Quan començo a escriure aquest article tot just falten 30 minuts perquè es compleixi una setmana d’una fita històrica: l’anunci que per primer cop en la seva història els catalans podrem votar sobre el nostre futur polític, i tindrem l’opció de manifestar-nos en favor (o en contra) de l’assoliment d’un estat propi. No som conscients de la transcendència històrica del moment que el president de la Generalitat fa l’anunci a la premsa flanquejat per la majoria de les forces polítiques del Parlament. Estem tan intoxicats per la xerrameca política unionista que s’esgargamella assegurant que tot plegat és una pantomima que no podem valorar prou el significat d’aquest anunci. Només la distància i la fredor que proporciona el temps ens permetrà assaborir l’instant. Potser ni ho farem nosaltres, però sí que ho estudiaran les generacions futures.
Ni que sembli una contradicció respecte de les meves paraules anteriors, no és important saber avui si la consulta es farà o no. Podem intuir, de les manifestacions que trenta segons encara no després de l’anunci van fer els dirigents polítics espanyols i els seus comparses catalans, que no hi haurà referèndum. Aquest fet, però, no pot restar importància al fet que una majoria parlamentària amplíssima ha près la decisió de consultar al poble sobre el seu futur. Reitero, això no havia passat mai en tota la nostra història. Mai havíem arribat tan lluny.
El camí que ens espera és tan feixuc com el que portem recorregut o potser més i tot. Fem una via costeruda, farcida de pedres i pals que impediran que les rodes puguin girar com voldríem. Hi ha una pulsió espanyola tossudament antidemocràtica que empenyerà els dos grans partits majoritaris a fer servir totes les eines al seu abast per impedir el nostre avenç com a poble. Ells, des del minut zero de partit, han estat més units que aquells que defensem el dret a una consulta i el dret a la llibertat.
Només des de la unitat, però, serem capaços de completar el procés. El consens assolit el 12 de desembre s’ha de mantenir i hauria de ser l’eix motriu de la política dels defensors de la consulta. S’acosten les eleccions europees i un front nacional seria clau per enviar un missatge a Europa però també a Espanya. A hores d’ara això no sembla possible perquè hi ha partits que es neguen a perdre el seu perfil polític i avantposen qüestions de model econòmic i ideològic a un concepte que és previ: sense plena capacitat de decisió podem discutir molt del model econòmic i social que volem però estarem fent tertúlia perquè no podrem decidir res. Sense plena sobirania, sense un model de relació diferent amb Espanya (que només es pot plantejar si primer t’has independitzat), no anem enlloc. Per tant, no posem el carro al davant dels bous. Arribem a la consulta, aconseguim la sobirania plena i, aleshores, discutim sobre el model. Tindrem temps, perquè el procés de desenganxar-nos d’Espanya, en cas que sigui possible, no és automàtic. Caldrà temps per negociar el repartiment de bèns i deutes, per negociar amb la comunitat internacional i per moltes altres coses. Aleshores haurem de decidir què volem ser de grans però primer hem de créixer i només creixerem si ens mantenim units fins al final.