Etziba Balutxo...

Guillem, en unes poques hores tornaràs fer aixecar dreta la gentada de Manacor que vindrà a escoltar-te i a “sentir-te”. Sí, allò que creies impossible que fes mai la teva gent, perquè supera les escopetades a l’aire dels mexicans en sortir de copes. L’aixecaràs, l’emocionaràs, la commouràs… tornaràs a ficar-te el poble dins de la butxaca. El poble només (quasi res!) que ja se sap que, en parlar de butxaques, les institucions i alguns dels seus mediocres gestors són una altra cosa. En tot cas, les absències també retraten! Va seu! Faràs sentir viva la gent que hi sigui i la que et giri l’esquena arribarà a la mort més morta encara!

Ara fa vint anys en clau, quan la lluna va fer el ple, partires de vacances. Ho feres (què li donarem a la pastoreta?) com un poeta: “Avui vespre m’he mort, però he esperat que tornassis de la feina per poder-nos acomiadar”. D’aleshores ençà, vint anys de presències intermitents. Totes reeixides. Embolicat en llibres, en cançons, en discs nous, en facècies, en escenificacions teatrals… el teu CV no ha tingut aturall. Forçat, amb aquesta hiperactivitat de la teva obra, t’havien de donar la medalla d’or de les Illes Balears. Forçat, com havies anunciat, la flor romanial brollaria de nou. No és que et recordin, és que hi ets! Tal com deies quan voltaves pel món: “No habit a Manacor; hi visc!”.

Et faràs ben teu l’Auditori de Manacor amb aquell crit identitari, manllevat a Costa per actualitzar-ne el sentit, amb aquell clam a deixondir-nos, a no claudicar, a defensar la llengua i el territori. Ens representaràs Ramon Llull i Jaume I, però també aquells personatges populars que te guiaren durant la fosca caminada per sortir de dins d’aquella espessa ponentada gran, sempre des de la teva gran pàtria: la infantesa! Ens revisaràs la història amagada, la desmemòria atiada al llarg dels darrers tres-cents anys. Aquesta vegada els poemes i cançons que, com diu Bernat Nadal, ens obliguen a revisar la nostra formació i demanar-nos què han fet amb nosaltres, ultrapassaran l’àmbit nacional. En Raphel Pherrer, el teu company d’experiències surrealistes, té la culpa que a tot el món es vegi i s’escolti el SIAU QUI SOU! Sí, estimat, hem arribat a un punt que fins i tot la tècnica ja pot superar la bruixeria!

L’empresa de refer el concert, per tal de fer-la més meritòria, ha estat ben complicada i un poc massa a la correguda. Hi ha una gentada que s’hi ha implicat. Per iniciativa dels Xítxeros amb Empenta (i tu que ens demanaves “què fan els joves d’ara”?), amb el suport de la delegació de l’OCB de Manacor, i la implicació de la gent del Teatre i de l’Auditori, s’ha enllestit un programa amb totes les peces: exposició, conferències, concerts… Saps la quantitat d’hores i més hores que t’han dedicat tots i cada un dels músics de la Banda de Manacor? Si posam a la balança el temps que, en conjunt, t’ha dedicat aquesta colla de veure i tot l’entorn que han remogut, ens acostarem ben bé als vint anys que separen el teu adéu biològic amb la teva resurrecció poètica. Tanta vessa felanitxera que exhibies orgullós i ja veus quina feinada has desencadenat als altres! (Sent les teves rialles!).

Estic obligat (ni que sigui en la part que em toca) a dedicar-te el concert. Però dir que el SIAU QUI SOU! és per a tu implica, tàcitament, una llarguíssima llista de còmplices. La família davant de tot! Na Mònica Pastor, activa i generosa gestora cultural, els quatre fills (n’Hada, en Guillem d’Efak, na Margantònia i na Guillema), els néts… També aquells amics que t’han sobreviscut per mantenir la memòria històrica com na Núria Feliu, que es passeja arreu amb els teus poemes a la boca, en Pífol, més jovenet que mai, en Jaume Santandreu, que s’ha tornat encadenar (pobres pobres!), en Biel Majoral, que escampa el teu vou-veri-vou contra la son i, per descomptat, en Toni Parera Fons, que no ha deixat d’activar la vostra rapsòdia original (i ara mateix té cosa en curs).

És imprescindible afegir la carretada de gent íntima que deu fer parada per devers la teva actual Cova del Drac: Salvador Escamilla, Miquel Àngel Riera, Montserrat Ferré, Jaume Vidal Alcover, Carlota Soldevila, Nadal Batle, Miquel Porter Moix, Nicolau Pizà, na Margalida “Cremada”, Josep Maria Llompart, Tete Montoliu, Andreu Frau, Blai Bonet, Ermengol Passola, Rafel Estaràs, Jaume Ramis, Bonet de Sant Pere… i n’Ovidi! Aquell deixeble excel·lent i company de peripècies que va agafar el bus immediat al teu. Amb vosaltres dos, naturalment, na Teresa i dona Lluïsa. I (disculpau-me els imperdonables oblits) tanta i tantíssima de gent i de grups que han servat i servit la divulgació de la teva obra: Biel Barceló Bover, Joan Manuel Serrat, Gracià Sánchez, Biel Oliver Torres, Delfí Mulet, Maria Rosselló, Marcel Pich, Carles Rebassa, Pere Siquier, Miquel Brunet, Miquel Pujadó, Pep Tosar, Bonsanka, Corcada Teatre, Josep Carreres, Miquel Barceló, Joan Pons, Projecte d’Efak, Andreu Julià, Refugi, Big Mama, Joan Martorell, Biel Mesquida, Maria del Mar Bonet, Documenta Balear, Gom Teatre, Antoni Tugores, Joan Bibiloni…

I com sempre, the last but not the least, la gent anònima, la que encara et somia, la que et manté viu. Aquesta dedicatòria, doncs, també ha de ser compartida amb aquelles persones que et llegeixen, t’escolten i et pensen. Les que divulguen la teva obra. Tanmateix, tenc ben presents les dues dedicatòries que feres, el juny de 1994, en aquell magne i irrepetible concert, Un cant a l’amistat, a l’Auditori de Palma. Digueres: “Gràcies, sí ja sé que ara me fareu plorar… demanava Espinàs què va ser el millor de la Cançó Catalana. El públic!” L’emoció et va impedir continuar, però a l’opuscle que es va editar hi havia unes paraules teves, a faisó també de dedicatòria que, amb el temps, han agafat més volada encara:

“La part desagradable de l’acte vital de morir-se és que ens fa por l’extinció. Avui amb la vostra presència aquí, em demostrau que som viu dins la vostra memòria i aquesta, amics meus, és una molt bella definició del cel.”

Dat a Felanitx, dia 14 de febrer de 2014, revetlla del concert SIAU QUI SOU!