[Recuperat de l’hemeroteca 2011
de la Directa, a propòsit de l’OTAN,
l’exigència del referèndum i la mania
de fer passar bou per bèstia grossa.
O tempora o mores]
—
Sobre el futur: Catalunya, estat de pau
A cura de Pau i Treva.
[OTAN | 25 anys dient ‘no’]
El 12 de març de 1986 Catalunya va dir no a l’OTAN amb un 50,6% dels votsA les ordres del gendarme mundial
Avui, 25 anys després, l’OTAN segueix sent “un clar instrument militar en defensa dels interessos econòmics i polítics d’Occident”, recorda Serra, “on l’Estat espanyol és el setè estat que més soldats i diners destina: 87 milions d’euros anuals, el 4,55% del pressupost l’Aliança Atlàntica”. A aquest suport econòmic, cal afegir-hi el cost de les missions militars que, des del 1991, s’ha apujat a més de 3.400 milions d’euros. Actualment, l’Estat forma part de l’exèrcit d’ocupació aliat a l’Afganistan, integrat també per més de 19.000 mercenaris. L’OTAN disposa avui de fins a 8 casernes militars a l’Estat espanyol. Entre elles, les bases aèries de Saragossa, Torrejón de Ardoz (Madrid) i Morón de la Frontera (Sevilla), la base naval de Rota (Cadis), la caserna general a Pozuelo de Alarcón (Madrid) i un Centre contra Artefactes Explosius a Hoyuelo de Manzanares. La transmutació socialista va arribar el més lluny possible: Javier Solana –el jove diputat que el 1981 encapçalava totes les manifestacions contràries a l’OTAN– va acabar sent-ne secretari general entre 1995 i 1999 i, rere Belgrad i el laberint balcànic, va esbotzar els propis estatuts atlàntics.
De les paraules al fets, només un mes després del referèndum, Ronald Reagan emprava les bases espanyoles per bombardejar la Líbia de Gadaffi. Però la llarga tradició de lluita per la pau dels moviments socials catalans, malgrat la derrota, va prosseguir. De seguida va arribar la campanya “Bases fora” (1987-1989) impulsada per la mateixa CEOP (Coordinadora Estatal d’Organitzacions Pacifistes) que va impulsar la campanya pel No al referèndum. El 1989 arrencava la llarga lluita per la insubmissió, que es perllongaria fins el 2002 –amb 40.000 insubmisos i un milió d’objectors arreu de l’Estat- i que enllaçarien amb un nou cicle mobilitzador pacifista, protagonitzat per Aturem la Guerra i que encara dura, per protestar contra la guerra il·legal de l’Iraq, l’ocupació de l’Afganistan o les mentides de l’11-M.
Divendres passat mateix, la “Campanya BBVA sense armes” intervenia, davant la visible molèstia del totpoderós president Francisco González, a la Junta General d’Accionistes del banc per denunciar els 1.000 milions d’euros en finançament d’armes registrats els darrers 5 anys i el lucre d’obtenir beneficis “d’una indústria que genera violència armada, destrucció i milers de morts a tot el món”. Després del tractat contra les mines antipersona, es discuteix aquests dies a Washington un Tractat de Comerç d’Armes (TCA) que pot avançar en la regulació del comerç mundial. Des que es va iniciar el procés, Oxfam Internacional calcula que han mort 2,1 milions de persones, 16 milons de persones ferides i 42 milions de persones desplaçades: en altres paraules, 2.000 morts cada dia, ben bé 100 a l’hora, un cada minut.
25 anys després de la victòria d’un sí i d’un no, la lluita per la pau segueix sense treva. El millor exemple és la manifestació convocada aquest proper dissabte per Aturem la Guerra sota el lema “Ni tiranies ni ocupacions”, en solidaritat amb els pobles àrabs en lluita i contra les pretensions de l’OTAN d’intervenir a Líbia. Un cop més contra la hipocresia: els que la volen envair són els mateixos que, durant 2006 i 2009, van vendre armes al règim de Gadaffi per valor de 1.400 milions d’euros. I Catalunya ja va dir no als gendarmes militars del món: ara i fa 25 anys. / DF.
[Directa, març de 2011]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aqui va ser on l’Estat espanyol va colar un gol (o tindriem de dir “autogol” d’alguns [suposats] detractors de l’OTAN?) a qüasi bé tots els no-partidaris de la pertinença a l’OTAN: es va voler fer veure des d’un principi que el referèndum era per la pertinènça/permanència a l’OTAN, cosa del tot falsa, ja que era per si es continuava pertanyent a l’Aliança Atlàntica (al text de la butlleta de votació es parlava de que el referèndum/consulta NO es referia a l’estructura militar de l’Aliança Atlàntica [en altres paraules, l’OTAN]).
Encara recordo a un grup polític (la Unión Comunista Española [UCE]) que feia campanya contra el Pacte de Varsòvia… Anys desprès, aquest mateix grup polític feia al seu pamflet imprès campanya pro Rosa Conde i afins crítics del PSE, mentre titllaven de terroristes i etarres als del PNV. Malgrat que m’ho diguessin a mi, els “¡maleducado!” eren els de la UCE.
En un principi, l’OTAN quedava fora del refèndum/consulta. Va ser gran part de la vox populi anti-OTAN (cosa que li va anar de perles a l’Estat) qui va fer canviar “de facto” l’argumentari de la pregunta.
Si algun dia es fa un altre referèndum (aquest millor si fos de veritat, o sia, que no fos solament consultiu, sino d’obligat compliment per part de les autoritats legislatives o ejecutives), espero que la pregunta sigui clara i diafana, i que el possible votant no faci cabàles o volar coloms i es fixi amb la pregunta escrita, no en les seves filies o fobies.
Atentament