Procés: final de túnel. Pròxima estació?

El referèndum, abans pantalla passada, és el final del túnel. L’objectiu a assolir. La màxima tensió amb l’estat a curt termini. Poden passar tres coses; que no se celebri; que se celebri amb dificultats; que se celebri.

De no celebrar-se- cosa que hauria de significar un desplegament mastodòntic de l’estat per impedir-ho- anem a unes eleccions que uns anomenaran autonòmiques i altres amb un altre nom. El resultat previsible és que el sobiranisme torni a guanyar, i que la resta de forces no es mourien gaire del seu estatus actual. Conclusió: tot continua igual i no hi ha sortida política. Tensió i desafecció consolidada d’una part important de la societat.

Si se celebra amb dificultats (de l’indole que siguin) tornem a estar igual. Cap de les dues parts reconeixerà la consulta com a vàlida; uns perquè l’hauran dificultat i d’entrada ja no la reconeixen; altres perquè acusaran l’estat d’impedir per la força o la coacció una consulta amb garanties.

Si se celebra i guanya el Sí amb una participació notable, el sobiranisme exhibirà múscul, tindrà ressò internacional, però la consulta no serà reconeguda ni per l’estat ni per bona part de la comunitat internacional. Un cop més, status quo.

En tots tres casos, veiem que el conflicte no es resol i que la correlació de forces objectiva vindrà a ser la mateixa. Prenent perspectiva històrica, ens trobem en l’eterna tensió Catalunya/Espanya que no es resol a favor de cap de les dues entitats.

Contemplem, tanmateix, una mica més, el tercer escenari, perquè aquí hi juga un paper determinant què farà el govern de la Generalitat i com reaccionarà el Parlament després de la celebració. Suposem que iniciem el camí de les lleis de desconnexió. A banda de les dificultats que la seva implementació pot tenir a nivell social, especialment en aquells àmbits en què la ciutadania haurà de triar una legalitat o una altra, ben segur que retornarem als tribunals i la judicialització presidirà durant una llarga temporada la vida política. Cap novetat: estancament, tensió, desafecció sòlida. En aquest context, una DUI seria l’opció més agosarada; no és segur, amb tot, que fos una opció compartida per tot el sobiranisme, més enllà de la CUP (minoria). En la hipòtesi que es fes topem amb el reconeixement internacional; tot suposant que alguns països reconeguessin la nació catalana, no serien, ben segur, els més propers ni els més poderosos. De nou, ens trobaríem en una situació de tensió permanent, no resolta. Un punt més en l’escalda  de tensió però cap solució.

De tot plegat en poden sortir dues vies: una via en què l’estat jugui a matar i esperi posar en crisi tot el sobiranisme, atiant-ne les divisions internes, per, finalment, aconseguir-ne la derrota electoral, o una altra en què més d’hora que tard s’obri un procés negociador que hauria de tenir gestos simbòlics per les dues bandes. La primera via té el handicap que deixa un pòsit de ressentiment, una flama viva, que en qualsevol moment pot tornar a revifar atesos els greuges i demandes no resolts. La segona, seria, en qualsevol cas, la via més correcta on cada part posés sobre la taula els seus propòsits. Si l’estat no opta per la via dura, la segona opció s’imposarà.

Co·lectiu Urbi et Orbi

(Persones independents que reflexionem amb calma sobre política, cultura, societat…)

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Opinió i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*