En primer lloc, per la part que em toca com a votant de la CUP al 27-S, (per primera i única vegada) demano perdó pel meu error d’apreciació (i ja en porto uns quants a l’esquena) a l’hora de donar confiança a qui m’havia demostrat honestedat en la seva actuació a nivell municipal i coherència unitària durant les setmanes prèvies a la consulta del 9-N.
Creia que, per sentit d’estat (català, evidentment), la CUP donaria suport a Artur Mas per gestionar el mandat de les urnes i validat per els seus diputats a la resolució parlamentària del 9 de novembre proppassat. Però no ha estat així malgrat els reiterats manifestos que han estat adreçats a la militància cupaire per veterans de la lluita independentista, fet que per si sol demostra la ruptura de la formació anticapitalista amb els precedents històrics i ideològics del moviment independentista català contemporani.
La decisió consumada avui per la direcció de la CUP suposa també una altra fita, que pot resultar positiva: la fi de la ambivalència entre independència i socialisme, una dualitat que a la pràctica s’ha demostrat paralitzant i que obre la perspectiva a primar la reivindicació nacional -la independència- ja que és aqueixa la que inclou les aspiracions de canvi social en ser l’única veritable ruptura amb l’ordre estatal establert. Un front patriòtic pot ser majoritari socialment i electoralment a Catalunya, un front anticapitalista només pot prosperar si és d’àmbit espanyol, fet del tot improbable.
“Mai més Mas” ha estat el lema de campanya de tots els que, des de dins i des de fora de la CUP, volen evitar que l’aportació del suport social que representa Artur Mas al projecte independentista sigui decisiva i el faci viable. L’odi a Mas pregonat per Podemos és l’aversió a la catalanitat (als “catalufos”) atiada des de impostures aparentment progressistes que són incapaces de concretar cap proposta creïble de transformació social, i això que són hegemòniques ideològicament a Catalunya des de fa dècades.
La tercera via entre independentisme i integrisme espanyol retorna a primera línia personificada per Ada Colau, que pot aplegar els suports de votants de Ciutadans i els de tot el progressisme abstracte i advers a la independència, inclòs el PSC, si enfoca la campanya electoral a les noves eleccions al Parlament de Catalunya amb una proposta de referèndum lligada a la reforma constitucional.
Finalment, sigui quina sigui la decisió que prenguin ERC i CDC per formar la candidatura independentista, la declaració del Parlament de Catalunya iniciant el procés de construcció de l’Estat català hauria de ser-ne el mínim comú denominador ja que altrament tot el recorregut fet fins ara no serviria de res i perdríem com a país credibilitat davant la comunitat internacional. Artur Mas hauria de ser el cap de la candidatura i apel·lar al suport de tot el conjunt de l’independentisme cívic i polític.
Post Scriptum, 4 de gener del 2016.
Amb el seu permís, publico aqueix comentari del veterà patriota Robert Surroca i Tallaferro que defineix l’actuació de la CUP:
Post Scriptum, 10 de gener del 2018.
Trobo molt encertat el perfil d’Artur Mas que publica avui Pere Martí a Vilaweb: “El gestor que va abraçar l’independentisme”, només vull afegir que pel bé del país, un cop passi els mals tràngols judicials en els quals està immers per causes alienes, pugui tornar a primera fila de l’activitat política. No serà pas ell qui anirà a parar a la paperera de la història, sinó més aviat la majoria dels qui l’han difamat.
Post Scriptum, 3 de gener del 2021.
Agustí Colomines va publicar el proppassat 28 de desembre aqueixa semblança al Nacional: “La solitud d’Artur Mas“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!