L’any 88, diria,  vaig formar part, una mica de rebot,  del Secretariat Nacional de l’MDT (sector IPC). Era el membre més jove  del que volia ser la direcció de l’MCAN i a les reunions no obria boca. Com que tot-hom havia de tenir una funció o altra, a mi m’encarregaren la reorganització de l’arxiu, a la seu del carrer Fontanella, tasca a la que vaig dedicar-me amb una certa intensitat aprofitant que estudiava a Barcelona. Malauradament, quan l’arxiu, amb material interessantíssim dels anys 60s i 70s, començava a prendre forma, un estrany grup que es feia dir Milícia catalana va posar una bomba al local i tota la feina s’en va anar en orris.

Hi ha persones individuals i hi ha famílies, però la societat com a tal no existeix.  Aquesta frase, perversa però genial alhora, de Margaret Thatcher, podría definir un dels fenòmens polítics més significatius del passat tombant de segle. Comença amb la pujada  al poder d’aquesta senyora, al Regne Unit l’any 1979, i de Ronald Reagan als Estats Units, l’any següent, i acaba amb la presa de possessió de Barack Obama, trenta anys més tard, coïncidint amb una crisi econòmica mundial provocada per l’especulació financera i immobiliària, producte, precisament,  de la manca de regulació en les grans transaccions de capital. Un moviment polític anomenat neoliberalisme pels seus nombrosos detractors, que veu de dues fonts principals, l’anti-intervencionisme econòmic i el conservadorisme ideològic.

La Generalitat decideix invertir una pila de milions en un servei de tren-tramvia que agafarà a gent de Súria, Sallent, Callús, Sant Joan , Santpedor o La parada (a més dels que utilitzin aquestes estacions com a Park and Ride)  i els portarà còmodament al bell mig de Manresa, ben a la vora del centre comercial, i encara hi ha botiguers que es queixen perquè diuen que aquest nou mitjà reduïrà l’espai als vehicles privats. Increïble.

Ara fa un any el Govern del Regne llençava un pla, el Plan E, dibuixat amb la onada aquella que posen a vegades damunt la n. Concretament es deia Plan español –la E era això-  para el estímulo de la economia y el empleo, la principal conseqüència del qual eren els FEIL, que, encara que tot-hom els anomeni amb el segon cognom del president de govern en qüestió, en realitat es diuen Fondo estatal de inversion local.

Resulta xocant que una de les demandes que fan, sovint, veïns i comerciants de carrers o places que es pretén millorar sigui que, sobretot!, no s’hi posin bancs. No agrada veure-hi  asseguts a homes –més que dones-,  joves, tirant a pobres i, sovint, procedents de l’immigració recent. No agrada que alcin la veu, o que llencin papers a terra, és comprensible, però també molesta que mengin pipes, que juguin a pilota, que conversin entre ells o que simplement s’estiguin allà, sense fer res. La situació es viu tant malament que hi ha pares i avis que no permeten als seus fills i nets anar caminant des del conservatori fins, per exemple, la plaça Valldaura, per por que caiguin en la Drogadicció –textual--. Les Associacions de veïns dediquen jornades senceres a parlar de  l’incivisme (abans en deien Gamberrisme)  i als consells de districte ens passem el dia  parlant d’augmentar la presència policial.  Que a sota casa hi ha uns nois que fan soroll? En lloc de baixar i demanar-los que no en facin, es truca als mossos. Que  hi ha un banc o un arbre  trencat? Més policia, o que els treguin, directament, així no els trencarà ningú. Que hi ha nens que juguen al carrer, a la plaça Europa, per exemple, i que a vegades alguna pilota ha anat a sota les rodes d’un cotxe? Doncs fora nens, naturalment. Al cap de vall, els nostres, de fills,  pensen, ja no hi juguen, al carrer.

Alguns dels detractors de les consultes d’avui, i de les que vindran, diuen que la pregunta és insuficient, que no n’hi ha prou en poder optar per la independència o l’actual unió, que caldria incloure-hi la possibilitat d’una Espanya federal.  No hi estic d’acord. Primer perquè un referèndum és sempre sobre una determinada qüestió que, de ser aprovada, suposaria un canvi en un determinat staus polític o legal; un nou Estatut, una nova Constitució, l’ingrés a la OTAN o la modificació de la normativa sobre les edificacions religioses, per exemple. Estàs a favor d’incorporar aquesta novetat, o no. Sense prejudici, que si no s’accepta la proposta, després se’n puguin fer d’altres. És a dir, si es votés en contra de la independència, això no obstaria a que es poguéssin plantejar nous canvis en la relació amb el regne d’Espanya.

Però hi ha una altra raó per la qual no em sembla que es pugui situar al mateix nivell la Indepednèndcaa i l’Espanya federal. En el primer cas, el dret a deixar de formar pàrt de l’estat espanyol, i del francpès, ens correspon únicament a nosaltres, als que vivim en aquest país, i els altres, des d’un punt de vista democràtioc, només poden acceptar-ho i negociar l’aplicació de la decisió presa. La construció d’una altra Espanya, en canvi,  és un dret que té, evidentment, el conjunt de ciutadans i ciutadanes de l’estat, no només nosaltres. El subjecte polític a consultar és inevitablement diferent i, per tant, seria absurd posar les dues preguntes en la mateixa urna. Perquè, imaginem-nos que els catalans votem en un referèndum a favor d’una Espanya federal, però als demés pobles que haurien de formar part d’aquest projecte no els interessés la proposta, quin sentit tindria?

De fet, això és com les famílies. Hom pot decidir uni-lateralment separar-se d’algú, és el seu dret, però per ajuntar-se i viure plegats en unes determinades condicions, cal que hi estiguin d’acord tots dos, o tres, o els que siguin. I sento posar un exemple tant suat.

Si sou dels que encara creieu en això de l’Espanya federal, avui, o el dia que us toqui,  heu de votar que no. Els que no hi creiem votarem que sí.

Ara fa unes setmanes en Gonçal Mazcuñan feia, des de les pàgines del Regió7, una crida al debat sobre el paper que ha de jugar Manresa en la reorganització territorial del país. Doncs bé, modestament, m’hi apunto.

I, de fet, la resposta de fons entenc que ja la donem nosaltres mateixos quan anem pel món i ens demanen d’on som. No ens agrada dir que som espanyols, per no dir mentides, i, sovint, tampoc expliquem que som catalans per per no haver d’allargar excessivament les explicacions. La solució sol ser una mitja veritat: som de Barcelona, diem, i no ens creiem estar enganyant massa a ningú. Perquè, de fet, amb la perspectiva que et dona la distància, quan viatges, sembla prou evident que si anar des del domicili habitual al centre d’una gran ciutat, i tornar el mateix dia, és una opció quotidiana per a molts veïns i veïnes d’un determinat lloc, hom pot  dir, aquí i a la Xina, que aquest lloc forma part de l’àrea urbana que defineix aquesta mateixa gran ciutat. És des d’aquest punt de vista que el destí de Manresa està inevitablement unit al de la capital del país, i que el nostre futur el definirà la funció que en aquesta gran sistema metropolità de cinc milions d’habitants siguem capaços de realitzar. Montserrat i el Montcau, per entendre’ns, ja no són barreres que ens separen del continu urbà metropiltà, sinó un gran parc natural que ens hi uneix.