Etziba Balutxo...

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Casa del Libro de Palma va ser molt més que una llibreria. Durant el període de la Segona República (1931-1936) va esdevenir un centre de conversa, de debat i de tertúlia. Situada a la plaça de les Tortugues (de la Constitució, durant la Segona República, de Pius XII, durant el franquisme i de Joan Carles I, arran de l’encara vigent restauració borbònica) era just al costat d’on ara hi ha el Bar Bosch (allà on, a un altell amb balcó, hi havia la seu d’Esquerra Republicana).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El propietari de l’immoble era Jaume Escat, un feixista emboscat que seria el cap de la policia secreta franquista arran de l’aixecament militar de 1936. El gestor de la llibreria era Guillem Mulet (el Gran Mulet com l’anomenà Vigoleis Thelen), ajudat pel seu germà bessó idèntic Salvador, ambdós algaidins (1).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquella germanor no era l’única quedestacava. La curiositat de coincidir molts d’altres germans, va fer ben singulars aquelles tertúlies literàries, embolicades sempre de cultura i de política. Així, hi varen prendre part els germans Verdaguer (Marius i Joaquim), els García Peñaranda (Vicente i Virgilio), els Sureda Montaner (Jacobo i Pedro), els Sureda Blanes (Josep i Francesc), els Villalonga (Miguel i Lorenzo)… No tots els participants eren germans, evidentment. També hi feren estada destacats feixistes que es distingirien arran de l’aixecament militar com José Enseñat, Ricardo Fernández de Tamarit o Manuel Figuereo de Juanes, un personatge ben singular. Fill de Wenceslao, militar espanyol que presidí durant uns mesos la República Dominicana, segons Vigoleis Thelen era un addicte de Trujillo, un dels tirans assassins d’Amèrica i pretenia, per mediació del comte Kesller, fugitiu del nazisme, que el rossellonès Arístides Maillol fes una escultura al dictador (2). 

A les tertúlies també hi assistien dos reconeguts filòlegs: Estanislau Pellicer (esperantista) i Jaume Busquets (arabista). Un dels dos (Busquets segons Josep Massot i Muntaner, Pellicer segons Jaume Pomar) va ser l’ingenu corrector de Mort de Dama, amb la paradoxa que l’obra feia burla d’una capelleta cultural, Ben Dinat, aparentment indeterminada, però que escarnia La Nostra Terra, revista de la qual eren correctors Pellicer i Busquets. Ironies de la vida! El sarcasme major va ser la burla pública que, desagraït, en faria d’ambdós Miguel Villalonga anys després. 

Miguel Villalonga (Palma, 1899 – Bunyola, 1946) va ser militar i escriptor, però part damunt de qualsevol altra activitat va destacar com a ideòleg del feixisme i, al costat del seu germà Lorenzo (un dels tres emmascarats rere el pseudònim Pep Gonella), actuà com el més sinistre i abjecte enemics de la llengua catalana i s’acarnissà sobre els escriptors de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Graduat l’any 1920 com a alferes a l’acadèmia d’infanteria de Toledo, va estar destinat a Ceuta. L’any 1931, aprofitant-se de la possibilitat que brindava la reforma militar de Manuel Azaña, passà a la reserva i començà a escriure a El Día, emboscat com a Kim, amb dues grans línies d’atac: la República i els intel·lectuals a l’entorn de la revista La Nostra Terra, davant dels quals i amb les desmesurades bravates delatava un greu complex d’inferioritat. L’any 1934, a la revista Brisas i amb el pseudònim habitual, publicà la novel·la Mis Giacomini. El juliol de 1936, s’afegí amb entusiasme a la insurrecció armada i el mes d’octubre assumí la direcció de premsa de la Comandancia Militar de las Baleares. No es limità a fer les comunicacions ni, tampoc, s’ajustà al paper de censor, sinó que fomentà la persecució amb instàncies públiques a favor de la màxima repressió. El 1937, confiat que aquella conducta seria reconeguda per Franco, es presentà voluntari al govern de Burgos per incorporar-se de nou a l’exèrcit, però en comptes de ser destinat com pretenia a l’estat major, fou enviat al front. En vista del fracàs, va al·legar els seus problemes de salut per tornar a Mallorca i encastellar-se al poble de Bunyola, des d’on col·laborà en diverses publicacions per fer ostentació de la ideologia absolutista i jacobina que compartia amb el seu germà. El 1943, ja amb un deficient estat de salut, va publicar una segona novel·la, El tonto discreto, i el 1944, en col·laboració amb el seu germà, l’assaig Chateaubriand, el vizconde romántico. Un any després de morir s’edità Autobiografia, en part publicada en capítols.

Fins aquí el perfil més conegut. Això no obstant, com s’ha dit tantes de vegades, hi ha molts d’episodis ocults a l’entorn dels Villalonga que, durant el franquisme i el postfranquisme, han gaudit d’un tractament d’exquisida benevolència de gran part de la intel·lectualitat catalana, sota el patrocini de qui ha volgut untar d’una especial cera del corpus la memòria dels dos germans. La tirallonga d’autors que s’han sumat a aquesta cerimònia d’adulació, amb l’objectiu d’amagar o disfressar el feixisme, la misogínia, el racisme i l’anticatalanisme militant que professaren, retrata les mediocres biografies de, pràcticament, tots els escriptors en castellà dels darrers 70 anys i dels escriptors i de les escriptores bilingües de Mallorca, còmplices d’una gran manipulació. L’aureola que s’ha bastit a l’entorn de la hipotètica destresa literària dels dos germans es fa miques davant de qualsevol anàlisi rigorosa (3). El cas és que no està dit tot, ni de molt, de la trajectòria dels Villalonga i no passa any que no brolli qualque notícia. Avui tinc l’ocasió d’exposar-ne una de ben significativa: el censor va ser censurat! Justícia poètica? Paradoxes de la vida? Ell, el gran censor, un dels més grans apologistes dels crims del 1936 i del 1937, instigador directe amb el seu germà Lorenzo de l’afusellament d’Emili Darder, sí, ell, Miguel Villalonga… va ser censurat pels seus! (4)

Una lletra, fins ara privada i inèdita, de Miguel Villalonga a Salvador Mulet, permet de llegir moltes més coses que les que hi ha escrites. D’entrada, la impressió del full de la correspondència proclama el fatalista QUOTIDIE MORIOR (5), propi del to victimista que emet la carta i, sobretot, el document que s’hi annexa. Datada dia 7 d’agost de 1943 a Bunyola (amb ñ, naturalment), delata un pols tremolós i insegur. El contingut, adreçat a qui considera amic seu, se centra en una confidència i un regal que simultàniament constitueix una gran confessió. La confidència és ben concreta: la censura li ha prohibit incloure a El tonto discreto uns versos primitius que glosen la biografia de l’autor. El regal són les il·lustracions fetes per “uno de los mejores dibujantes de Madrid”. Diu que són 50 i que van numerats, però són 51, perquè hi ha dos dibuixos amb el nombre 39. Com així se’n va desprendre, dels originals? Sabia que no els podria aprofitar mai més? Avalava la resolució de la censura? Molt possiblement, era sobretot una manera d’expressar gratitud a Salvador Mulet. (6)

Cal analitzar el contingut dels dibuixos, ordenats a faisó d’una gran auca en cinc fulls.  Admet que era un mal estudiant, presumeix del seu heroisme en les guerres del Marroc i braveja a les totes: He leído tanto y tanto/ que a mi mismo causo espanto. No obstant, on mostra el llautó militarista és en la concepció d’utilitzar la literatura com a arma. Aquest posat es veu en més d’un dels dibuixos: Con mi lanza no embotada/ por la pluma bien cortada/ emprendo nueva cruzada o Con la pluma y con la espada/ mi fama ya está lograda. I a qui volia tallar el cap aquell creuat de saló de casa bona? Al clan de La Nostra Terra/ le hago coger cada perra/ (y es que mi pluma le aterra). Aquesta pretensiosa declaració va ser ben interpretada pel dibuixant que mostra un escriptor desarmat amb una ploma clavada com una fletxa. Gairebé al final d’aquell amargat relat que amara una biografia fracassada, deixa entreveure l’ombra del possible origen de la seva mala salut i apunta una sospitosa vinculació: Estas mujeres fatales/ (a las que llamo vestales)/ son causa de muchos males. La caricatura que fa Villalonga de la seva vida, consona perfectament amb l’autobiografia que es publicarà post mortem, però essencialment delata el trist sentit d’una eixorca i nefanda existència. Decididament, com solem dir per Mallorca, aquest home no tenia padrins! Més que mai, després de mirar aquests cinc fulls que conformen una auca de vanitats, es pot concloure allò de sic transit gloria mundi. 

NOTA FINAL SOBRE ELS AMICS DE VER

No sé si fa més rialles que vergonya veure com, en el feisbuc, es poden tenir milers d’amics. Això, senzillament, és impossible i si algú s’ho creu o ho vol fer creure és que té en poca estima l’amistat o en fa una frívola valoració. Per entendre tal quimera, n’hi ha prou de llegir la popular rondalla Amics de ver i amics de barret. Segur que, en el feisbuc, hi pot figurar qualque amic de ver, però la immensa majoria no passen de ser companys de viatge, adesiara efímers, amb qui podem compartir impressions, inquietuds… i poca cosa més. Tenir amics de ver, en canvi, és un tresor. Tenir-ne que saps que, encara que no els vegis gaire, hi són i sempre et fan costat és un autèntic luxe. Tenir-ne a punt d’atendre qualsevol consulta impertinent és una joia. Tenir-ne que, a més, et brinden la generosa confiança de fer-te a mans un document inèdit amb l’afegit “en pots fer allò que trobis”, resulta un privilegi de vida. És el cas que, avui, m’ha brindat l’atzar per partida doble.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pere Mulet és un professor jubilat, cor i pulmó de l’heroica revista Saig d’Algaida, fill del gestor de La Casa del Libro. Ell és qui m’ha proporcionat la carta amb els dibuixos censurats. Joan Escanelles, m’ha correspost una consulta simplista amb detallada pulcritud. D’aquesta manera, s’ha estravingut comptar amb la col·laboració de dos amics, cultes i savis ambdós i, també ambdós, llatinistes, quatre condicions (l’amistat, la cultura, la saviesa i el domini de la llengua dels clàssics) poc habituals i, en tot cas, males de fer coincidir. Gràcies a ells he pogut transcriure i comentar una informació sobre el fosc i tenebrós personatge que va ser Miguel Villalonga.

 

NOTES

(1) QUANT ALS GERMANS MULET I LA CASA DEL LIBRO:

Vg. Té dues cares Mallorca?

PRIMERA PART:  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202344

SEGONA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202842

TERCERA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/206777

QUARTA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/207188

CINQUENA (i darrera) PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=208005

(2) SOBRE ARÍSTIDES MAILLOL:

Vg. La xarxa Maillol d’evasió i la dama roja

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=244630

(3) Vg.: Llorenç Villalonga i la llengua catalanade Josep A. Grimalt:

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/viewFile/60761/61017

(4) PER A SABER MÉS COSES DELS VILLALONGA:

Mort de dama; un pamflet per desmitificar

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239577

Patografia de Llorenç Villalonga

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=239064

La darrera paraula? (més sobre sant Llorenç Villalonga)

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=242672

Mites fatus (Llorenç Villalonga va ser Pep Gonella)

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=260364

(5) Després de cercar i trobar la procedència de la citació, vaig consultar Joan Escanelles. No em puc resistir a transcriure la resposta, probablement inimaginable per Miguel Villalonga:

«Pau als Corintis, I, cap XV, vv. 30-31: “Ut quid et nos periclitamur omni hora? QUOTIDIE MORIOR per vestram gloriam, fratres, quam habeo in Christo Jesu Domino nostro”

He deixat en cursiva la cita literal del text, però no el referent a la ubicació. He precisat que la font és la primera Carta als Corintis (en són dues) i els versicles citats són el 30 i el 31, seguits i complets. La frase del v. 30 és interrogativa, i ho he marcat. On diu fratus, hem de posar fratres. He pensat, de QUOTIDIE MORIOR, que ho destacau en majúscules a posta i ho respect. Igualment, he de mantenir les majúscules inicials de Christo Jesu Domino, però l’he llevada a nostro. ¿I què esperaves de mi, sinó mariconades?

La traducció? Per a què, també nosaltres ens posam tothora en perill? Cada dia m’expòs a morir per la glòria que em dau, germans, la qual tenc en el Crist Jesús, Senyor nostre.

En comptes de morior, he traduït ‘m’expòs a morir‘, seguint una interpretació de l’Institut Bíblic Pontifici de Roma que gira apothnesco, del grec al llatí, com a ‘in periculo mortis sum” ¿Com així interpret vestram gloriam per ‘la glòria que em dau’? Perquè l’original grec posa kaúchesin, acusatiu de kaúchesis, i vol dir ‘motiu de bravejar’. N’he sortit amb 7 síl·labes fòniques; el text llatí en du 6. La ‘ch’ caldria pronunciar-la amb aspiració, com en la ‘j’ de ‘jaleo’.»

(6) Salvador Mulet va tenir la iniciativa de fer, de manera artesanal, un Kalendari Algaidí que, a partir de 1938, enviava a tres dels antics companys de tertúlia de La Casa del Libro: Jaume Busquets, Miguel Villalonga i Joaquim Verdaguer. En feia quatre exemplars que, les successives morts, reduïren a dos. Va continuar l’elaboració dels almanacs fins a l’any 1960.