Els atemptats jihadistes de la setmana passada han aixecat una onada aparentment sobtada d’islamofília entre la societat catalana promoguda pels col·lectius del progressisme transversal (des d’ERC a la CUP, passant pels Comuns) que han fet des de fa temps de la lluita preventiva contra la islamofòbia un dels eixos del seu missatge polític (l’altre, la deslegitimació dels Mossos acusant-los de violència policial desproporcionada l’han hagut d’aparcar momentàniament).
En ambdós casos hi ha elements comuns: una aproximació abstracta a la realitat basada en prejudicis ideològics característics dels progressisme banal d’arrels totalitàries hegemònic al nostre país des de fa mig segle. Ara, tots els esforços dels intel·lectuals i els opinadors mediàtics d’aqueix sectors estan concentrats a invertir la realitat: la responsabilitat dels atemptats jihadistes no recau en els autors sinó en la societat que no els acull com caldria (el famós interrogant “què hem fet malament ?”).
L’any 2002, Georges Bensoussan va dirigir un equip de interdisciplinar de professionals que va redactar un llibre frapant titulat “Les territoires perdus de la République: antisémitisme, racisme et sexisme en milieu scolaire” on alertaven de la degradació de l’escola pública i la pèrdua de valors republicans enmig de la indiferència de la classe política dirigent. Quinze anys més tard la societat francesa pateix els danys multidimensionals del gihadisme que emergeix com una força destructiva, afavorida per l’abandó no solament de l’escola pública sinó de barris sencers (les banlieues) per part de les autoritats. A més, Georges Bensoussan va ésser denunciat per islamòfob ( i absolt) per col·lectius islamistes que han esdevingut una mena d’inquisidors contra la llibertat d’expressió a les societats obertes europees.
Dos llibres de recent aparició certifiquen aqueixa deriva: Bruno Riondel, un professor d’Història a l’ensenyament secundari, és l’autor del llibre “Considérations inconvenantes, sur l’école, l’islam et l’histoire en France à l’heure de la mondialisation” (Éditions du Toucan, 2015) i enguany Bernard Ravet acaba de publicar “Principal de Collège ou imam de la République” (Éditions Kero). Tots aqueixos treballs descriuen una realitat que també es dóna a les escoles catalanes entre el jovent musulmà (segregació entre xiquets i xiquetes, rebuig a la participació en les formes de vida i lleure comunes, llevat del futbol pels nois, i rebuig dels valors occidentals tot primant els islàmics).
Catalunya només pot perviure com a estat si enllaça amb la mentalitat col·lectiva que va bastir una tradició jurídica i política fonamentada en l’equitat i l’equilibri de poders fins als decrets de Nueva Planta de 1707-1715. La llibertat de les persones i del conjunt de la nació són l’essència de l’ànima compartida que ens ha permès sobreviure com a poble malgrat els segles d’esquarterament i ocupació franco-castellana. Aqueix bagatge actualitzat és incompatible amb tota mena de totalitarismes, amb el neo-franquisme especialment, però també amb l’islamisme. I les respostes mediàtiques immediates després dels atemptats jihadistes van en una línia claudicant dels valors nostrats en nom d’un bonisme moralista que cau en una islamofília abstracta desconeixent la realitat del jihadisme i com prevenir-lo.
És convenient escoltar veus que s’aixequen des de dins del món islàmic contra el jihadisme com aqueixa que reprodueix Ramon Sargatal al seu facebook: “Aquests dies, com segurament us passa a vosaltres, estic rebent molts missatges de solidaritat d’amics de fora de Catalunya. En el meu cas, molts m’arriben dels països del Magreb, on hi ha sectors que lluiten aferrissadament contra l’islamisme i que es fan creus de la ximpleria bonista que gastem al nostre país. Després de demanar-li permís, tradueixo aquí el comentari que, enmig d’un intercanvi de missatges privats, m’ha fet Raouf Dakhlaoui , exalcalde de Sidi Bousaïd (Tunísia), llibreter, humanista i activista cultural:
“Te’n recordes, Ramon, del que us vaig demanar després del sopar que vas organitzar a Santa Coloma de Farners? Apliqueu les vostres lleis. Apliqueu les vostres lleis sense ser injustos, però amb tota fermesa. Teniu lleis, com a tota Europa, que us haurien permès controlar i reprimir aquests moviments declaradament feixistes. Apliqueu les vostres lleis i així començareu a eradicar el mal.
Vàreu guanyar la vostra democràcia lluitant durant anys. Encara avui, esteu lluitant per la llibertat de Catalunya. No creieu que val la pena fer-vos-hi forts per preservar el que heu aconseguit? Avui ja només és cosa vostra aplicar la llei, i, en primer lloc, la més important: la Constitució Catalana”.
Post Scriptum, 30 d’agost del 2017.
L’article d’Hakima Abdoum, “El islam no es paz”, publicat ahir al bloc del periodista tarragoní Ricard Checa és una veu excepcional entre la comunitat musulmana que aporta una visió crítica i autocrítica després atemptats jihadistes de la setmana passada. Quin contrast amb l’odi antijueu i antioccidental que traspua el col·lectiu autodenominat Musulmans contra la islamofòbia denunciat per politòlegs com Xavier Torrens i emparat per Barcelona en Comú i la CUP.
Post Scriptum, 4 de setembre del 2017.
De la conflictivitat generada per l’islamisme a França en podem extreure lliçons aptes per a Catalunya com aqueixes dugues reflexions: La primera, d’Elisabeth Lévy: “Derrière le terrorisme, la sécession culturell d’une partie de l’islam de France“, publicada a Le Figaro el 7 de gener d’enguany. La segona, de Barbara Lefebvre: “Islamisme à l’école: après l’ènième constat des territoires perdus, à quand la reconquête ?“, publicada el proppassat 1 d’aqueix mes, també a Le Figaro.
Post Scriptum, 2 d’octubre del 2023.
Només El Nacional.cat es fa ressò ahir dels: “Saquejos, destrosses i atacs a la policia en una violenta nit de festa major a Molins de Rei”. Tot i que la crònica de successos no analitza els fets, sí que aflora dues dades rellevants. La primera, l’atac premeditat contra la policia: “els fets s’han iniciat quan un grup de persones ha atacat la policia de la ciutat, que si bé tenia un dispositiu amb agents amb material antiavalots, han rebut llançaments de pedres i objectes. Tot i que els Mossos han desplegat efectius policials, els incidents han seguit, també, amb llançaments contra la policia catalana”. La segona, “els Mossos d’Esquadra han obert una investigació per poder identificar els violents, que, segons fonts municipals, es tracta de diversos grups de joves, entre del municipi i també de les localitats dels voltants, alguns d’ells de nacionalitat estrangera, alguns d’ells, coneguts de la policia”.
És a dir, aqueixos esdeveniments són el preludi de la importació al nostre país del conflicte entre joves d’origen foraster contra la policia que ha França ha esdevingut crònic atès que les autoritats no van escoltar les alertes enviades sobre allò que estava passant a les escoles i a “les banlieues” de les grans ciutats. Aquí els mitjans de comunicació (TV3, Vilaweb…) oculten els fets i són còmplices de la passivitat de les autoritats, paralitzades per les sistemàtiques acusacions de racisme i islamofòbia.
Post Scriptum, 27 de març del 2024.
Avui El Nacional.cat publica una informació correcta (no tergiversada ocultant l’origen magrebí dels detinguts) sobre un cas emblemàtic dels “territoris perduts”: “Tres detinguts més de la turba de 60 joves que va atacar la policia amb pedres a Banyoles”. Malgrat els senyals d’alerta emesos de fa anys, res sembla poder aturar la reproducció a escala catalana del fenòmen social cronificat a França on barris sencers (uns cinc mil aplegant mig milió d’habitants aproximadament, segon Geeorges Bensoussan) escapen a les autoritats locals i on impera l’economia de subsistència lligada al narcotràfic com a única sortida per a una franja de població immigrada no integrada a la vida social. Els Mossos, policies locals i treballadors socials aplicats a la prevenció i la repressió estan superats per la magnitud del problema, una realitat negada políticament a nivell nacional català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
S’hauria de demanar quins “valors occidentals” volem transmetre als “altres”.
Pe a mi, no és de rebut el que vaig escoltar l’altre dia en boca d’una treballadora social que va venir a dir que si un noi [magrebi] deixa la droga i ja no trepitja les discoteques, pot ser un signe de radicalització islamista.
Si això fos així, seria qüestió de pensar si realment la podridura no l’estariem conrean nosaltres, els “occidentals”; al banalitzar hàbits de vida del tot negatius, i adoctrinar des de ben petits en ideologies nocives.
Atentament