Deixem clar que si el propietari legal de l’immoble que té entrada pel carrer Amigant i dona damunt del de Na Bastardes, a Manresa, i que en aquests moments ocupa la gent de l’Ateneu Popular la Séquia, fos qualsevol entitat laica de la ciutat, i si la principal activitat que hi tingués lloc fos, per exemple, l’organització d’innocents partides de Domino tarda rera tarda, aquesta iniciativa, aquesta ocupació, seguiria mereixent aprovació i simpatia. Perquè si hi ha una actitud incívica i detestable és la de deixar edificis buits i en desús enlloc de cedir-los persones que en volen fer un ús respectuós tant amb l’immoble com amb els veïns i veïnes de l’entorn. El cas, però, és que, ara, després d’anys d’abandonament, la vella residència, l’actual Ateneu la Sèquia, és un espai freqüentat i utilitzat per una bona colla de col.lectius i persones amb moltes ganes de fer coses en benefici propi i de la ciutat. I a més, es dona el cas que l’edifici en qüestió està inscrit al registre de la propietat a nom d’una entitat integrada en una gran i poderosa organització d’abast mundial i seu a la ciutat de Roma.

És fàcil confondre popularitat amb lideratge i espectació mediàtica amb capacitat per a la iniciativa política. Personatges com en Joan laporta o l’Alfons Lòpez Tena van cometre aquest mateix error de percepció i els resultats son prou coneguts. També hi ha qui, com l’Oriol Jonqueras, ha preferit fer el pas a la política militant tot incorporant-se a projectes que ja estaven en marxa i, de moment, li sortint prou bé.

Berlin, la capital federal d’Alemanya i l’obstinada aspirant a ser-ho de tot el continent, no té un centre únic i indiscutible sinó quatre, com a mínim: Alexanderplatz (a l’antiga zona oriental), Kufürsterdamm (a l’oest), Potsdamerplatz (antic centre d’abans de la guerra, recuperat als conills i les males herbes després de 50 anys) i la icònica Porta de Brandenburg (referent turístico-polític inexcusable). Aquesta diversitat de punts centrals, que tant contrasta amb l’indiscutida Plaça de Catalunya de Barcelona no sembla amoïnar massa als berlinesos i berlineses contents de tenir una ciutat complexe i multipolar. Fent un salt segurament excessiu, tampoc penso que sigui greu que a Manresa no estiguem segurs de si la ciutat gira entorn a Sant Domènec, a Crist Rei o a algun punt intermig entre aquestes dues places. De fet, com més centres, com més espais referencials útilis i utilitzables, molt millor. N’hi hauria d’haver, com a mínim, un a cada barri. Llocs per trobar-se, on l’espai públic (els carrers, les places) deixi de ser un simple canal de transició entre la pròpia llar i els centres de producció i consum i adquireixi sentit per ell mateix. Per fer-ho, però, necessitem en molts casos canviar-ne l’aspecte físic per fer-los més còmodes, bonics i practicables. A vegades n’hi ha prou amb ampliar voreres i posar-hi algun mobiliari urbà i jardineria a petits trams de carrers que ja ara funcionen com a centres neuràlgics d’un determinat barri. 

Començar un article parlant de sexe és una vella i barata tàctica per atreure lectors, i lectores, que avui utilitzaré citant aquesta extraordinària sentència llatina d’origen desconegut i diàfana interpretació: el semen retingut, la manca de sexe, és converteix en un verí que malmet el caràcter i l’estat d’ànim de qui s’hi troba. No està gens clar que la dita, com tantes altres, s’ajusti del tot a la realitat, però si que ens permet fer un suggerent paral.lelisme amb l’actual situació política. L’acte, la consumació, seria la independència tant desacomplexadament desitjada per milions de catalans i catalanes. No és només una opció fredament rumiada i meditada, no és només, que també, el resultat d’anys de frustració i malentesos, és, sobretot, una escletxa d’esperança entre tant desastre generalitzat. I és precisament això, la il·lusió, la possibilitat de trobar un camí per avançar com a poble , com a persones i com a, si m’ho permeteu, membres de la humanitat, el què converteix aquesta fita, la Independència, en un objectiu tan volgut, anhelat i desitjat. Un desig que es cova individualment, cada cop que ho visualitzem internament, i col.lectivament, cada vegada que participem en una mobilització, en un acte públic o en una senzilla conversa en la qual el tema, el procés, hi apareix espontàniament. I tornant a la frase de la capçalera, com en el sexe, si una cosa es fa desitjar, es veu a venir, sembla que s’acosta, i al final no arriba, acaba produint frustració, desencís, tristesa o mala llet. 

En relació al procés endegat que ens ha de dur, aviat i si ningú es fa enrera…, a la República Catalana, hi ha un cert consens a vincular l’augment de l’independentisme explícit a l’agreujament de la crisi econòmica. Ho diuen des del liberalisme de dretes, quan afirmen que amb l’estat propi, les empreses, el país i les persones que hi vivim serem més competitius i tindrem més oportunitats de sortir-nos-en, de guanyar diners. Ho diu, també, l’ortodòxia marxista, convençuts que l’economia és el motor de la història i que només amb la perspectiva d’una nova societat, més justa, amb la riquesa més ben repartida, les classes populars, els treballadors i treballadores, es faran seu l’objectiu. I ho diu, també, la dubtosa sabiesa popular de cua de forn de pa i barra de bar de barri, farts de ser els cornuts que paguen el beure i de les carreteres grautïtes allà i de peatge aquí. Però és que també ho diuen els contraris a la independència i l’ascèptica premsa internacional, que repeteixen una i altra vegada que l’únic que volem són més diners, que tot plegat és un xantatge (o ens pagueu o marxem), i que ha estat la fallida generalitzada el què ha fet canviar de parer a tantes persones que, fins llavors, eren feliços súbdits del Regne d’Espanya. Tots coincidèixen en la mateixa visió materialista dels processos polítics i socials, que tant bé lliga amb el prejudici recurrent, el que afirma, burleta, que el filferro el van inventar dos catalans barallant-se per una pesseta…. Si no hi hagués crisi, conclouen, a la mani de l’11 de setembre de l’any passat haguérem estat els 10.000 pesats de cada any. 

La plaça de la Font del Ros, al barri del mateix nom, a Berga, no em consta que hagi guanyat mai un premi d’arquitectura ni crec que la posin com a exemple a la facultat de la matèria, tot i que, en tots dos casos, podria estar justificat. M’explico. D’entrada, i tot i que el nom no fa la cosa, per les seves dimensions, configuració i funcionalitat, aquesta plaça ben bé podria rebre el qualificatiu de parc, d’altres de més petits s’anomenen així. La seva disposició espacial és tan senzilla que em veig amb cor d’explicar-la amb quatre ratlles. És un espai rectangular, amb un parc infantil protegit amb tanques de fusta en un extrem, un espai més o menys central on s’hi ubica un cobert, per quan cal aixoplugar entarimats, unes taules de ping-pong i d’escacs, d’aquestes fixes, i un racó, prop d’on juguen els nens, per la terrassa del bar més proper. El què queda de plaça l’ocupa un paviment compacte útil per tot tipus d’activitats, des de jocs amb pilota, fins a patinatge o balls de qualsevol mena. Tot plegat envoltat per un parímetre d’arbres, parterres enjardinats i bancs per seure. L’encert i la utilitat de l’espai es fa evident així que fa una mica de sol i la plaça que sembla un parc s’omple de canalla que juga, de pares que s’ho miren fent el vermut, de gent gran que reposa, de nanos que empaiten pilotes o de ganàpies que planegen el proper cap de setmana. Potser li faltaria alguna referencialitat explícita, algun element simbòlic més o menys monumental (un arbre, una escultura, el què sigui…) que li donés un xic més de personalitat. No cal amoïnar-s´hi, aquestes coses acaben apareixent, tard o d’hora. 

 

Comparteixo el seu escepticisme, benvolgut lector, jo també em resisteixo a creure que la Zona Esportiva del Congost, aquest espai de la ciutat tan indispensable i freqüentat com eternament inacabat, rebrà els propers anys l’impuls que necessita per dotar-se d’una configuació més o menys definitiva. Si quan hi havia diners no es va poder (o voler) prendre les decisions que calia per donar-li una forma mes o menys acabada, ara que no hi ha euros sembla difícil que ningú faci les inversions necessàries, ja sigui en vials, instal.lacions esportives o baixadors ferroviaris. El cert, però és que ara toca revisar el POUM i definir com volem, ni que sigui sobre el paper, aquest racó de la ciutat, amb l’esperança que en els 20 anys aproximats de validesa d’aquesta revisió trobarem el moment de passar de l’ordinador al terreny. I, en aquest sentit, el què està en joc és si volem que aquesta espai segueixi sent sobretot i principalment, un espai de lleure o si, en canvi, volem reduir-ne aquesta funció en benefici d’una altra, la de nus de comunicacions viàries i ferroviàries. 

Aquests dies s’ha presentat a Manresa un document anomenat de forma una mica pretenciosa Pacte de Ciutat i subscrit per gairebé tots els partits polítics de la ciutat, així com els dos sindicats de sempre, la Cambra de Comerç, la PIMEC i algú altre. La intenció és constatar que la crisi econòmica no és una hipòtesi discutible sinó una realitat inqüestionable i consensuar propostes tot partint d’un supòsit més que discutible, que “els agents econòmics, els partits polítics i el govern municipal comparteixen els mateixos objectius”. Ni ha ni una paraula sobre les causes de la crisi, sobre els errors i excessos comesos per entitats financeres, empreses i administracions públiques diverses, cap menció a la necessitat de modificar algunes regles de joc (les que regulen el mercat immobiliari o les relacions econòmiques internacionals, per exemple), passant de puntetes sobre l’injust repartiment de la riquesa, a nivell local i mundial, que no para d’augmentar, i obviant que la pertineència forçosa al Regne d’Espanya ens allunya de qualsevol possibilitat de millora. No, el document parla de la crisi com si es tractés d’una catàstrofe natural, d’una desgràcia imprevisible i inesperada a la qual cal fer front com bonament es pugui. Un enfocament general que ens impedeix, a la CUP, deixar-hi la signatura i fer-nos-hi la foto. 

Veo casa, veo piedras, 
veo árboles, veo policía, 
en fin, veo el paisaje, 
pero por mucho que miro 
no veo crecer países 
por ninguna parte. 
Un país es un invento, 
un país es una estafa, 
un país es algo, para 
lo que nadie me ha pedido mi opinión. 
Un país no es nada, 
nada lo justifica, 
ni sus putos muertos, 
ni sus putas medallas. 
Yo no debo nada 
a dios ni al gobierno 
por haber nacido por él 
coño de mi madre. Ho deia La Polla Records i, com sempre, tenien raó. Els països, les nacions, i encara més els Estats, són un invent, una proposta basada en factors més o menys evidents (una llengua coneguda, una tradició compartida, una marc geogràfic…) o clarament subjectius però, des d’un punt de vista modern i democràtic, molt més rellevants (la consciència, i la voluntat, de formar part d’un mateix col.lectiu). 

Continuem amb les reflexions entorn a la revisió del Pla General, del POUM. Un dels objectius declarats d’aquesta revisió és la millora de les connexions entre el nucli urbà estricte i l’entorn natural i agrícola, l’anella verda, mitjançánt itineraris segurs, agradables i, si pot ser, verds. Són el què els americans anomenen, com sempre de forma molt més engrescadora, Greenways.

Per aconseguir-ho, tenim una feinada considerable. A continuació n’apunto una llista incompleta:

Tenim una legislació que permet comprar un terreny rústic i vendre’l com a edificable per 10, 100 o 1000 vegades el seu preu inicial. Dit d’una altra manera, és perfectament legal guanyar moltíssims diners sense produir cap bé ni servei útil a la societat, només especulant, aprofitant-se d’una demanda social lligada a un dret elemental, el dret a l’habitatge, i causant un encariment de preus que exclou a una part important de la població de l’accés a aquest dret. S’aguessin pogut prendre mesures per evitar aquest nefast fenòmen, augmentant l’impost de Plus Vàlua fins al 95 % de l’increment del valor del sòl, o permetent la municipalització dels terrenys requalificats pagant-ne el seu valor agrícola o forestal. Al capdavall, el sòl, la superfície del planeta necessària per a construir-hi cases, no és el producte de cap idea ni esforç personal o col.lectiu sinó un bé natural preexistent comparable a la llum del sol, l’aigua que bevem o l’aire que respirem.

Un general italià del segle XIX el nom del qual no recordo va afirmar, en una fantàstic exemple de cinisme i lucidesa, que l’art de guanyar batalles consisteix en evitar totes les vies de fugida… a les pròpies tropes.

Ara que hem aconseguit una majoria molt àmplia, a Catalunya, a favor de l’aprofundiment democràtic, és a dir del dret a decidir o a d’autodeterminació, i una majoria potser no tant ample però igualment suficient, sembla, comprovem-ho!, a favor de la Independència, el què ens cal és mantenir-la, aquesta majoria, i ampliar-la si és possible fins al dia, proper, en el qual caldrà fer efectiu aquest dret i escollir si volem, o no, que la bandera de la República catalana sigui hissada a la seu de les Nacions Unides.

Tenint en compte que la gran burgesia, per utilitzar terminologia clàssica, no semblen veure clara la proposta, si més no així ho han manifestat les seves entitats de referència (Foment del Treball i el Cercle d’Economia), el què cal és centrar-nos en aquells sectors que sí que han fet el pas o que estan a punt de fer-ho, empresari mitjanets alliberats de l’atàvica fidelitat al poder constituït, professionals diversos amb sous també diversos i, sobretot, les anomenades classes populars: treballadores i treballadors, en actiu, estudiant, a l’atur o retirats, per compte propi o assalariats i amb ingressos satisfactoris, justos o clarament insuficients. 

Una mica com a la historieta de l’Astèrix, Manresa té una gran rasa que divideix la ciutat i que en fa incòmode el pas entre una banda i l’altra. No és un fenomen excepcional, moltes altres ciutats i pobles la tenien i amb el temps l’han convertit en un passeig agradable que enlloc d’allunyar serveix de punt de trobada, d’espai urbà amb sentit propi. Em refereixo, ja ho deveu haver endevinat, a la carretera que creuava a majoria de pobles i ciutats del país i que a Manresa encara manté tant la denominació com, malauradament, la configuració. La carretera de Vic i de Cardona segueix tenint els mateixos carrils i senyalització com si encara no hi hagués un tram de l’eix transversal que fa de ronda exterior ni molts altres punts de penetració a la ciutat, existents o projectats, que permeten i permetran evitar aquesta via i que, per tant, fan perfectament possible repensar-la de dalt a baix, tal i com han fet en tantes altres poblacions on parlar de treure espai a l’automòbil per ampliar voreres o fer carrils bus (i bici) no és un tabú contra el qual cap govern municipal no s’atreveix actuar. 

Seguint amb els escrits sobre la revisió del Pla general, el POUM, avui voldria tocar un altra punt calent: el Baixador dels FGC (“l’apeadero”). En un avanç d’idees, l’equip redactor de la revisió en qüestió planteja una reformulació de les parades d’aquesta línia ferroviària que em fa l’efecte que millorarien ben poc el servei i que, a més, a causa del seu elevat cost, resultarien difícils de dur a terme. Parlen de traslladar el Baixador un metres més amunt, al costat de l’Escola Bages, d’eliminar Manresa Alta (que està en perfecte estat) i d’obrir una nova estació a Prat de la Riba i un nou baixador al costat de la Cova. Déu n’hi dó.

Siguem pràctics. Plantegem propostes amb una relació inversió/resultats raonable i amb possibilitats que la Generalitat, la titular de les instal·lacions, pugui arribar a fer-se seves. Si el baixador fa realment tanta nosa, perquè escanya el trànsit provinent de l’Abat Oliva en direcció a la Plaça Onze de setembre, eliminem-lo, d’acord, però aprofitem l’actual túnel per connectar l’estació de busos i trens amb l’altra banda de la carretera de Santpedor, a l’entorn del carrer Séquia. Estaríem parlant d’un passadís per a vianants d’uns 250 metres, menys del què fan alguns enllaços al metro de Barcelona, amb cintes transportadores, si calgués, que deixaria als viatgers a quatre passes del Passeig, del centre comercial o del Campus Universitari. El túnel ja està fet, recordem-ho, i seguiria estant preparat per fer-hi passar el tren-tram si mai algú recupera el projecte. 

De poc servirà que davant la proposta de reforma de l'administració local, d'aquest nou intent de recentralitzar el poder polític, de despolititzar els ajuntaments, de buidar d’atribucions els municipis més petits i de reforçar l’estructura provincial, ens limitem a lamentar-nos i protestar des de l’immobilisme.
Cal respondre amb iniciatives, contraatacant: aprovant d’una vegada una llei electoral que trenqui barreres entre representats i representants, superant divisions autonòmiques tot creant una entitat municipalista d’àmbit Paísos Catalans, traspassant competències i recursos de les Diputacions a la Generalitat i als Consells Comarcals, atrevint-nos a modificar límits municipals anacrònics per adaptar-los a la realitat del segle XXI o participant, des de pobles i ciutats, en el procés que ens ha de portar, molt aviat, a l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació.