Demà hi ha eleccions parlamentàries a Grècia per revalidar o no la política oscil·lant que ha menat Alexis Tsipras en les negociacions del deute grec amb les institucions comunitàries europees durant els nou mesos de govern, passant inicialment d’un rebuig frontal a la política de sostenibilitat pressupostària de la UE (que li van donar una espectacular victòria electoral) a, finalment, l’acceptació matisada de les mateixes mesures que li eren dictades des de Brussel·les.
El canvi de criteri de Tsipras malgrat hagi estat forçat per les dures circumstàncies de la realitat econòmica i política de Grècia no l’invaliden com a governant, ans al contrari, fer front a la demagògia sostenint propostes impossibles d’aplicar és el primer pas imprescindible per tal de redreçar una societat en declivi.
La veritat que els successius governs grecs posteriors a la Segona Guerra Mundial (quan el país va quedar arrasat) no han volgut, ni sabut, reconèixer és que des de la seva independència del Sultanat turc el país ha fracassat en la tasca de construir un estat modern i democràtic. Una de les poques veus autocrítiques ha estat la de l’historiador Nikolas Bloudanis (veure entrevista a Le Monde del 22 de juliol d’enguany), mentre que la majoria de les elits gregues i la totalitat de l’esquerra europea han optat per la impostura, culpant exclusivament a les polítiques del BCE i el FMI de ser les causants de la fallida.
Els governs europeus que van permetre l’ingrés de Grècia a la CEE sense complir els requisits mínims per a fer-ho i sense vetllar per la implementació de mesures correctores posteriors són també responsables de l’atzucac actual que no és gens conjuntural. Però correspon fonamentalment al poble grec la responsabilitat de reconstruir la seva economia i refundar el seu estat.
Significativament, els mitjans de comunicació catalans -sempre atents a les performances antiliberals- no estan prestant atenció a les eleccions de demà, ja que si guanya una altra vegada Tsipras -com desitjo- no tindrà el mateix efecte propagandístic en favor del moviment anticapitalista que representen Podemos i el nou líder laborista britànic Jeremy Corbyn. La nova versió de Syriza enllaçarà més aviat amb el reformisme socialista francès que representa Manuel Valls que tan poc predicament té entre el progressisme nostrat que prefereix imitar les fracassades tesis del Nouveau Parti Anticapitaliste. Contràriament a Olivier Besancenot i els seus gregaris, un dels passos clau que ha donat Alexis Tsipras ha sigut establir estrets lligams estratègics amb Israel, un fet que l’esquerra catalana i espanyola ha aparentat ignorar.
Com a resposta a l’esgotament de les polítiques socialdemòcrates arreu d’Europa la incapacitat dels referents culturals i ideològics de l’esquerra europea per fornir valors ètics i projectes governamentals ha derivat cap a un floriment de les denominades retro-avantguardes, això és, el retorn als orígens fundacionals de les esquerres (sovint mitificats) per fer front als reptes del present.
El tardocomunisme té els límits derivats del seu passat totalitari, però l’anticapitalisme global té una aparença innovadora que obvia aqueix llast marxista-leninista i es reformula com un nou antifexisme a base de contraposar-se a una abstracta amalgama de capitalisme i sionisme. Ada Colau i la seva tropa en són una mostra. Dissortadament, parcialment, també la CUP participa d’aqueixos referents ideològics (que no són pas els mèrits que els reconeix el poble que els vota pel patriotisme i la honestedat que demostren) i que demà tindrà ocasió de contrastar quin suport electoral té a Grècia la versió local de la Unitat Popular, la candidatura dels dissidents de Syriza.
El procés constituent català que s’albira haurà de ser el terreny de debat entre la falsa ruta de l’anticapitalisme abstracte i la revitalització de la tradició republicana catalana, avui menystinguda.
Post Scriptum, 21 de setembre del 2015.
La victòria de Syriza ha estat clara i el lideratge d’Alexis Tsipras surt reforçat per poder tirar endavant les reformes estructurals que Grècia necessita per sortir del cul de sac actual tot mantenint-se a la UE i a l’eurozona. Els dissidents d’aqueixa estratègia agrupats en la candidatura Unitat Popular, els admiradors de la nostrada CUP han quedat fora de parlament, una dada per a la reflexió crítica entre els partidaris de l’anticapitalisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!