Certament, l’anhel genèric d’independència cal anar-lo concretant per tal de consolidar la majoria social que l’ha d’assumir com a propi i fer-lo possible. Sense perdre de vista però que la prioritat és la creació mateixa de l’estat català i que les connotacions que ha de tenir s’hauran de decidir sobiranament a posteriori, no pas a l’inrevés: que les característiques que ha de poder tenir (socialista, liberal, no alineat o integrat a la UE, per exemple) no han de ser condicionants que comprometin l’objectiu primer. Dit això, i a propòsit del manifest que propugna una Catalunya pacifista, vull rebatre els termes en que esta plantejat.
En primer lloc, començant pel nom mateix del col·lectiu que el promou. La Pau i Treva eren les assemblees que són a l’origen mateix de la nació catalana i on es forjà el pensament jurídic i polític sobre el que hom bastirà tot un sistema constitucional pioner a Europa. Són el precedent de les Corts catalanes, la institució que declarava la guerra i feia la pau. Les apel·lacions contingudes al manifest referides al passat històric del poble català ignoren la vocació i l’aptitud militar dels catalans.
En segon lloc, l’afirmació en pro d’un estat català desmilitaritzat pot trobar una explicació en el desig de diferenciar-lo del model d’estat espanyol contemporani afaiçonat de manera determinant pel paper fonamental de l’exèrcit en el manteniment de la seva cohesió i integritat al llarg dels dos darrers segles especialment. Però això no justifica l’absència de tota consideració estratègica per part dels signants del manifest que ignoren deliberadament els estudis recents sobre exèrcit i seguretat en un futur estat català. Un d’aqueixos analistes, Jaume Clotet, va publicar recentment a Vilaweb mateix un article en el qual defensava la necessitat d’un “Exèrcit per a Catalunya” aportant una concepció militar moderna i adequada al país, despertant les ires del progressisme antimilitarista local.
En tercer lloc, els redactors d’aqueixa soflama prescindeixen de tota reflexió sobre l’entorn geopolític de la nació catalana dins de l’àrea d’influència de conflictes potencials que poden derivar dels que actualment sacssegen els estats àrabs del Mediterrani occidental. Significativament, ni les guerres internes a Líbia, Mali i Síria, ni les traumàtiques revoltes “primaverals” a Egipte o Tunísia han despertat la més mínima inquietud entre els pacifistes autòctons per les repercussions que poden arribar a tenir als Països Catalans. El seu és un pacifisme arbitrari, que només s’indigna quan en els fets bèl·lics hi participen els USA o l’OTAN. I sobretot, quan és Israel qui es defensa militarment dels qui volen esborrar-lo literalment del mapa.
Finalment, i significativament, entre els noms dels signants del manifest coneguts fins ara n’hi ha pocs amb anys de trajectòria en la militància independentista. En canvi, són nombrosos els que amalgamen l’alliberament nacional dins del garbuix de causes que han caracteritzat el progressisme banal (antiamericanisme, antisionisme, altermundialisme, anticapitalisme…) que ha fet de Catalunya un poble desorientat des de la transició ençà.
Post Scriptum, 30 d’agost del 2017.
Les declaracions del President Puigdemont apostant per crear un exèrcit català han estat replicades per la CUP que beneiteria de dir que no és ètic utilitzar l’impacte dels atemptats jihadistes a Catalunya per dotar a l’estat català d’una força militar capaç de fer-hi front. D’aqueixa manera els anticapitalistes nostrats s’afegeixen a la impostura crònica dels pacifistes sectaris del tipus Forcades, Oliveres i companyia. Quan la realitat ha esvaït la seva cantarella contra la violència policial desproporcionada destinada a erosionar els Mossos, ara reprenen el discurs antimilitarista fins que la continuïtat dels atacs islamistes a Catalunya sigui una dramàtica evidencia i faci insostenible les seves fal·làcies.
Post Scriptum, 28 de febrer del 2022.
El pacifisme banal que hom gasta entre nosaltres és el resultat de dècades d’impostura predicades per gent com Arcadi Oliveras, que a l’hora de la veritat no serveix per a res, com apunta Vicent Partal avui a Vilaweb: “La pau no pot servir per a justificar la submissió. Aquest “no a la guerra” presentat així, en abstracte, és simplement un luxe personal”. Pitjor encara, la CUP, a qui Ferran Lupescu, a LLibertat.cat avui els hi fa caure la cara de vergonya: “Ucraïna. Carta oberta a la CUP“. I, un silenci signifitiu, cap dels dirigents nostrats a dit ni piu de la coratjosa resistència dels governants i el poble d’Ucraïna, només impostures de Junqueras sobre la taula de diàleg amb el govern espanyol, vergonya, cavallers, vergonya !!!
Post Scriptum, 24 d’abril del 2022.
Quine vergonya: mentre la comunitat ucrïnesa es manifesta a Barcelona demanat solidaritat i armes per defensar-se de l’agressió russa, el pacifisme arbitrari i banal ho fa per “Aturar la guerra”, com explica El Nacional.cat: “El suport a Ucraïna acaba a Barcelona amb dues manifestacions separades. Les divergències sobre l’enviament d’armes ha provocat que la comunitat ucraïnesa no s’hagi sumat amb l’altra manifestació”. A Vilaweb, només han titulat:” Manifestació a Barcelona contra la guerra i l’OTAN. La plataforma Aturem la Guerra mobilitza quatre-centes persones per demanar pau a Ucraïna i l’acollida dels refugiats sense distinció d’origen.”
Post Scriptum, 30 de gener del 2023.
Caldria una recerca historiogràfica sobre el denominat pacifisme com a fenomen sociopolític autòcton des dels anys seixanta del segle passat fins a l’actualitat. Llevat de Xirinacs i els seus seguidors i col·lectius com els tarragonins “Silenci per la pau” i “Silenci rebel·leu-vos“, la majoria de personatges i entitats que s’autodenominen pacifistes s’inhibeixen o són directament contraris a implicar-se en el conflicte Catalunya/Espanya. S’ha institucionalitzat mitjançant un organisme com l’Institut Català Internacional per la Pau i altres entitats subvencionades amb fons públics una xarxa para-política tan activa com estèril, sense voluntat ni capacitat d’entendre les causes de conflictes com el d’Ucraïna, practicant una mena de “divertimento” intel·lectual propi del progressisme abstracte i banal imperant al nostre país. O pitjor encara, avalant des de l’humanisme aparent plantejaments que enlloc de contribuir a resoldre conflictes els atien, com és el cas de l’antisionisme foll que promou l’apartheid contra un estat democràtic com Israel.
Post Scriptum, 22 de març del 2023.
El pacifisme orgànic nostrat contribueix a desarticular el conflicte Catalunya/Espanya amb propostes estèrils, banals i contraproduents per a la supervivència de la nació catalana obviant sempre les causes de la dominació política i l’espoliació econòmica del nostre poble: “El procés independentista i la llengua són els temes que més polaritzen la societat catalana, segons l’ICIP. Un 32% percep que la seva cultura o forma de vida és amenaçada i un 28% desconfia de la resta de ciutadans”.
Post Scriptum, 2 de març del 2024.
Abans d’ahir, Josep Sala i Cullell, la clava a Vilaweb: “Necessitem un Institut per la Pau que costa 1,4 milions d’euros? En tota la seva acció l’ICIP sembla imbuït d’una ideologia utòpica que imagina un món sense guerres, conflictes ni armes, no sé si inspirat en els hippies dels seixanta o en l’optimisme tecnocràtic dels noranta”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!