem del cant popular, ed.IEI), que vàrem començar a cantar. Per ell vaig sentir per primer cop melodies de les cançons de pandero. El grup es va dissoldre al 1979, per desavinences en renovar repertori i obrir-se a d’altres estils. Abans però, havíem intentat fer una coordinadora de grups de folk de Ponent (amb Mollerussa, Bellpuig i Juneda), però després de 4 trobades, l’intent es va esvair.

Entremig havia entrat al 1978 al Consell Popular de Cultura Catalana del Segrià ( conseqüència del Congrés de Cultura, idea de Xirinachs). A iniciativa de Ferran Peiró (nebot del ministre republicà de la CNT, Joan Peiró), Carmina Pardo i Maria José Loncà, el Consell de Lleida se centrava més en la cultura que no pas en la política (com feien a d’altres indrets). L’objectiu era promocionar actes de cultura popular, com la Flama del Canigó. Fites significatives varen ser recuperar el cant de Caramelles a Lleida, portar els Grallers de Cervera, i potser el més sonat, portar a la Seu Vella al grup Al Tall (que havia gravat Quan el mal ve d’Almansa), finalitzant amb una comparsa i banda musical de Moros i Cristians (que per primer cop es veieren a Lleida) fent filades per dintre la nau central de la Catedral. Allò aixecà polseguera, encara recordo la cara d’esfaraït de Mossèn Jesús Tarragona, responsable d’quell recinte. S’ha de dir que Al Tall en la seva gira de comiat, a Lleida ho va fer al mateix lloc i el record d’aquelles filades perdurà fins la recuperació de la festa de Moros i Cristians a la ciutat.

Del març al juliol de 1979, vaig col·laborar amb el setmanari La Boira, amb una petita columna sobre tradicions populars. En ella vaig explicar per primer cop, el significat semi-mitològic entorn del rat-buf o bufó, amb que designaven a l’edat mitja als lleidatans (deien que havien sortit del Segre, convertint-se en humans) i amb que després vaig batejar al meu grup. Acte seguit, vaig estar durant uns pocs mesos al grup Dau d’Ivori (música mediterrània), on tocava guitarra i bandúrria, acompanyant una veu femenina, una flauta travessera i una altra guitarra (o al bozouki grec). Finalment a l’octubre d’aquell any vaig fer el servei militar, primer a Lleó i després a Xixón. Malgrat l’aturada obligatòria, vaig poder familiaritzar-me amb la dolçaina lleonesa, el bable, la gaita i el folklore asturià. En tornà a casa al 1981, aviat vaig descobrir tot un altre món entorn de la gralla. Però aquest és un altre capítol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!