L’anterior president de la Generalitat, Pasqual Maragall, es despenjava ahir amb un article dominical a l’Avui farcit d’incoherències al voltant de la resposta catalana a previsible sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.
En l’exposició de Maragall no hi ha ni un bri d’autocrítica -ni per la seva actuació personal com a governant, ni com a dirigent durant molts anys del PSC-, cap rastre d’assumpció de responsabilitats per l’antinacionalisme català que ha practicat al llarg de la seva trajectòria política. Ara crida a la defensa d’un Estatut que no va saber liderar quan era president, ni plantar cara al PSOE, ni a José Montilla quan van començar a actuar contra el projecte estatutari que el Parlament de Catalunya havia aprovat el 30 de setembre del 2005.
L’Estatut és un projecte liquidat, insistir a defensar-lo (proposant-ne un de nou ?) després de la sentència del Tribunal Constitucional que previsiblement reduirà Catalunya a l’estadi d’infrautonomia és conduir el nostre poble a un carreró sense sortida. Una incoherència més.
La classe política subalterna no ha previst cap resposta coherent a la liquidació de l’autonomia per part del poder espanyol, les seves aspiracions no passen de l’Estatut: ni pensaments d’encetar la lluita per la independència. Improvisen una crida “unitària”, amb qui ? Amb el PSC, que és el principal còmplice local de la situació de dependència política i espoli econòmic que pateix Catalunya ?
Les forces de sí a l’Estatut, retallat amb la seva connivència llei a llei (FROB, finançament, dependència….), CIU, ICV, PSC, ERC (que va dir no, quan volia dir sí, i ha acabat a reintegrant-se al bloc autonomista), que es manifestin junts. Els independentistes no podem compartir ni la convocatòria, ni la impostura del doble llenguatge (Mas, Benach, afirmen que votarien sí a la independència i veten la ILP que promou la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació).
L’independentisme ha de donar una resposta pròpia i diferenciada de la que promouen els autonomistes si volem començar un nou cicle i una manera de fer política diferent de la dels gestors de la dependència. No hi ha resposta conjunta possible entre uns i altres: els que silencien, menyspreen i persegueixen els independentistes conseqüents, com Víctor Alexandre o Joan Carretero, (o aquest xicot detingut avui mateix per la crema de la pantalla de Tele-5 a Terrassa) estan contra la possibilitat que Catalunya tingui un estat propi.
Hem d’extreure lliçons de les manifestacions del 18-F i del 1-D, on anàvem plegats uns (portant pancartes independentistes i parlant pel mòbil amb el PSOE) i altres. No es pot tornar a repetir un acte de sobirania davant del Parlament de Catalunya que acaba amb una encaixada de mans amb els diputats de CIU i Esquerra que la setmana anterior han votat contra l’autodeterminació. Regenerar l’independentisme com a alternativa real exigeix credibilitat i coherència als qui lliurement vulguin assumir aquest compromís, que comporta afrontar un conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal, precisament allò que no estan disposats a fer els perpetuadors d’un Estatut inexistent. Maragall, Montilla, Mas, Carod, Duran, Saura que desfilin junts. Els independentistes junts, però per l’estat propi.
Post Scriptum, 24 d’agost del 2009.
El gest de Pasqual Maragall signant en suport de la celebració de la consulta popular per la independència a Arenys de Munt l’honora i suposa un tombant en la seva trajectòria política. De Jordi Pujol encara estem a l’espera que gosi mostrar una actitud similar pel que respecta a la possibilitat de tenir un estat propi. Pel que fa a José Montilla, l’actual president, la seva actuació serà la que dicti Ferraz: acatar la sentència, insistir en l’autonomia i rebutjar la independència. Com proposava ahir Ernest Benach, des de les pàgines de l’Avui, Montilla encapçalarà el bloc de la dependència del qual forma part l’actual Esquerra.
Post Scriptum, 28 de setembre del 2020.
L’actual procés independentista va començar arran de la sentència del Tribunal Constitucional que va liquidar la reforma de l’Estatut d’Autonomia refrendat pel poble català. Durant aqueixos deu anys el conjunt dels partits sobiranistes han prioritzat la preservació de les institucions catalanes com a font de legitimitat de les actuacions pro-independència (9-N, Primer d’Octubre), però amb la sentència condemnatòria d’avui per la qual el Tribunal Supremo inhabilita el president Torra, la gestió autonòmica, més o menys efectiva, ja no és possible. Ja fa tres anys que el Parlament presidit per Roger Torrent a les ordres d’ERC ha deixat de ser efectivament el referent de la voluntat legítima del poble català. Hores d’ara, doncs, ni Govern, ni Parlament. Per tant, no té sentit estratègic que els partits independentistes prioritzin la preservació de les institucions autonòmiques, cal retenir-les però simplement perquè no les utilitzin encara més (com ja passa a TV3) contra Catalunya, però res més. Hores d’ara és tracta de lluitar per la República catalana per no retornar al franquisme. Per això coincideixo amb la darrera entrevista del president Torra a Vilaweb: ‘He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia’.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Jaume, veig que hem coincidit amb el tema en els nostres respectius blocs i com d’altres vegades tenim una coincidència amb la visió de les coses i la manera d’afrontar-las. Crec que aquesta possible manifestació pot estar molt be per l’unionisme convençut dels Maragall, Pujol, Saura i tota la tropa, fins hi tot pot provocar un somriure des de Madrid pensant com un poble es pot humiliar tant i seguir donant el petó a la ma de l’amo que el maltracta, però els que volem l’estat propi no crec que ens hagi d’importar gaire aquest estatut mort i enterrat que ja ha quedat demostrat que es paper mullat i l’últim parany per seguir donant tombs al tema sense encarar-lo. Si es realitza en les condicions que s’ha plantejat de ben segur que la majoria d’independentistes no participàrem amb un nou acte d’hipocresia i mediocritat política.
Una salutació i bones vacances.
Albert Cortés.
Una exposició dels fets molt bona, idees clares, prou de sentir i llegir discursos de deu mil paraules buides de contingut i efecte. El que necessitem els i les independentistes avui és veure i tenir referents d’aquest discurs clar, perquè tenim les coses clares i sabem el que volem. Ara cal que no confonguem com a “colegues de lluita dels nostres drets” als autonomistes que no ens porten a la Catalunya que volem, ho hem pogut veure al llarg dels anys.
M’agrada imaginar-me viure en una Catalunya lliure, crec que cada cop està més aprop. Els catalans i catalanes estem despertant del somni que ens han volgut vendre, que algun dia arribaria. Avui ho volem i ho volem de veritat, volem un estat propi. Estem enfadats i enfadades i no tenim cap por de fer-ho públic. Tot el meu suport al contingut d’aquest article.