[Incursió al 'Diagonal' de la Higínia Roig, després que els coordinadors d'opinió de l'autonomia madrilenya ens requerissin una opinió curta a propòsit del taulell d'escacs político-econòmic a l'Estat espanyol. I va sortir aquest pamflet. Coses que (ens) passen]

SOMNIO AMB ISLÀNDIA

No pot ser casualitat que en el moment estel·lar de la compareixença conjunta de Don Mariano i Monsieur Sarkozy, el so fallés de cop. De sobte. Ventrílocs sense veu, gesticulacions mudes, paraules sordes. Metàfora més que exacte de l’afonia d’allò polític, que sucumbeix i s’esfondra fa anys sota el soroll eixordador del techno-trash dels mercats. 2012. Gener costerut anunciat. (...)

“Allò important en la vida és no perdre mai perspectiva, veure-ho tot com un tot,mantenir la calma i no deixar mai d’esbossar un tímid somriure”
[Rosa Luxemburg]

Si mai per córrer s’arriba abans i si també és cert que anem lents perquè tenim massa pressa, fer involuntària campana indesitjada del blog durant un gener que ha estat quasi impossible i ingovernable permet mirar els estirants dels fils des d’altra dimensió. Febrer estant, en perspectiva de mes transcorregut. I enfocat així, el cert és que la cosa pren volada. Símptoma i resum: quatre estirants en un sol post que poden servir de metàfora dels temps de silencis que pretenen que callem. 

Quatre fils per a gener en pinzellades del país que se’ns queda. El primer, de pujades i pujols a la primera Directa 256 de l'any, anava a cura d’en Marc Rude –fitxatge estrella de la temporada– i en Xavi Martí, que ens esclarien amb claredat com paguem el transport públic triplement. Tres cops seguits: via bitllet directe, via recàrrecs de fiscalitat municipal a l’Àrea Metropolitana i via pressupostos. I entremig, la denúncia de les primers passes cap a la privatització, de la pujada tarifària, de les reduccions de servei i de l’empitjorament de les condicions laborals i el foment del vehicle privat. Qui sap si a un futur millor hi acabarem arribant via passat remot: des de la Barcelona veïnal que segrestava busos per conquerir l’accés al transport públic. No fa tant de temps.

El segon fil anava amb segones. Fil d’urgència, de memòria contra l’oblit, a propòsit del silenci espès sobre la mort de Manuel Fraga, un feixista consumat. Anticipant-se al desastre d’una amnèsia siberiana, en Jesús va encertar-la pocs dies abans suggerint que ens hi poséssim a treballar amb certa anticipació. Les veia venir i va encertar: política i climatològicament, com sempre. A penes 48 hores per fletar una pastera de memòria contra un tsunami anunciat de lobotomia oficial. Una pastera que va solcar l’ampla de banda de la xarxa provant de recuperar la dignitat dels encara vençuts. Mèrit, finalment, no n’hi ha cap: el demèrit sencer és dels altres. Callen allò que està escrit, neguen l’evidència, superen l’absurd informatiu. La Directa només va triar informar. Amb la sort de poder acompanyar les honroses excepcions permanents: Gregorio Morán, Xavier Montanyà, Lluís Llach o Josep Fontana, entre d’altres. I la BSO que en Roger Palà posa a la neurona. Però sense dubte per al dubte, la tasca fonamental des d’on vam resistir per rescabalar-nos cal cercar-la arran de terra. A Galícia, on el periodista i amic Gustavo Luca té escrit fa 10 anys el lúcid “Fraga, retrato de un fascista”. Tot està condensat allà: per això, la setmana vinent l’entrevistem a la Indirecta. Per medalles, les seves.

Amb la Directa, 258 arribava el tercer fil trilateral. Cortesia de la paciència analítica i el bisturí cooperatiu de l’Hernan Córdoba, que desbrossava fil per randa qui dicta, qui mana i qui escriu les reformes que prepara Rajoy. Lehman Brothers Hill Street Blues. Una tasca clarificadora de veure que diuen les instàncies patronals per escrit i que llegeix després Rajoy al Congrés dels Diputats. Calcat, copiat, intertextualitzat: el mateix, sense que comparegui l’SGAE. Ventríloc: altres li ordenen allò que cal (des)dir i allò que cal (des)fer. I aquesta ha estat la tasca de l’Hernan (gràcies, mestre): demostrar-ho endinsant-se en els seus textes, els documents “d’ells” per dir-ho en termes fusterians, i descodificar com s’escriu la doctrina del xoc. Si el ministre d’economia és Lehman Brothers, la política econòmica s’escriu i reescriu des dels despatxos del selecte Círculo de Empresarios, escollits per ningú però que disciplinen tothom i planifiquen les misèries que vindrà.

Directa 259 i quart fil interiorista, vers les interioritats d’interior. Del quart fosc d’Interior. Per constatar que l’aznarisme policial torna a prendre les rengles del control social i copa el quadre de comandament de la repressió. Tornem al Ministeri de l’Anterior. Amb el quartet calavera dels Ulloa, Cosidó, Fernández de la Mesa i Angel Yuste per sota de Jorge Fernández Diaz. El ministre devot de Santa Teresa, fill de militar franquista després recol·locat a la guàrdia urbana barcelonina, opusdeista de missa diària i amb una teologia política que esparvera. Cites literals del nou ministre, que explica que es va retrobar amb Déu a Las Vegas, convidat pel Departament d’Estat nord-americà. Si va ser el Déu dòlar o un altre no està esclarit del tot. Però allò que diu són paraules seves: “Déu és el gran legislador de l’Univers”, “vivim en una societat on trobem el pecat original en estat químicament pur”; “la política és un camp magnífic per a l’apostolat”; “al segle XIX, el marxisme i l’ateisme treuen Déu i col·loquen l’home al centre i, finalment, Satanàs es col·locarà al lloc de l’home”; “els legisladors creuen que la Llei de Déu i la Llei Natural ja no tenen res a dir”. A dios rogando, con el mazo dando.

Com a síntesi demodràstica de resum mensual, aquesta no-ègloga del gener té el seu pes: les pujades que pugen, els oblits que cauen, les reformes que venen i les tortes que ja es preveuen per aplicar-les. Uns fils, els del gener, que concorden, casen, lliguen amb l’estricta realitat. Que és el lloc que habitem i el no-lloc on la Montse Santolino ens va recomanar no abandonar mai. Arrelats a terra, ens ho va dir el 14 de gener, en el decurs del primer #Encontre de la Directa: escola permanent de carrer, d’hiperrealitat i de l’esgotadora tasca de provar de ser coherents. Complicat i complex alhora, però alliberador.

Acabar el post i tornar a començar, doncs. Amb un vídeo remès des de Bètera. Dels que fa emmudir per fora i cridar per dins. Ensenyem vida. O això, voldríem, a la Directa via Santolino. Palestina Free Style. “Nosaltres ensenyem vida, senyor”. Si senyora, que diria l’Ovidi, que demà en fa 70. He dit fa, no pas faria. Hi ha qui mai marxa perquè sempre torna. Amb totes nosaltres. Per seguir: de seguir, seguirem.

_{“Escoltàvem forts arguments del sabre
el meu poble i jo”
[Salvador Espriu]}

Darrer estirant, darrera Directa, darreres giragonses del 2011. Que clou anunciant les maldestres línies mestres i les línies de fuga i de lluita del 2012 que vindrà. Temps d’intents de compilacions, de provar de fer síntesis, de resums impossibles. De palles i grans. D’allò que ens ha marcat i allò que cal no oblidar. Un any –quin no?- farcit de llocs, noms, dates. Alguns: Tahrir, Fukushima, Islàndia, Mohamed Bouazizi. Any condensat també en dades fetes icones contra el temps de tant de frau.De tanta estafa. De tanta infàmia. 10A, 15M, 27M, 15J, 19J, 20O. Una frase? Tres. Una: mai tan pocs van robar tant a tants en tant poc temps. Dos: Stiglitz i Akelof; “és impossible resoldre la crisi econòmica mentre els criminals que van cometre el frau massiu no estiguin a la presó”. Tres, Zyzek a OccupyWallStreet: ens ho podran prendre tot menys el nostre silenci calculat i precís, que no podran desxifrar.

[Extret del darrer 'Carrer' de la FAVB, que posen Urdangarin a la Cambra Fosca. I amb raó. Així rutlla Barcelona]

Que el noi ja prometia ho vam saber a Carrer l’agost  del 1996, poques setmanes abans que es casés a la  catedral de Barcelona amb  la infanta Cristina de Borbó. Un anònim signat per una  desconeguda Comissió  Anticorrupció va arribar a la Favb, directament adreçat a  Carrer, tot denunciant que  Iñaki Urdangarin, jugador d’handbol del Barça i gendre  in pectore del Rei d’Espanya,  era un morós que, des del  1993, devia a l’Ajuntament  de Barcelona més de mig  milió de pessetes en multes  i impostos. Concretament,  234.000 pessetes en multes  de circulació i 301.572  pessetes en impostos de  vehicles i de béns i immobles.  

Cada dos mesos quan arriba 'Carrer', el 'Carrer' de la FAVB, el periodisme reviu i passa de tot. En el darrer número, dues joies. La memòria de la impunitat fiscal d'Urdangarin i, sobretot sobretot, la nota de José Martí Gómez, reporter entre reporters, que recorda com eren -com són– les coses, a propòsit d'un fet aparentment coincident: que l'indult al vicepresident del Santander va coincidir amb la posada en llibertat de Pascual Estivill. Causalitats causals, la denúncia falsa -per la que va ser condemnat Alfredo Saez, número 2 del Santander- interposada pel banquer la va 'gestionar'... Pascual Estivill. Dos atracadors, tots dos, de moqueta. Paraula de José Martí.

Estirant que estiraràs i no paris d’estirar, a propòsit de La Gran Patinada –en paraules d’en Pau Cortina al 'Més que mil' dels Quaderns d'Illacrua– i la pista de gel comercial que l’Ajuntament de Barcelona ha imposat al centre de la ciutat. Crònica de crisi, que anem liquidant macrofaraons grandiloqüents via macroesdeveniments que anuncien que ho canviaran tot per no canviar res. Hem passat dels Jocs Olímpics d’Hivern a la pista de gel on the rocks. No està pas mal. Per no ser no és ni miratge islandès: on el gel es nega a pagar deutes aliens, empresona banquers i jutja governs. Tan lluny i tan a prop i tan radicalment diferent.

Patrons sobre patins. Quan hi ha memòries que gelen i silencis que gebren: (...)

Cada 15D, des del 1992, s'esmorza memòria a L’Hospitalet . Contra la impunitat. Nit maleïda mil cops, on Pedro Álvarez —20 anys— i la seva companya només passejaven quan un cotxe quasi els atropella. Tots dos van recriminar l’actitud al conductor. D’un Opel Vectra blanc va baixar un home de 40 anys, va treure la pistola, la va posar a les temples de Pedro i, sense pensar-s’ho, el va matar. A boca de canó.

“Som 400 i sempre som els mateixos” · Fèlix Millet

Estirant del Fil, sota el recorrent titol "Goldman Sachs pren possessió(ns)": per cartografiar com els que van fer el malalt ara ens venen l'hospital. Com els mateixos que van agitar i enriquir-se amb el deute grec ara es presenten com a salvadors salvapàtries. Neoliberal porta giratòria, que diu que els que ahir eran banquers avui són governants. I mai deixaran de ser banquers, clar. Quatre paraules i una preposició: silent-cop-d'-estat-financer. Ho diu Habermas. Els governs són els consells d'administració de la burgesia deia Karl Marx. Tranuitat? No gaire. Warren Buffet, un dels artifexs del capitalisme financer, ho aclaria ara fa un any: "això és una lluita de classes i l'estem guanyant". Lladres contra desposseïts. Mercats financers que regnen i governen i que tenen identitat clara: Joan Subirats, Miren Etxezarreta i Albert Recio ens ajuden avui a trobar-la a la web de la Directa.

“Contra Franco lluitàvem millor” · MV Montalbán

“No és que no tingui idees és que, si les explico, perdré les eleccions” · Duran Lleida
 

Tecnocràcia econòmica tan neutra, posem per cas, com les bombes de neutrons. O sigui: neutralitat radioactiva més que garantida. Tècnica econòmica neutralitzadora que  impossibilita, anul·la i foragita tota política que no sigui allò que dicta, allò que escup, el mercat. (...)

"Tot acte ens descobreix" · Mountaigne


Atents al gran Manu Simarro –Dr. Simarro, pel qui subscriu la present–, que la setmana passada s’endinsava, lupa en mà i microscopi afilat, en la perversa cultura del sobresou públic, la opacitat feta llei i la menjadora de partits que ha estat la Diputació de Barcelona. Estirava tant com podia de les motxilles de calers de la Diputació de Barcelona que, fora control i coneixement, omplien els comptes corrents d’alts càrrecs polítics. Motxilles no previstes en cap norma jurídica i aprovades per òrgans manifestament incompetents per fer-ho. [...]