Avui Vicent Partal signa a Vilaweb un article editorial titulat “A les mans del poble” que no pot quedar sense rèplica, no pas perquè aqueixa afirmació en abstracte no sigui certa sinó perquè és incompleta en el cas català. La independència d’un país depèn no solament de que ho vulgui la majoria de la ciutadania sinó, essencialment, que hi hagi un agents organitzats -entiats, sindicats i sobretot partits polítics- que tinguin la voluntat i la capacitat de fer realitat aqueix anhel col·lectiu. I aquí rau el principal obstacle intern: la classe política autonòmica -la que monopolitza la vida institucional- va a remolc del sobiranisme cívic que és qui ha assumit la posició d’avantguarda engegant un procés de construcció social de la nació catalana emergent.
No hi ha cap altra nació sense estat propi a Europa occidental que pateixi una situació de dominació política i espoli econòmic tan cruel com la que imposa l’ordre espanyol a Catalunya. En cap altre país en vies d’assolir la sobirania hi ha una contribució tan generosa i qualificada d’intel·lectuals, empresaris i entitats cíviques en pro de la independència com la que es pot percebre als darrers anys al nostre país. Fins i tot, les reivindicacions nacionals catalanes són de les més ben argumentades en base a informes com, per exemple, el número quatre dels elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, titulat “Internacionalització de la consulta i del procés d’autodeterminació de Catalunya”, de data 20 de desembre de l’any passat, i que a la vista de la situació actual, les seves recomanacions semblen ignorades pel mateix govern que l’ha encarregat.
Diu Partal que la culminació del procés depèn de l’èxit de la Diada. Jo penso que això no és totalment cert, l’èxit de la mobilització ciutadana (reiteradament demostrada pel poble català, almenys des del 2010 ençà) dependrà de la capacitat dels governants -i partits que hi donen suport- de transmetre determinació i credibilitat a l’hora de fer realitat els compromisos adquirits cara al 9-N. La mobilització d’enguany no hauria de ser per fer una “pressió que puguin sentir els polítics” catalans sinó per demostrar al poder espanyol que hi ha un poble -amb els seus representants al capdavant- disposat a fer respectar la voluntat democràtica d’autodeterminar-se. Les declaracions reiterades per Santiago Vila, Joan Rigol o Joana Ortega -i els silencis de Mas i Junqueras- no van precisament en aqueixa direcció, ni en la dels compromisos adquirits, ni dels informes encarregats que validen la legitimitat de la causa nacional catalana per sobre d’allò que estigui disposat a autoritzar l’ordre estatal espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!