El bloc d'Andreu Mas

Tot just avui 7 de maig fa 20 anys que Revista de Badalona obria la seu del carrer Conquista i la històrica Revista de Badalona canviava de format: del DINA-4 que es feia al carrer d’en Cueta al format diari. Era el pas previ a fer un diari. L’11 de setembre de 1994 naixeria El Punt del Barcelonès Nord. Avui me n’ha fet memòria l’amic i company Ricard Palou. Ens fem grans. I aquells dies per bé que llunyans encara em són ben presents. Durant el lapse de temps que hi ha entre el 7 de maig de 1993 i l’11 de setembre de 1994 vam aprendre com s’havia de fer un diari. Vam aprendre a mirar-nos les notícies amb un punt de vista diferent de com ho havíem fet fins aleshores, esperonats per la tradició periodística de Punt Diari i pels professionals gironins que ens van fer aquell llarg training. Casualment, l’avui director d’El Punt Avui, Xevi Xirgo, va ser el meu “tutor”, la persona que em va ensenyar moltes de les coses que he après en la meva vida professional, sense voler desmerèixer -ans al contrari- la feina de persones que em van guiar durant els meus primers anys de professió, persones com en Jordi Martí, en Joan García Riera, l’Albert Ibañez, en Leandro Lamor, la Merche Artacho, la Mercè Miralles, en Salvador Alsina o el mateix Estanis Alcover (i si em deixo algú que sisplau em perdoni). La feina d’en Xirgo la va completar en Jordi Grau, primer director d’El Punt a Badalona. Tots dos els compto entre els millors periodistes d’aquest país que he tingut la sort de conèixer.
Èrem una redacció jove, sense complexos, molt decidida a explicar la ciutat real, la del Centre i la de la perifèria. Va ser una època excitant -aquesta i la dels anys posteriors- on vam fer realitat un somni: que la ciutat tingués un diari. La llàstima és que la ciutat -la ciutat en majúscules- mai va acabar d’apreciar-ho.
Els Ricard Palou, Oriol Lladó, Eva Maria Gómez, Mercè Miralles, Joan Cuixart, Jordi Creixell, Carles Armengol, Laura García, Enric Duran i molts i molts i molts altres vam formar part d’una generació privilegiada. Èrem una gent amb una vocació de servei a la ciutat que no entenia d’horaris, ni de família, ni d’amics. Respiràvem periodisme (a vegades massa i tot!). Penso que vam ser dels últims en poder tastar el periodisme real, que és el que es fa al carrer.
Vint anys més tard, el destí ha fet que sigui l’edior del mitjà on vaig escriure per primer cop amb catorze anys. Considero que allò que defensàvem fa vint anys és més necessari que mai a Badalona; fins i tot més que aleshores. Nosaltres (Nautilus Comunicació i Cultura) volem que la Revista de Badalona torni a ser una peça clau en la dinàmica informativa de Badalona, orfe d’alguns referents -sense voler desmerèixer la feina de ningú. El context i els temps som diferents, segurament ara ho farem només des de la xarxa (i ocasionalment amb paper), però hem de recuperar els valors que van impulsar la publicació fa vint anys i encara més enrere: la voluntat d’explicar des del reporterisme què és la ciutat, què hi passa, recuperar la memòria històrica perquè no es perdi i estar en contacte permanent amb la gent. Potser la prioritat ja no serà tant el dia a dia, la immediatesa, com la interpretació de la informació i el facilitar eines al lector perquè transformi la realitat. Avui encara som lluny d’aconseguir-ho (ens manquen recursos) però hi treballarem decididament per fer realitat el que volem i en el camí cercarem la complicitat de tots aquells que han estat vinculats a l’RdB, especialment la d’aquells que hi eren fa vint anys, i també injectarem la saba de les noves generacions.