Sor Cop Sec

Després de les olimpíades del 92, un parell d’anys més tard, vaig fer una articlet que es titulava “Terrassa, aftertèxtil i postolímpica, i ara què?”, on em preguntava per la identitat econòmica i social de la ciutat. Les olimpíades havien de ser un puntal pel desenvolupament econòmic de la ciutat, després de la crisi del tèxtil. Potser ho varen ser, però no se si va ser el més adequat, perquè ens va obrir les portes al boom de la construcció i de la precarietat laboral que hem patit. Ara, després de la ciutat del tèxtil i les xemenèies, i del fracàs del boom de la construcció i de la maximització de benficis apretant els treballadors com a models de competitivitat, hem de reinventar la identitat econòmica, i social, de la ciutat. Aquesta serà segurament més diversificada, i és bo que sigui així, però sobretot ha de ser un model econòmic i productiu de molta més qualitat, en el model d’empresa, en la producció de millors bens i serveis, i en conseqüència també social.

Ja no es tracta de preguntar sols el “què”, és a dir quins bens i serveis produïm, sinó sobretot el “com”, la qualitat del producte, que porta afegit un model d’empresa potent, innovador i una qualificació laboral alta. Ergo, el “qui”. Una empresa amb més valor social i una economia que recuperi la centralitat de la persona.

Avui a més, ja entrats als segle XXI, els sectors econòmics de l’era industrial i la modernitat es desdibuixen i els seus espais d’intersecció creixen. Amb això no vull dir que tenir clusters forts no sigui important, sinó que les fronteres han de ser molt més permeables, que els serveis sense la indústria no funcionaran, i al revés també, una indústria sense uns serveis potents no anirà bé, i que la indústria de l’alimentació, per posar un exemple, requereix un sector primari de qualitat i un forta identitat turística que li doni marca. Estem en temps de visions més integradores i menys compartimentades de la realitat econòmica.

Un teixit productiu i econòmic de més qualitat també és un element de millor redistribució de la riquesa. Per entendre’ns, algú ho va resumir dient “ens vam convertir en una ciutat on el principal segment d’ocupació eren cambrers i paletes”, amb tot el respecte per la dignitat d’aquests oficis, amb alta temporalitat, i ara, conseqüència de l’actual crisi, amb altres taxes d’atur i una molt important baixada de salaris. Cal capgirar el model econòmic de la ciutat, tant com en la definició de quins sectors faran de motor, que també, sobretot en el model d’empresa i d’ocupació.

Ara fa 15 dies els agents socials més representatius de la ciutat, és a dir els sindicats amb més representació a les empreses de la ciutat, mesurat en les eleccions sindicals, i la Patronal CECOT, que és la patronal local de referència, conjuntament amb l’Ajuntament, varen firmar el Pacte Local per a l’Ocupació de Terrassa.

Aquí el que es tracta és de saber com es recuperen els més de 12.000 llocs de treball que la nostra ciutat ha perdut des de l’inici de la crisi el 2008 i com fem front a una taxa d’atur registrat del 20’5% de la població activa que equival a 23.500 persones, i ja sabeu que l’atur registrat –la gent que està apuntada a l’oficina pública d’ocupació- sempre és inferior a l’atur real. Aquesta dada, l’atur real es valora a partir de l’EPA (Enquesta de Població Activa) però aquesta no es dona desagregada ni comarcalment ni local, sols provincial). Podem dir però que l’atur real volta el 25% de la població activa, que és la que té entre 16 i 65 anys i que vol treballar.

En les polítiques actives d’ocupació al final tot està molt garbellat, anem fent construccions sobre els mateixos conceptes, ara a més, sense recursos. Calen idees noves!!! I molta valentia política!! Bàsicament tot l’exposat en el Pacte Local d’Ocupació és correcte, però ara bé, jo comparo el Pacte, amb una autopista molt ampla que et diu cap a on anem, però amb molt marge de poder triar carril, a la dreta o a l’esquerra i sobretot la velocitat: molta formació, serveis d’ocupació de proximitat,integrals i transversals, innovació, suport als emprenedors, suport als col·lectius amb més dificultats, concertació entre tots els agents implicats… el Pacte, però no defineix ni accions concretes ni molt menys concrecions pressupostàries. El propi Pacte contempla una taula de Concertació social i un seguit de taules de treball. En sí, això és molt positiu: sense concertació social no hi ha sortida a la crisi, i sense projectes clars de desenvolupament local, amb consensos amplis i ben travats socialment, els recursos destinats a la promoció econòmica i a la creació d’ocupació són com cops de pal de cec, o com tirar diners, quan n’hi ha, a un sac sense fons. Si els projectes són sòlids, potents, innovadors i ben treballats, com deia aquell, la intendència ja arribarà. Un dia un polític de promoció econòmica em deia, intentant-me fer còmplice: “però és que no hi ha ni un euro per ocupació” i jo li vaig contestar: “el que no hi ha són idees”. Cal imaginació i valentia política!

De les idees que hi ha al Pacte Local d’Ocupació, a més de la importància del diàleg i la concertació, en voldria destacar el punt que parla de l’economia social!! Els espais de nova economia, amb criteris sobretot socials i ètics que neixen a partir de les escletxes que obra l’actual crisi sistèmica.

I vull reivindicar l’esperit de la Terrassa socialment activa per ser capdavanters en l’economia amb criteri social. La crisi està obrint molts espais de nova economia, alliberada del sector financer tradicional i de la maximització dels beneficis i les seves servituds. La competitivitat i el benefici és una condició necessària pel funcionament de l’empresa, però no en pot ser el seu objectiu. L’objectiu de l’empresa és crear treball, repartir la riquesa –amb els salaris- i estructurar la societat. La ciutat. Un nou model econòmic i social per la ciutat, amb unes noves bases. Hem de saber el “què”, centrar-nos en el “com” i sobretor tenir clar que allò fonamental és el “qui”.