En l’anomenat independentisme transversal, aquest que ha esclatat amb força els darrers anys i que no es cansa d’impulsar iniciatives de tot tipus, de les Consultes al Novullpagar, passant pels Lipdubs o la Insubmissió fiscal, hi ha gent amb comptes corrents i maneres de veure el món molt diversos. Cap problema. No és per la gent que forma part d’aquest enorme moviment social que treballa per crear, si així ho volem la majoria,  un nou estat, una república, que diem que l’indepndentisme és d’esquerres. Hi ha gent que s’hi consideren i gent que no i, entre els que sí, segurament tampoc ens posaríem d’acord en definir què és, a l’any 2012, ser d’esquerres. No, el què converteix a l’independentisme català en un moviment enquadrable en un determinat cantó de l’eix esquerra-dreta són, en realitat, els seus principis programàtics i estratègics. Tres, com a mínim: l’aposta pel canvi, la igualtat de drets per tothom i la defensa dels interessos de la majoria en front als d’una minoria poderosa. 

Dos dies després d’aprovar-se a l’Ajuntament de Manresa l’ordenança de civisme, un dels partits que en va fer una defensa més abrandada la incomplia obertament enganxant cartells pel carrer, activitat expressament prohibida en la nova normativa. I és que, en una ciutat sense cartelleres i on dotzenes d’entitats i col.lectius organitzen festes, xerrades, cursos i mobilitzacions, les parets del carrer (no totes, però moltes sí) han de poder servir, com ho han fet sempre, per anunciar totes aquestes activitats i contribuir a mantenir el teixit associatiu viu i actiu. Però no és la única deposició absurda o injusta d’aquesta ordenança anomenada de civisme. També pretenen prohibir que els nens i nenes juguin a places i carrers (!), fins i tot en barris, com els del nucli antic, sense parcs ni espais per a la canalla. Prohibeixen rentar-se a les fonts!!, o dormir en un banc del carrer, o estendre roba a la via públca (I si no tens altre lloc on fer-ho? Et compraran una assecadora? T’obligaran a gastar electricitat, poden aprofitar l’energia del sol?). També pretenen prohibir que algú vagi pel carrer sense samarreta (ho podem trobar més o menys bonic, com tantes altres coses, però cal que l’administració ens digui com ens hem de vestir??). És una ordenança que fomenta la doble moral, la hipocresia, com amb la prostitució, que ni s’evita ni es regula, simplement s’amaga, prohibint que els tractes es facin al carrer; o determinades drogues, com el consum de marihuana, vi o cervesa, que tampoc es permeten a la via pública, però sí a casa o al bar. 

La campanya del Novullpagar té dues grans virtuts. La primera, posar sobre la taula dos problemes de fons que tenim plantejats com a societat, com a país. El de l’espoli fiscal i, concretament, l’escandalosa diferència entre les inversions públiques que rebem i els impostos que paguem a la hisenda espanyola, i el de la propietat privada de determinats sectors i infraestructures que en lloc de ser un servei públic s’han convertit en lucratius negocis en mans sempre dels mateixos. L’altra gran virtut d’aquesta iniciativa és  l’autoorganització popular i la desobediència; no cal esperar a que canviïn les lleis o a que els polítitics de torn es decideixin a fer allò que diuen que voldrien fer, la gent tira pel dret i exigeix per la via dels fets allò que  creuen que és just. En el procés cap a la Independència les organitzacions polítiques hi tindran, com no podria ser d’altra manera, un paper determinant, però l’empenta de la gent serà imprescindible alhora de trencar les barreres legals que pretenen impedir-nos decidir per nosaltres mateixos.

A l’altra banda del riu, al sud de la ciutat de Manresa, hi ha una estació de tren que fa por. Ningú sap exactament com es diu. Temps enrere li havien dit del Nord, perquè la companyia que l’explotava, fins als anys trenta del segle passat, es deia precisament “del Norte”. També li hem dit, durant molts anys, i encara ara, la RENFE, un nom preciós que la distingeix de les altres estacions i baixadors vinculats als FGC, els catalans; el cert, però, és que des de fa uns anys ja no és RENFE la titular d’aquestes instal.lacions, sinó ADIF, una empresa estatal d’infraestructures ferroviàries. En els horaris i plànols hi consta simplement com a Manresa, però tenint en compte que, com ja hem dit, a la ciutat hi ha tres punts més des d’on es pot agafar el tren (a més d’una estació de mercaderies!), sembla evident que aquest nom, sense cognom, resulta inapropiat i confús. 

El primer: Malgrat els pronòstics-promesa de convertir el nucli antic (ara rebatejat com a Centre històric) en una gran espai per a vianants, el cert és que en 16 anys de govern tripartit Manresa va avançar molt poc en aquest camp. Un dels pocs passos endavant que es van fer fou convertir la Plaça Major en això, una plaça, eliminant-ne els anacrònics aparcaments. La llei del tabac i l’expansió de les terrasses arreu de la ciutat han ajudat a convertir aquella decisió en un èxit i actualment ja no fa vergonya ensenyar la plaça de l’Ajuntament (que és com en diem) als visitants de la ciutat. Tot i l’encert de treure els cotxes de la plaça, és evident que això va comportar un cert sacrifici per a alguns veïns del barri i per a determinats comerciants. Per això costa d’entendre que encara ara l’Ajuntament l’utilitzi, no només per a emergències o càrrega i descàrrega, que ja estaria bé, sinó també com a aparcament habitual dels vehicles municipals, dels cotxes oficials i de les visites diverses. Mentre que als veïns se’ls diu que no poden ni aparcar ni passar-hi, per això hi ha les foto-multes, els vehicles propis de l’ajuntament o als convidats diversos, enlloc d’enviar-los a l’aparcament de la Reforma (que per això diuen que el van fer) se’ls deixa aparcar a la plaça lliurement, cada dia.

Ara deu fer uns set o vuit anys algú va demanar  quants expedients s’havien obert per ús inadequat d’algun Habitatge de Protecció Oficial i li van respondre que cap, ni a Manresa ni a tot Catalunya!!. Centenars de milers d’habitatges en aquest règim per tot el país i no s’havia detectat ni un sòl ús fraudulent, ni un una sola compra-venda incorrecte! Quan tothom sabia que era més que habitual vendre aquests pisos no al preu estipulat per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya (AHC), sinó a un preu semblant al del mercat (absolutament inflat, aleshores). El procediment, il.legal però fomentat per entitats bancàries i tolerat per les administracions competents, consistia en escripturar per el preu que marca la normativa sobre aquest tipus d’habitatges, i pagar, en negre, la diferència amb el preu acordat. Molt sovint, però, aquesta quantitat afegida provenia de préstecs bancaris i, pert tant, constaven com a increment patrimonial del comprador que, posteriorment, n’havia de pagar es corresponents impostos..

Quan jo era jove, ara fa vint anys,  trobava avorrides i auto-complaents les històres de vint anys més enrera, amb les inevitables corredisses davant els grisos, la malvada brigada político-social i  el mite parisenc. Espero, per tant, no transmetre la mateixa sensació elegíaca i d’exaltació generacional que tant poc m’agradava aleshores.

A finals dels anys 80 no hi havia cap partit al Parlament de Catalunya que utilitzés la paraula Independència de forma desacomplexada. L’ERC de l’Hortalà i d’en Barrera parlaven de confederacions i es mostraven poc satisfets amb la monarquia i la Constitució del 78, però no anaven més enllà. Nacionalistes d’Esquerra, que havia moderat els seus plantejaments per tal d’aconseguir una representació parlamentària que tampoc havia assolit, estava en fase terminal (uns quants van anar a parar a IC i els altres a ERC) i el PSAN, la mare de tot plegat, víctima d’escisions continuades, tampoc passava pels seus millors moments. Malgrat això, arreu del país apareixien adolescents a qui la realitat (la que els posava al DNI) no els casava amb allò que els havien dit a casa, al Cau o a escoles com la Flama (que som una nació). Enlloc de fer com els pares, i viure en la contradicció entre allò que voldríen i allò que “és possible”, la canalla, és propi de l’edat, es negava a acceptar tal fatalitat i mirava de revelar-s’hi com bonament sabia. És així com apareixen multitud de fenòmens juvenils explícitament independentistes, des dels Boixos nois (de l’inici) fins al pre-rock català, passant pels pintors de parets que tant van fer per visualitzar un descontentament que enlloc més no apareixia. És a partir d’uns quants d’aquests grups especialitzats en la pintada nocturna (aviam si els recordo: Els segadors, Almogàvers 2, Serrallongues, RNI, Resistència catalana…) i amb l’ajuda de vells militants vinguts, en aquest cas, de Sant Boi de Llobregat, que es crea al Bages el primer nucli de l’MDT. Cal dir que en aquest pas de l’independentisme juvenil i desorientat  a un de més o menys organitzat i polititzat hi va tenir un paper fonamental l’existència de Terra Lliure, un referent més simbòlic que real, però estraordinàriament potent, capaç d’encarnar la voluntat irredemptista de no acceptar el model polític sorgit del pacte amb el franquisme.

En números rodons, el servei de bus urbà manresà costa tres milions d’éuros. Una mica més d’un milió el paguen els usuaris que fan els més de dos milions de viatges anuals, i la resta, 1,8 milions aquest any, els posa el Municipi, que dedica a aquest servei públic bàsic gairebé el 3 % del pressupost municipal. Amb un finançament adequat dels Ajuntaments aquestes quantitats serien perfectament raonables, sobretot si tenim en compte que el bus garanteix el dret a la mobilitat dins la ciutat per a la meitat de la població que per raons de salut o econòmiques no disposa de vehicle propi. Però en l’actual situació d’ofec, de pressupostos a la baixa i de retallades generalitzades, sembla inevitable mirar d’eixugar el dèficit del servei de bus urbà de Manresa tot aprofitant que precisament aquest any se n’ha de renovar la concessió. Com que els números són clars i les faves comptades, només hi ha tres maneres de escurçar l’aportació municipal: o es disminueix el servei, o s’incrementa el preu del bitllet o s’augmenta el nombre de viatgers.

La setmana passada aprofitava  per carregar contra Convergència (i Unió), per posar en dubte el suposat gir independentista de la coalició i pronosticar que molts dels que ara s’ho han cregut, que es pensen que en Mas està disposat a plantejar el repte de la clau (de la caixa) o la porta, acabaran decebuts. No és el nostre (de la CUP) aquest repte, però està clar que, si anés de debó, ens obligaria a posicionar-nos i, evidentment, no ho feríem al costat de Madrid. Deia que no, que Convergència no arribarà al final, que no seran conseqüents amb el què han mig dit al seu darrer Congrés, i m’ha retret que no n’expliqués el perquè. Volien, em sembla, que digués que, igual que la Lliga Regionalista a principis del segle passat, la dreta catalana utilitza el país i l’anhel de llibertat per aconseguir poder i capacitat d’influència, però que, a l’hora de la veritat, es sent molt còmode en un Estat que li garanteix el mercat i que treu el garrot sempre que cal. Per això en Cambó va donar suport a Franco i per això en Pujol va acabar justificant als impulsors del GAL com el seu amic José Barrionuevo.

De Castellar de N’Hug al Prat, el riu Llobregat són 175 quilometres d’història d’aquest país. Recorre’l ens permet, si volem, entendre com i perquè ha evolucionat aquest territori, des del repoblament i el primer romànic dels segles IX i X fins a la societat de les comunicacions del segle XXI, passant pel sistema de ciutats premodern, la industrialització fluvial, l’arribada del ferrocarril, l’hegemonia de l’automòbil privat o els creixements urbanístics dels diferents períodes del segle XX. I ens permet, sobretot, prendre consciència de com l’activitat humana ha estat condicionada per l’entorn natural i com, alhora, aquest entorn natural s’ha transformat profundament com a conseqüència d’aquesta activitat.

Fer paral.lelismes entre la sexualitat i la política està una mica suadet, ho admeto, però aquest cop no me n’he sabut estar. La marxa enrera, com sabreu, és el més universalment util·litzat dels mètodes anticonceptius. Es caracteritza per la seva simplicitat (es tracta de retirar just abans de culminar), perquè produeix una certa sensació d’insatisfacció, en tots dos, i, sobretot, pel seu elevat índex d’error (molt sovint falla).

L’aparent deriva independentista de Convergència (arreu) i Unió (a Vic) sembla clarament dirigida a pressionar l’interlocutor (suposant que n’hi hagi) en la negociació pel concert econòmic (dèien), pel pacte fiscal (diuen) o per un “bon” acord de finançament (diran). Per això cada cop hi ha més estelades als mítings de CiU, i es crida In-inde… quan guanyen les eleccions, i sorgeixen grups de Convergents X la Independència, i una pila de pobles i ciutats (Barcelona no…) governats per aquest partit-coalició s’uneixen a l’Associació de Municipis per la Independència, i en Pujol pare diu que ara votaria que sí, però que d’aquí a cinc anys ja ho veurem,  i alguns alcaldes que no ho tenien clar són forçats a posicionar-se, mentre alguns empresaris (encara pocs) propers al partit s’apunten al Cercle Català de Negocis, i anuncien que volen aprovar una llei de consultes, i converteixen el seu Congrés en el festival de l’eufemisme polític i “el tu ja m’entens”, i l’Alícia fa veure que s’enfada…

El primer regidor de Plataforma X Catalunya a l’Ajuntament de Manresa no era ni de la ciutat, era de Barcelona, i havia estat membre destacat de les Brigadas Blanquiazules.  L’actual president del PP manresà havia estat dirigent del Movimiento, el partit únic durant la Dictadura Franquista. Un dels actuals dos regidors de PXC havia participat activament en atacs a concerts independentistes i en pallisses a joves de tendències diverses, la seva furgoneta era tristament famosa. Al perfil del facebook d’un membre de la llista del PP manresà a les darreres eleccions municipals no hi ha una imatge de la seva cara sinó una creu cèltica, un símbol de l’ultradreta europea equivalent a la creu gammada. Un altre candidat (el número dos a les eleccions del 2007) aquest cop també de PXC de Manresa, havia estat un destacat membre de Fuerza Nueva. Un conegut i empresari ultradretà d’Artés, amic personal de Blas Piñar, fou també del PP.…Són només alguns exemples locals obtinguts sense gaire esforç (amb una bona investigació en trobaríem molts més) que demostren, entenc, que la xarxa feixista és més topida i forta del què ens hem pogut pensar i que ha servit, entre altres coses, per fer llistes d’Alianza Popular (després del PP) fa uns anys i de PXC més recentment. És una xarxa complexe i canviant que utilitza paraigües molt diversos per incidir socialment: des de l’anti-immigració a la nostàlgia del franquisme, passant per l’ultranacionalisme (normalment espanyol, però també català i/o europeu), el nacional-socialisme més o menys explícit, el hooliganisme futbolístic o determinats cultes juvenils i musicals. De casos d’individus que han passat per diversos d’aquests grups, des dels més pintorescos, com els ”Españoles bajo el yugo del Separatismo”, fins als més violents o els aparentment més civilitzats, en trobaríem dotzenes arreu del país. Per sort, les baralles ideològiques i, sobretot, les rivalitats personals els lleven força i capacitat d’incidència. També per sort, malgrat l’atur i el desastre socio-econòmic que patim, sembla que els anticosos contra el feixisme de la nostra societat són encara prou forts (de moment..) i limiten la implantació de l’ultradreta a nivells relativament residuals. Malgrat això, però, encara són capaços de fer mal, ni que sigui de forma miserable i traïdora com divendres passat a la porta de l’Stroika.

 

Ho hem tornat a veure en les darreres mobilitzacions dels estudiants de València i Barcelona i ho tornarem a comprovar, molt probablement, amb la vaga general del dia 29: els mitjans de comunicació acaben convertint determinades incidències de les manifestacions al carrer en el centre del debat, desplaçant el focus d’allò que hauria de ser central, els conflictes i contradiccions socials que mouen a la gent a sortir al carrer i protestar. Però això no ho fan només els grans mitjans de comunicació de masses, carregats d’intencionalitat política, també els mitjans de l’esquerra (l’independentista inclosa), aquells que tenen voluntat sincera de fer de portaveus dels moviments socials i de les reivindicacions populars, acaben, massa sovint, centrant l’atenció en les conseqüències de l’acció; encara que des d’una òptica oposada, evidentment, posant el dit acusador en la violència policial, tantes vegades intencionada i  premeditada, però deixant també en segon terme l’origen de la protesta i les alternatives plantejades. Tornant a València, quants recordem amb justificada indignació els cops rebuts pels estudiants de l’IES Lluís Vives  i, en canvi, no tenim ni idea de com i perquè va començar tot plegat? Ja ho sabem que la violència,  i sobretot les imatges de violència, ni que sigui relativament incruent, ens atrapa davant la pantalla, per això hi havia molts més twits i entrades al Facebook sobre les corredisses  que sobre els problemes de fons que afecten a l’educació pública d’aquest país, però hem d’anar alerta de no sobredimensionar aquest aspecte secundari de la lluita, i no respondre al tremendisme d’un costat amb un altre de signe oposat. Sobretot, perquè mentre discutim sobre si va ser primer la pedra o la bala de goma, si entren en el debat sobre qui va provocar a qui, si ens aboquem en la campanya contra la repressió, mentre ells s’esforcen a criminalitzar-nos (no eren estudiants, eren antisistemes…), acabem arribant a una mena d’empat tècnic (mentre no hi hagi morts…) desplaçant el debat al terreny de l’ordre públic.

No només la meva educació sentimental, sinó també la moral, la dels valors, el sentit del què és just i el què no ho és, beu bàsicament de dues fons. Per una banda del progressisme dominant en l’entorn social i familiar de la meva infància, als anys setanta i vuitanta del segle passat: l’Escola Flama, Rialles, Ara va debò, l’Assemblea de Catalunya, l’excurcsionisme, Terra d’escudella, el Tretzevents i en Paff, el drac màgic. Un cocktail ideològic complex però relativament ben construït que combinava les influències del moviment hippie amb el cristianisme post-conciliar i el Marxisme més o menys ben digerit. I per altra banda, el fabulós món que ens arribava a través del cinema i, sobretot, la televisió. El millor, i el pitjor, del Hollywood de després de la guerra, Westerns, batalles a alta mar i aventures bèliques a les llunyanes platges del pacífic; bufetades per donar i per vendre, herois que mai no demanen perdó i malvats a qui cal parar els peus, costi el què costi. Eren dos universos radicalment oposats en gairebé tot, també, i de manera destacada, en la valoració de la violència. En un cas aquesta no era mai justificable; el diàleg, la solidaritat i la compassió eren sempre millor remei i l’enemic era també una víctima a qui calia comprendre. En l’altre cas, la violència era sempre la darrera i inevitable solució a tots els problemes, ara bé, sempre passant pel filtre de l’honor i la valentia. Els bons disparaven, sense dubte, però els dolents sempre eren els primers a treure l’arma.

Tant des d’un punt de vista com des de l’altre, o fent un refregit de tot plegat,  el cas que aquests dies torna a omplir pàgines de diari sembla clar, molt clar. Home armat mata home desarmat a la via pública. L’inicial sentència absolutòria resultava incomprensible, desconsiderada i perillosa.

Després podrem, podran, parlar d’atenuants, evidentment, com en qualsevol altre cas. L’incertesa, la por, els nervis, l’angoixa, la proximitat de la pròpia família, la nit…tot s’haurà de tenir en compte, evidentment, com en qualsevol altre cas.

D’altres dades o circumstàncies, però,  no que no haurien de servir mai, en cap cas, d’atenuant davant un jutge o un jurat; parlo de la partida de neixament, dels cognoms (propis o polítics) o de la dimensió del compte corrent, ni els de l’acusat ni els del difunt.