Jaume Renyer

El proppassat 9 de març hi va haver tretze morts, entre musulmans i coptes, en uns enfrontaments interconfessionals a Egipte. No són pas els primers des de l’esclat de la revolta anti-Mubàrak: fins ara els assassinats de cristians havien estat silenciats per la premsa occidental, i catalana en particular, obsedida en oferir una imatge edulcorada de la crisi egípcia i del paper que hi juga la confraria islamista dels Germans Musulmans.

Anteriorment, el 22 de febrer, un sacerdot copte de nom Daoud Butros  va ésser degollat a Assioud, una localitat al Sud d’Egipte on ja hi havien hagut actes de violència contra els coptes uns anys enrere. D’aquest cas, i de les manifestacions de protesta de la comunitat copta del Caire, tampoc els mitjans nostrats n’han dit res. L’espai públic -l’educació, els mitjans de comunicació, la vida cultural- està dominada pel pensament fanàtic que emana de la universitat islàmica d’Al-Azhar, un veritable poder fàctic durant la dictadura de Mubàrak (que en nomenava el rector directament).

En la vida social egípcia dominada pel discurs islamista, els coptes són absents de l’univers mental dels musulmans on no hi ha lloc per a la pluralitat religiosa i cultural, segons analitza Bassma Kodmani a l’article publicat a Le Monde l’11 de gener del 2011,”L’Egypte, l’Algérie et la Tunisie vivent sous le joug de la sécuritocratie”. Poques setmanes abans els assassinats de Nadal a una església copta van comptar amb la connivència dels serveis de seguretat, segons expliquen coptes residents a Catalunya al setmanari El Temps del 15 de febrer d’enguany. Un cop ha caigut Mubàrak l’actitud dels coptes és expectant davant la possibilitat que la seva situació empitjori en cas que els Germans Musulmans accedeixin al poder i, si poden, emigren a Occident.

El procés de minorització i erradicació que pateixen les diverses comunitats cristianes dels països musulmans (Líban, Turqua, Egipte, Iraq, entre d’altres) és observada en silenci pels cristians europeus, una part dels quals, els autoconsiderats progressistes, militen en l’antisionisme més bel·ligerant, singularment a Catalunya. Poques veus trenquen el silenci mediàtic per solidaritzar-se amb les poblacions autòctones de cultura pre-islàmica que es resisteixen a la seva assimilació. Catalunya una d’aquestes excepcions és Jaume Oliveras Costa que va publicar el passat 11 de febrer al Punt l’article “Creus coptes a la plaça Tahrir”.

Cal promoure la democràcia als països islàmics pel  principi d’universalitat dels drets humans perquè tots els pobles hi tenen dret, i conseqüentment el món musulmà no pot ser una excepció. Les revoltes als països àrabs d’aquests començament d’any no s’han d’apoiar només perquè van contra dictadures sostingudes per Occident, sinó per donar una oportunitat a altres règims que no siguin les teocràcies islàmiques. En aquest sentit un rol actiu del cristianisme contemporani, curat d’actituds supremacistes d’antany, pot ser determinant per la democratització d’aquestes societats.

A Catalunya, però,  poques opinions s’alcen en aquest sentit a partir d’una societat on encara hi pesa molt la cultura social-cristiana. L’origen d’aquest capteniment cal cercar-lo en l’evolució de les actituds polítiques d’arrel cristiana. Del tronc comú del catolicisme posterior al 1939 se’n bifurquen dues tendències: el catalanisme liberal que troba en el pujolisme la seva expressió política i el progressisme que acaba confluint amb els plantejaments simbiòtics entre socialisme i cristianisme. L’esquerra actualment hegemònica al nostre país es caracteritza per l’abstracció i la banalitat dels seus plantejaments, allunyats de tota plasmació concreta en el conflicte Espanya-Catalunya ja que hom prioritza causes globals com l’anticapitalisme, l’antisionisme o l’antiamericanisme.

Els progressites cristians catalans tenen una responsabilitat fonamental en aquest estat de coses, tanta com els tardocomunistes autòctons. Un dels ideòlegs d’aquesta tendència és Arcadi Oliveras, un individu capaç d’autodefinir-se com a activista pels drets humans, la pau i la justícia, i alhora predicar un discurs polítics d’una gran violència verbal. “El capitalisme és irrefundable, s’ha de destruir”, declarava a Vilaweb Sabadell el 30 de desembre del 2008. Ho reiterava al digital d’Esquerra “Acord per Terrassa”, el passat 19 de gener: “El capitalisme és un sistema criminal”. En canvi, baixant al terreny de la realitat catalana declarava al Punt del 24 de maig del 2009, “Catalunya no perd diners amb Espanya”.

L’antisionisme és una de les altres dimensions d’Arcadi Oliveras, un dels capdavanters de les mobilitzacions del gener del 2009 contra l’atac d’Israel a Hamas. En aquesta funció l’acompanyen Aureli Argemí i el CIEMEN, a la punta de llança de tota campanya contra Israel, com denunciava fa pocs dies el col·lectiu Hasbarat’s en l’article “Gaddafi o els nostres fills de puta“. Alternant la seva condició de vice-president del CIEMEN amb la de membre de Terra i Llibertat, Carles Riera va publicar un article al bloc d’aquest col·lectiu titulat “Iran, una democràcia jove i dinàmica¨, el 21 de juny del 2009, mentre el règim dels ayatol·lahs reprimia a trets els joves iranians que demanaven democràcia. Significativament, aquest apunt ha desaparegut del bloc en qüestió, on encara s’hi pot llegir un altre pamflet il·lustratiu del pensament d’aquesta gentola, Per un independentisme català deslliurat de sionisme’.

Aquests  exponents del catolicisme “progre” fanàticament antisionistes desmenteixen amb fets les paraules benintencionades de pau i justícia que diuen voler, callen davant el totalitarisme islàmic, divaguen en abstraccions en lloc de contribuir efectivament a la lluita per la independència i traslladen a l’interior de la societat catalana els totalitarismes emergents encoberts sota l’anticapitalisme, l’antisionisme i l’antiliberalisme. Els coptes d’Egipte no són el seu problema,  la llibertat dels catalans tampoc, ja que els catòlics antisonistes formen part de l’ordre establert.

Post Scriptum, 10 d’octubre del 2011.

Ahir hi va haver una vintena llarga de morts a Egipte arran de la repressió policial contra una manifestació de coptes que protestaven per l’agreujament de la persecució que sofreixen després de la caiguda de règim de Mubàrak a mans dels islamistes. La passivitat de les autoritats davant els actes de violència ha portat a més noranta mil coptes a fugir del país, tot això amb el silenci còmplice d’Occident.

Post Scriptum, 26 de setembre del 2016.

Jenna Le Bras publica avui un punyent article a L’Orient-Le Jour de Beirut sobre la discriminació persistent dels coptes d’Egipte malgrat el projecte de llei que el règim d’Al-Sissi ha presentat al parlament per millorar la situació d’aqueixa població autòctona milenària minoritzada per la violència arran de la invasió islàmica de fa gairebé catorze segles. “Pourquoi nous, coptes, n’avons pas les mêmes droits que les musulmans ? ” es pregunten amb reprimida indignació els cristians egipcis abandonats per Europa i el Papat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!