Adam Majó

Imagineu-vos que l’Ajuntament, en lloc de produir bàsicament serveis públics i actuacions sobre l’espai físic, fos una fàbrica de sabates. I que, com que el calçat produït darrerament és més aviat lleig i fa mal als peus, els accionistes se n’afarten i decideixen en assemblea canviar de dalt a baix el consell d’administració. Així, substitueixen la vella direcció per un equip de gent jove disposat a canviar-ho tot o quasi tot. La primera cosa que fa, el nou equip, és abaixar-se el sou al mateix nivell que el de la resta de treballadors, seguidament publiquen al web de l’empresa tots els comptes interns, perquè tothom, treballadors, accionistes i clients, tingui clar quants n’entren i com es gasten. A continuació ataquen el deute acumulat disminuint la despesa i plantant cara, si poden, als prestamistes abusadors, i per últim, per acabar de començar, inicien un procés de reincorporació de determinades fases del procés productiu que l’antiga direcció havia subcontractat a terceres empreses a qui calia pagar IVA i benefici empresarial. Per més endavant pretenen convertir els treballadors en accionistes i esdevenir, directament, una cooperativa regida per una assemblea que serà qui prendrà les grans decisions començant pel pressupost anual. Amb aquestes mesures, i reestructurant la plantilla per mirar d’optimitzar l’esforç col·lectiu, la presidenta del nou consell de direcció aspira a posar la màquina apunt per tal d’aconseguir una fàbrica eficient, racional, transparent i amb les càrregues de treball i reponsabiltat ben repartides i equitativament remunerades. Però,  ep!, i les sabates? Treballar portes endins per modernitzar i millorar la gestió de la fàbrica és indispensable, però si seguim fent la mateixa bírria de sabates, els clients i els accionistes seguiran, amb raó, insatisfets i decebuts. Cal, per tant, que el nou equip de gent jove amb empenta i ganes de fer-ho diferent i millor llenci, així que pugui, una nova línia de calçat, còmode, resistent, fet amb materials naturals i saludables i, evidentment, bonic.

La paràbola és obvia. A les darreres eleccions municipals s’han presentat la tira de candidatures prometent austeritat interna, transperència, participació, remunicipalitzacions i lluita contra l’endeutament. Moltes d’aquestes candidatures –i aquesta és la bona notícia – han aconseguit excel·lents resultats i obtingut alcaldies. Em fa l’efecte, però, que no n’hi haurà prou amb amb els nous valors i maneres de funcionar, caldrà, també, aconseguir resultats substancialment diferents. I no només en l’àmbit de la despesa social, que sí, sinó en allò en què un ajuntament té més competències i responsabilitats, en la intervenció sobre el terreny, en planejament urbà, en gestió de l’espai públic i en regulació del que no ho és. Perquè el disseny de pobles i ciutats no és neutre, té intenció i prioritza interessos de molts o de pocs. Per això els canvis s’han de notar, també i sobretot, en el millor actiu que té una ciutat, en ella mateixa, en els edificis públics i privats, en els carrers, en les places i en l’entorn natural i agrícola. L’urbanisme, al capdavall, seguirà sent la clau de volta de la política municipal.