Avui s’ha conegut l’acord entre el govern d’Israel i les faccions palestines de Gaza per una treva de durada indefinida després de cinquanta dies de combats i treves intermitents, un bon moment per fer-ne una recapitulació des de Catalunya estant.
En primer lloc, em remeto a les valoracions que diàriament actualitza un dels digital més prestigiosos pel que fa als punts de vista de la comunitat d’intel·ligènia israelina, www.debka.com. Les fonts palestines invariablement sempre canten victòria sigui quin sigui el balanç objectiu de la confrontació. La textualitat dels acords d’alto-el-foc coneguts són els mateixos que Egipte va proposar per aturar les hostilitats des de bon començament, i que Hamàs havia rebutjat fins avui. Israel, per tant, no hi ha perdut res sobre el paper.
Aqueix cop, però, la percepció hores d’ara és que si bé Hamàs ha estat castigada militarment no ha estat vençuda estratègicament i en tot cas l’Estat d’Israel no ha aconseguit cap dels seus objectius inicials en un conflicte en el qual mai ha portat la iniciativa i en el qual no s’ha pogut emplear a fons, això és, reocupant la franja de Gaza i destruint les organitzacions gihadistes palestines. La pretensió de desarmar les faccions palestines i restaurar a Gaza l’ANP són només bons propòsits per aturar les hostlitats, però Hamàs ha aconseguit malgrat els seus mètodes bàrbars no ésser equiparat als gihadistes del Califat Islàmic.
Hamàs a llençat sobre territori israelià gairebé cinc-mil projectils, dos-cents avui mateix com a traca final quan ja se sabia que hi havia acord per la treva. Les FDI han destruit els túnels soterranis que penetraven a Israel però no han pogut aturar els llençaments de míssils i les poblacions properes a Gaza han hagut d’ésser evacuades per protegir els civils. Aqueixa ha estat la confrontació més llarga des de la guerra d’independència del 1948 i la primera que acaba sense un triomf clar de l’exèrcit jueu, però s’ha evitat l’atac massiu llargament preparat per Hamàs i previst per la festivitat del cap d’any hebreu.
Certament que les forces armades israelianes han demostrat una precisió difícilment superable a l’hora d’apuntar els objectius militars, però el cost en vides innocents que la tàctica dels gihadistes d’escudar-se entre la població civil ha estat emprada propagandísticament pels enemics d’Israel i les presions internes i externes per contenir l’acció militar han portar al resultat que Hamàs pot anunciar que ha sobreviscut a l’operació del Tsahal. Els milicians palestins han pogut causar un nombre escàs de baixes entre els soldats israelians que sempre els han superat en els combats terrestres i l’escut anti-míssils també ha demostrat la seva eficàcia, però amb això no n’hi ha prou per guanyar una guerra.
No tot han sigut èxits per Hamàs, la seva crida a una tercera intifada al West Bank no ha estat seguida massívament , com tampoc Hesbol·là ha respost a la seva petició d’ajut obrint el front libanès. El suport que ha tingut d’Iran ha sigut limitat, no així el que tecnològicament i econòmicament ha rebut de Qatar, on rau hores d’ara la direcció política i estratègica del moviment islamista, i no solament el palestí, sinó el que emergeix des de Líbia fins al Califat Islàmic. Per aqueix motiu, el conflicte de Gaza que ara entra en una nova treva no es resoldrà a mig termini ja que forma part d’una confrontació d’abast global que encara està en fase incipient. Netanyahu i el seu govern en són conscients i malgrat que avui, aparentment, semblen afeblits Israel té prou capacitat per actuar estratègicament i sortir reforçat a llarg termini malgrat que ara les perspectives semblin adverses. De fet, durant aqueixos cinquanta dies Israel ha comptat amb la complicitat d’Egipte i Jordania, dos sòlids aliats cara al futur. Hamàs, en canvi només ha comptat com a nou aliat amb la Turquia d’Erdogan.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!