Manllevo el títol d’aqueix apunt del llibre del meu estimat company, amic i cunyat, Hèctor López Bofill “La independència i la realitat” (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2004) per deixar anar unes quantes reflexions esparses sobre l’actual moment polític que viu el nostre poble.
La primera, per reiterar un cop més una contradicció frapant: estem vivint un procés -amb totes mena de contradiccions i mancances- cap a la independència mentre el pensament polític hegemònic a Catalunya des de fa mig segle continua essent el progressisme abstracte i banal d’arrels autoritàries que contradiu frontalment la realitat social i sent aversió per la catalanitat.
La reacció de tot l’espectre polític que comparteix aqueix progressisme (PSUC-PSC-Podemos) basat en l’eix esquerra/dreta contra l’eix dominació espanyola/independència catalana consisteix essencialment en eludir la realitat de l’arbitrarietat estructural de l’ordre estatal i les dimensions de l’espoli econòmic per focalitzar l’agitació social contra les institucions i els símbols nacionals catalans que representen la continuïtat històrica de la nació.
La desnaturalització del Museu de Born, l’atribució de caràcter etnicista a la reivindicació independentista intentant perpetuar la separació entre catalans autòctons (de dretes i burgesos) i nouvinguts (d’esquerres i espanyols) respon a l’origen d’aqueix progressisme com a subproducte del franquisme. No és pas casualitat que des d’aqueixa esquerra estèril i fictícia (que ha permès la degradació de Catalunya des de la transició fins ara) es recuperi l’enyorança del franquisme per contraposar-lo a la independència. No tenen cap projecte a oferir, com ho demostra la gestió d’Ada Colau al cap i casal de Catalunya, només demagògia i vaguetats.
En segon lloc, el patriotisme republicà, que hauria de defensar la identitat nacional catalana com a columna vertebral del nou estat, participa d’aqueixa evasió cap a les identitats difuses, el mestissatge cultural i confusió conceptual. De fet, darrere la fraseologia de la nova república hi ha l’acceptació de l’espanyolitat -i l’islamisme- com a components incontrovertibles del nou estat català. Les declaracions recents de Santiago Vila i Anna Gabriel, tot i que aparentment distants, comparteixen un mateix capteniment: la desnaturalització de la causa independentista com a única opció de supervivència d’un poble, el català, per justificar-la en base a arguments boirosament democràtics i aparentment cosmopolites.
En tercer lloc, aqueixa desconnexió entre els dirigents polítics abstractament d’esquerres i la realitat del conflicte en el qual estan immersos, tot i no ser-ne conscients, els porta a exigir el caràcter pactat del referèndum sobre la independència de Catalunya, quan els poders fàctics espanyols ja han descartat reiteradament aqueixa eventualitat i estan decidits a encetar la fase de la repressió. La posició central que Podemos té a Catalunya esdevindrà ben aviat un col·laborador ideològic i mediàtic d’aqueixa repressió no pas el soci que Junts pel Sí i la CUP esperen.
Post Scriptum, 30 de gener del 2018.
La realitat d’un conflicte polític com és el que estem vivint com a poble enfront l’ordre estatal espanyol no és la ficció “realpolitik” que els independentistes que no tenen la voluntat ni la capacitat de dirigir-lo volen presentar com a excusa per justificar l’actitud de defugir la seva responsabilitat. Restablir l’autonomia aixecant el 155 CE no és un objectiu en si mateix ni el pas intermedi per eixamplar la base social de l’independentisme, és claudicar a mig combat sense estrategia de recanvi possible. La realitat és el conflicte per la independència no pas la quimèrica defensa de l’autonomia.
L’actitud d’ERC és deshonesta per manca de sinceritat i coherència en els seus plantejaments, però dissortadament no és nova ja que recorda molt la falsa campanya pel no al referèndum de l’Estatut del 2006 quan la direcció volia votar sí en nom del realisme i tornar a pactar un segon tripartit amb José Montilla de president. Ara, com allavòrens, el temps demostrarà (ben aviat) que la dominació política i l’espoliació econòmica que l’ordre estatal imposa a Catalunya persisteix i es fa cada cop més gravosa i la dinàmica de la repressió i la discriminació contra el poble català superaran els plantejaments tàctics que ens han dut a l’atzucac actual.
Post Scriptum, 10 de gener del 2020.
Aqueixa setmana s’ha reblat el pacte ERC/PSOE amb un seguit d’arguments justificatius per part d’Esquerra que els fets han demostrat falsos: el PSOE no està exonerat de responsabilitat en la repressió com diu Oriol Junqueras, ni és pas un aliat sinó component principal del supremacisme espanyol, com recorda avui Vicent Partal. Espanya no és un estat democràtic com pregona Joan Tardà sinó una autarquia on no es respecten els resultats electorals dels independentistes ni les sentències del TJUE, i efectivament ens roba, malgrat el desmentit de Rufián, com ho demostren els 16.800/any de dèficit fiscal als exercicis 2015 i 2016. Sense reconèixer i explicar la realitat no hi ha independència possible, només impostura i autoengany.
Post Scriptum, 20 de maig del 2020.
Punyent i encertada editorial de Vicent Partal a Vilaweb: “Pactar a Madrid ? La realitat ha tombat el principi de realitat“.
Post Scriptum, 10 de juny del 2021.
L’independentisme té un contingut essencial que no es pot distorsionar: la creació d’un estat propi que expressi el dret d’autodeterminació de la nació catalana. Banalitzar aqueix objectiu comporta distorsionar la realitat de la dominació politica i l’espoliació econòmica que el poder estatal espanyol exerceix sobre el poble català escampant la confusió i les falses argumentacions sobre les possibilitats de reformar-lo. Les actituts de bona part dels dirigents del procés engegat al 2010 degraden amb fets, paraules i gestos la causa que aparenten servir. És el cas d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez o Jordi Cuixart, per posar només tres exemples recents de renúncia a la llibertat del nostre país a canvi d’indults i submissió a l’ordre estatal. La independència és incompatible amb la impostura: l’opressió nacional, el conflicte i la repressió persisteixen, però dissortadament no tenim direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat suficient per liderar un veritable procés d’alliberament nacional.
Post Scriptum, 2 d’agost del 2021.
Magnífic article de Joan Ramon Resina ahir a Vilaweb: “Quan no puguis canviar la realitat, emprèn-la amb la gramàtica“, del qual val la pena extreure’n aqueix paràgraf: “La primera impressió d’aquesta absurda polèmica, doncs, és la de l’avanç imparable de la bestiesa en una societat que, impotent per a enfrontar-se amb les causes transcendents, es desficia per fer causa d’allò que no n’és i que per aquesta raó aguanta totes les excentricitats del radicalisme gratuït. La incapacitat d’acarar els greus problemes socials, ambientals i polítics encoratja la substitució simbòlica, de tal manera que la malenconia del poder inassequible es tradueix en dictadura de l’estupidesa”.
Post Scriptum, 20 d’abril del 2023.
Ot Bou, avui, a Vilaweb: “Les tombarelles d’Esquerra i el realisme paral·lel. La intenció és ben clara: si havíem assumit que el referèndum era per a decidir la independència, qüestionar-ne ara la funció és la manera de dir-nos que potser no cal”. Val la pena retenir-ne aqueix paràgraf:
“En el relat d’Esquerra d’aquests darrers anys hi ha un punt d’aïllament de la realitat, hi ha fins i tot una planificació psicològica per a negar-la sistemàticament fins que sigui irreconeixible. La direcció sembla convençuda que els seus rivals polítics, sobretot els independentistes, no saben llegir el moment i no entenen res perquè són uns somiatruites o uns hiperventilats, i que ells, en canvi, sempre van tres passes endavant. Amb Oriol Junqueras al capdavant, la direcció ha conreat una superioritat moral que ha portat el partit a la soledat institucional i a ser la joguina del PSC, però tenen tant de menyspreu cap a la base independentista que perceben l’aïllament polític com una virtut. Com que han creat la seva realitat paral·lela, en què obvien les condicions materials, les proves històriques i el funcionament del poder, se senten més realistes que la resta.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!