Els cinc anys que van des de l’aprovació del projecte d’Estatut d’autonomia del 30 de setembre del 2005 a les passades eleccions espanyoles del 20-N conformen un període històric que es pot analitzar prenent com a referents dos fenòmens aparentment contradictoris: el
creixement del sobiranisme cívic i l’estancament electoral de l’independentisme polític.
En aqueix mateix període la política autonòmica tanca també un cercle que comença al gener del 2006 amb el pacte Mas-Zapatero, rebaixant a La Moncloa el projecte estatutari aprovat al Parlament de Catalunya el 30 de setembre anterior, i es clou amb el triomf electoral del mateix Artur Mas a les eleccions catalanes del 28-N l’any passat. Entremig hi ha hagut una sentència del Tribunal Constitucional que converteix la Generalitat en una infra-autonomia amb la passivitat de la classe política subalterna que s’encaparra a continuar mantenint
el mite de la gestió i ignorant la realitat del conflicte Catalunya-Espanya. Tot i l’atzucac institucional, agreujat per la crisi econòmica, els partits autonomistes continuen essent els majoritaris amb CIU al capdavant absorbint gran part del vot sobiranista amb la promesa d’una
transició nacional que no és capaç de concretar quan i com començarà.
El sobiranisme cívic va esclatar al carrer amb la manifestació del
18 de febrer del 2006, convocada per una plataforma ciutadana de vida efímera com fou la PDD, prenent una posició avançada respecte de l’independentisme polític, hegemonitzat aleshores per Esquerra que començava un procés d’involució respecte de les expectatives que havia despertat durant l’etapa ascendent entre el 1999 i el 2004. La direcció republicana es partidària d’acatar el nou Estatut i la militància no, els primers fan una campanya sense esma durant el referèndum del 18 de juny del 2006 amagant el pre-pacte per refer un segon tripartit amb el PSC i ICV. A partir d’aquesta divergència estratègica entre gestionar la dependència o encetar un conflicte d’autodeterminació front a l’ordre estatal hom pot explicar la crisi de l’independentisme polític d’aqueixos darrers anys.
El sobiranisme cívic, si bé no ha consolidat plataformes amb garanties de continuïtat -cas de la PDD o Sobirania i Progrés-, ha demostrat la seva puixança amb el moviment de consultes locals sobre la independència
iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. Precisament la iniciativa del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) va sorgir com a resposta a la decisió de unànime de la mesa del Parlament de no admetre a tràmit una iniciativa legislativa popular en pro de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.
Paral·lelament, reiterades enquestes d’opinió sobre la intenció de vot en un eventual referèndum d’autodeterminació pronostiquen un suport creixent a l’opció independentista. Sobretot encara més després de fer-se pública el juliol de l’any passat la sentència constitucional contra l’Estatut del 2006. La gran manifestació de rebuig celebrada el 10 de juliol del 2010 va desbordar els partits addictes a l’ordre establert, els quals van desmentir les seves proclames buides de contingut amb el fet concret de desestimar per tercer cop -pocs dies després de la magna manifestació- una proposta d’ILP per l’autodeterminació.
L’amplària ideològica i la transversalment sociològica del fenomen independentista actual no s’ha traduït en una candidatura unitària a les eleccions al Parlament de Catalunya. La direcció d’Esquerra va desestimar reiteradament aquesta possibilitat i va ser la raó per la qual un bon gruix de militants
vam abandonar ERC per formar Reagrupament amb la pretensió de fer-la realitat cara a les eleccions del 2010. Dissortadament,
la iniquitat de Joan Carretero i els seus gregaris va desnaturalitzar els principis fundacionals de Reagrupament Independentista fins a acabar retornant a una Esquerra que
malgrat el recanvi de Junqueras persisteix en el seu paper d’actor secundari, abans amb el PSC i ara amb CIU.
L’èxit esclatant de la manifestació del 10 de juliol i el treball de conscienciació sobiranista fet per les consultes locals van propiciar el sorgiment d’una nova candidatura a quatre mesos vista de les eleccions: Solidaritat Catalana per la Independència on confluïren components de procedència diversa, des de Joan Laporta al PSAN passant per Uriel Bertran i Alfons López Tena. La transició de coalició electoral a projecte polític no ha estat fàcil ni pacífica: la baixa de Laporta, un resultat discret a les municipals i absència a les passades eleccions espanyoles. Tot i això, Solidaritat pot esdevenir, si desenvolupa coherentment la seva pràctica parlamentària d’oposició a l’ordre autonòmic i estatal, un pol de referència no per reproduir experiències organitzatives fallides sinó per articular actuacions estratègiques orientades directament a sostenir un conflicte polític amb l’ordre establert. Allò que els detractors de Solidaritat anomenen despectivament
“independentisme exprés“.
Finalment, enguany els resultats de les municipals del 22 de maig han consolidat la CUP com un projecte emergent a tenir en compte cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya previstes inicialment pel 2014. I, també, el sobiranisme cívic s’organitza sobre bases sòlides cara a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana impulsada pel MxI. Sense oblidar, ni molt menys, la naixent Associació de Municipis per la Independència que lidera l’alcalde de Vic una estrella ascendent dins l’univers de CIU que qüestiona alhora l’aposta banal del “pacte fiscal” d’Artur mas i el dic de contenció contra-independentista que suposa el lideratge de Duran Lleida a UDC
ll*ll – Magí.
L’any 2003 els militants d’Esquerra erem feliços pel exit electoral del partit, quan es va produir el pacte amb el PSC, ens varem quedar “freds”, varem acceptar la versió de la direcció dient que feia falta un cambi a la Generalitat.
Quan es va produir el viatge a Perpinya, la militancia estavem disposats a reforçar la posició de’n Carod, en lloc d’aixó el Sr. Puigcercos i els seus col.llaborador varen aprofitar l’ocasió per marginarlo.
Si ERC hagues trencat el primer tripartit forçat unes eleccions a la Generalitat, defensant l’acció d’en Carod en base a una neutralitat de Catalunya en el conflicte Euskadi-España i una voluntat de pau i fi de la violencia, el salt electoral hagues estat considerable.
En lloc d’aixó ERC es va agenollar devant del PSC i es va convertir en una marca blanca del PSC o potser una versio mes nacionalista d’Iniciativa verds.
La resta es prou coneguda, el divorci entre una direcció composada de funcionaris marxistoides a les ordres d’un dirigent de caire estalinista i una militancia que volia l’alliberament nacional i no ere marxista ni socialista es va consumar al moment d’escollir secretari, la divisió dels adversaris de Puigcercos li va donar el control absolut que va aprofitar per eliminar Carretero, Carod etc…
ERC va perdre estrepitosament les eleccions i si no hagues arribat Junqueras el desastre haques sigut molt pitjor.
Desgraciadament Puigcercos i la seva camarilla encara hi son i encara fan dificil quansevol entesa amb CiU forçan una col.laboració amb el PP que es nefasta per Catalunya.
Els independentisetes seguim desemparats perque no podem contar amb CiU que es una versio barretinaire del PP i ERC encara sembla mes una versió barretinaire de Iniciativa, impregnada encara de les quimeres marxistes, ja fa una generació que el mur de Berlin va caure i el senyor Puigcercos encara no s’en vol enterar.