adam |
Manresa |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 08:59h
El senyor Eduard Bosch va comprar barat i va vendre car i això, malauradament, és legal. No ha fet res que no permetin les regles de joc sobre transaccions immobiliàries que cap govern espanyol -sí, en això també depenem d’ells- ha volgut modificar significativament. Això vol dir que quan hi ha un litigi entre un propietari privat i l’administració, per uns terrenys o edificis, si el privat és un home, o una dona, que té un hortet per on ha de passar una carretera, n’hi donaran poc i tard, però si l’amo va prou ample d’armilla com per recórrer una vegada i una altra les sentències que consideri desfavorables, és possible, no segur però possible, que acabi guanyant molts diners. Les lleis permeten diferents i interpretacions, els jutjes es decanten molt sovint pels interessos particulars i no pels en principi col.lectius, per l’administració, ihi ha gent, com el senyor Bosch, que ho sap i ho aprofita. Podem considerar, i hemde fer-ho, l’especulació urbanística, que és del què es tracta, com a èticament reprovable, però no podem oblidar que és una pràctica emparada i sovint fomentada perl’actual legislació i els poders públics.
adam |
Manresa |
divendres, 27 de gener de 2012 | 18:03h
Definitivament, el solar de davant del Baixador dels FGC, a sobre l’Insitiut Lluís de Peguera està de pega. El Pla d’Odenació Urbana Municipal (el POUM) de Manresa, el Pla General, tal i com és anomenat sovint, que fou redactat als anys 80 amb els primers ajuntaments post-franquistes i revisat l’any 1997, indica clarament que aquest espai s’ha de destinar a zona verda, a parc urbà. Inicialment l’obstacle per tirar endavant allò que indica el Pla (per això són els plans, no?, per executar-los) era la titularitat, privada evidentment. Per això durant alguns anys en aquest espai s’hi van ubicar diferents activitats provisionals, entre elles un mini-golf (i no és broma). L’estratègia per avançar, per desencallar, com en van dir aleshores, fou renunciar a una tercera part del terreny i modificar-ne la qualificació perquè s’hi pogués construir (amb la lògica emprenyada dels veïns de darrera que es van trobar amb uns edificis on es pensaven que hi hauria parc) a canvi que la resta passés a mans del municipi. Superat l’escull més important, la propietat, des de la regidoria de participació ciutadana d’aleshores –parlo de fa vuit o nou anys- es va promoure un procés destinat a decidir, entre tots i totes, com havia de ser la futura zona verda. Misteriosament, però, del resultat del debat i del projecte resultant no se’n va saber mai més res. Des de l’equip de govern de l’època van pensar que era una llàstima “desaprofitar” un espai tant cèntric i ben situat per fer-hi un parc i que potser podrien esperar a veure si a algú (de la casa o de més amunt) se li acudia una opció millor. Cada cop que se’ls demanava per la reurbanització definitiva fugien d’estudi i, sense reconèixer que havien canviat d’opinió, afirmaven que ja es faria, més endavant… Fins que van arribar les obres de millora de l’esmentat institut i van servir d’excusa perfecte per mantenir el tema aturat uns quants anys més, mentre s’ho rumiaven.
adam |
Manresa |
divendres, 20 de gener de 2012 | 09:47h
No, no cal. S’han de fer, això sí, les actuacions necessàries per millorar la seguretat en determinats punts negres del tram Manersa-Abrera i disminuir-ne la sinistralitat, sense oblidar, però, que la millor manera de reduir morts a la carretera és traspassan viatgers al transport públic, al ferrocarril sobretot, el mitjà de transport més segur, i que això només s’aconsegueix millorant-ne el servei dedicant-hi els recursos necessaris.
Amb els centenars de milions d’euros que costaria desdoblar el tram sud de la C55 (de Manresa en avall) en tindríem prou per reduir la durada del trajecte en tren fins aBarcelona (fins al centre de Barcelona) i deixar-lo en poc més de 45 minuts ( fent les intervencions necessàries per augmentar velocitat en el trajecte Manresa-Viladecavalls, construint el túnel de Montcada i fent una tercera via en alguns trams del Vallès per permetre el pas de semidirectes). I encara sobrarien diners per rescatar parcialment (i abaratir substancialment) el peatge de l’autopista Terrassa-Manresa.
adam |
Manresa |
diumenge, 15 de gener de 2012 | 00:50h
Tourist go home, això és el què es pot llegir en algunes parets de Berlin, i en alguns racons de Barcelona, i és que per a ciutats com aquestes, que fa 20 anys tenien un espai marginal a les guies turístiques, esdevenir de cop destins de moda per a milions de visitants d’arreu del planeta és un xoc de conseqüències no sempre positives. En el cas Barceloní, és evident que la massificació d’espais emblemàtics de la ciutat, com la Rambla i el Gòtic, n’ha desvirtuat la funció, i els preus, i n’ha allunyat als barcelonins i catalans en general. El turisme, com tota activitat econòmica, té contraindicacions que cal prevenir i, en la mesura del possible, evitar. Ara bé, com que són molt pocs els crítics amb el fenomen disposats a quedar-se a casa per vacances; com que tots, més lluny o més a prop i de forma més o menysconvencional, acabem fent el turista en alguna ocasió, haurem d’anar en compte a l’hora de criticar allò que acabem fent nosaltres mateixos.
adam |
Polítiques |
dimecres, 11 de gener de 2012 | 10:06h
No, no és una antilogia, el liberalisme d’esquerres existeix. Si el de dretes diu que d’estat just el necessari per garantir l’ordre públic i la propietat privada, el d’esquerres diu una cosa semblant, però molt diferent, que d’estat l’imprescindible per garantir la igualtat d’oprotunitats i la universalitat de determinats drets socials. Evidentment, aquest mínim necessari pot ser ampli, molt ampli, tant que a més d’un li semblarà socialisme, però s’hi arriba des de la prevenció contra l’estat i des de la convicció que la la llibertat individual i la lliure iniciativa tenen un potencial extraordinari, també en el camp de l’economia.
adam |
Manresa |
divendres, 6 de gener de 2012 | 10:16h
El llenguatge administratiu està ple d’eufeminsmes més o menys divertits, d’eliminar un lloc de treball, per exemple,se’n diu amortitzar una plaça i de vendre’s terrenys, alienar patrimoni. En el pressupost de l’Ajuntament de Manresa per aquest any 2012 es pretén fer front a les retallades en les anomenades transferències de capital –diners provinents d’altres administracions-,que han passat de 27 milions a poc més de 20, reduint despeses, augmentant considerablement els ingressos per l’IBI i les sancions administratives –multes- iposant a la venda terrenys de propietat municipal per valor, suposadament, de 3 milions d’euros. Alguns d’aquests solars, els més cars, estan situats a la continuació del Tossal dels Cigalons, més enllà del carrer Martí i Pol, i al Tossalet de la Mustela (jo tampoc el coneixia), al barri de les Cots, i són terrenys aprofitables (edificables)on es preveu que la ciutat creixi el dia, llunyà, que ho hagi de fer. Un cop venuts, aquests espais seguiran sent horts o camps, els veïns i veïnes no notaran el canvi i, per tant, la imatge de l’Ajuntament, i de l’equip de govern, no se’n ressentirà. És una opció molt més còmode, a curt termini, que la de parar o deixar parades inversions, com les de les Escodines, l’Ateneu de les bases o el Parc tecnològic, i molt menys dolorosa que la d’ajustar la plantilla acomiadant treballadors municipals. Però és una mesura que condiciona igualment de forma molt negativa el futur de la ciutat. Primer pequè s’incentiva, un altre cop, l’especulació immobiliària –qui compri, si és que algú compra, ho farà barat per vendre, algun dia, car- i segon perquè l’Ajuntament, els ciutadans, perdem una eina per créixer, si mai cal, de forma controlada,plantant cara als especuladors, intervenint en el mercat immobiliari, evitant bombolles i creant habitatge social.
adam |
Polítiques |
divendres, 30 de desembre de 2011 | 10:40h
Hem d’admetre que ser ciutadà forcós del Regne d’Espanya l’any 2012 és força menys enutjós del què ho era ara fa trenta anys, no perquè juridícament l’estat hagi canviat massa, gens, de fet, sinó perquè el món i el país, per sort i per desgràcia, sí que han canviat, i bastant. L’any 1982 només podíem veure dos canals de televisió (tots dos espanyols, evidentment), no hi havia Internet (us ho juro), volar a Londres costava comparativament 7 o 8 vegades el què val ara, per anar a Perpinyà havies de fer llargues cues a la frontera i canviar moneda, el Servei militar, a l’exèrcit espanyol, també evidentment, era obligatòri (per als homes), anàvem a Andorra a comprar productes d’importació, a Manresa només hi havíem vist un negre, en Johnson, pels carrers només s’hi sentia una sola llengua forània, el castellà, i els restaurants més exòtics que teníem eren una pizzeria i diversos Frankfurts. La societat era molt més homogènia i avorrida i Espanya era omnipresent.
adam |
Manresa |
dimecres, 21 de desembre de 2011 | 09:13h
No sé si heu tingut la paciència de seguir el conflicte laboral que enfronta des de fa anys als membres de la policia local de Manresa amb l’Ajuntament. Us en faig un breu resum:
Comparant amb el què cobren a d’altres municipis semblants, es veu que aquí la policia local guanya una mica menys. És per això que aquest col.lectiu va iniciar una serie de mobilitzacions per exigir, sobretot, millores salarials que van tenir el seu punt més àlgid en una esbroncada a les autoritats un dia de la Llum d’ara fa cinc o sis anys i que va provocar un simulacre de solució que el temps ha demostrat errònia. En lloc de modificar convenis es va optar per introduirun concepte provisional, un avançament del que es creia que els pertocaria en el moment que es fes, i va per llarg, una nova valoració dels llocs de treball de l’Ajuntamnent. Era una mena de complement estable però provisional que suposava al voltant dels 200 euros mensuals per als policies locals i per altres col.lectius com el de la brigada de manteniment. L’any 2010, però, i com a conseqüència de la conjuntura internacional i nacional de crisi econòmica i, també, de la desastrosa gestió financera de l’anterior equip de govern, es decideix retallar salaris allà on és tècnicament més fàcil: eliminant aquests avançaments anteriorment pactats. Això provoca, segur que ho recordareu, una nova onada de mobilitzacions i protestes.
adam |
Manresa |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 20:40h
L’Ajuntament de Manresa dedica al servei de bus urbà pels volts d’un milió d’euros anuals, un dos per cent del seu pressupost. Amb aquesta aportació i amb el què paguen els dos milions de viatgers es cobreixen els tres milions aproximats que costa aquest servei públic indispensable. Serien xifres ben raonables si els Ajuntaments tinguessin el finançament adequat (cosa que seria possible sense l’espoli fiscal i/o amb un sistema impositiu molt més progressiu), però en l’actual situació d’ofec, de pressupostos a la baixa i de retallades generalitzades, sembla inevitable mirar d’eixugar el dèficit del servei de bus urbà de Manresa. Com que els números són clars i les faves comptades, només hi ha tres maneres de escurçar l’aportació municipal: o es disminueix el servei, o s’incrementa el preu del bitllet o s’augmenta el nombre de viatgers. Tenint en compte que el bus el fan servir, sobretot, gent gran o amb dificultats de mobilitat i persones amb un poder adquisitiu baix, és evident que una disminució del servei perjudicaria directament a aquells que més pateixen ja la crisi i la seves conseqüències. La segona opció, l’increment del preu del bitllet, té molt poc marge donat que Manresa forma part de la intergació tarifària de l’àrea de Barcelona. Només queda la tercera opció, augmentar el nombre d’usuaris convertint el bus urbà en un mitjà de transport realment competitiu, més pràctic i ràpid que el cotxe particular. Per aconseguir-ho hi ha una primera mesura, està escrita al Pla de Mobilitat, s’ha aplicat amb èxit a d’altres ciutats i compte amb el suport, en principi, de tots els grups polítics, deles entitats veïnals i de les associacions de botiguers; estic parlant, efectivament, del carril bus. Doncs no esperem més, implantem-lo aquest 2012. La inversió és mínma i els efectes, immediats. I encara hi ha una altra mesura possible: unificar en una sola xarxa el bus urbà i l’interurbà de més proximitat (Sant Joan, Sant Salvador, Castellgalí, El Pont de Vilumara, Navarcles, Sant Fruitós, Santpedor, Callús i potser algun altre). Es podrien refer línies i parades, evitant duplicitats i optimitzant recursos. Que caldrà tocar concessions i convenis? Sí, però no deixarem que la paperassa ens aturi, oi?
adam |
Polítiques |
dijous, 15 de desembre de 2011 | 09:24h
Al llarg dels darrers 80 anys l’estat espanyol ha utilitzat molts i diversos mètodes per impedir que el poble basc es consolidés com a nació moderna i pugués dotar-se d’estructura política pròpia. Des dels bombardejos i l’ocupació militar de l’any 37, passant per la prohibició i la marginació de l’Euskera, l’implacable repressió franquista, les dotzenes de morts en mans de la policia, en manifestacions o a comissaries, les lleis antiterroristes pensades per facilitar la tortura sistemàtica, la creació de bandes para-policials, com el Batallon Vasco-Español o els GAL, el tancament de diaris, la il.legalització de partits, la negació del dret a manifestar-se o la vulneració de la legislació estatal i internacional sobre tractament de presoners i presoneres. La darrera d’aquestes mesures ha estat la perversió d’un dels principis bàsics de la democràcia, la simultaneïtat entre dos drets que en realitat són un de sol, el de poder escollir, i serescollit, representant del poble. Sovint ens diuen que la democràcia consisteix en anar a votar cada x anys, oblidant que paral·lelament a aquest dret hi ha el de presentar-se a les eleccions i optar a un determinat càrrec de representació institucional. Doncs bé, a les darreres eleccions municipals 40.000 persones, bascos i basques, que no estaven complint condemna, que no havien estat inhabilitats per cap tribunal, que mantenien intacte el seu dret a vot, no van poder presentar-se en llistes electorals perquè, en cas que ho fessin, el jutge podria prohibir la candidatura en qüestió.
adam |
Polítiques |
divendres, 9 de desembre de 2011 | 10:14h
Des que Hannibal va travessar el Pirineu dalt d’un elefant per anar des del nord d’Africa fins al cor d’Europa, que aleshores estava força més avall que ara, a Roma, sabem que Catalunya és un territori cruïlla, per on passen bona part de les persones i les mercaderies que des del continent es dirigeixen a la península i a l’Estret de Gibraltar, i a l’inrevés. Les nostres autopistes estan plenes d’automòbils i camions que ni surten ni tenen el seu destí al mateix país sinó que venen, i van, de més enllà. És pèr això que, ens agradi o no, si en algun lloc té sentit que hi hagi carreteres de peatge és a casa nostra, no només perquè és la manera més justa de finançar una obra pública costosa (com més la fas servir, més pagues) i de repercutir els costos mediambientals i socials d’una infraestructura com aquesta, sinó també perquè és la millor forma d’aconseguir que aquells que les utilitzen però no paguen impostos aquí també hi col·laborin, en l’amortització i el manteniment. I sí, ja sé que que tot plegat ens seria molt menys molest si els diners que deixem al peatge anessin a parar a la bossa comuna, a la Generalitat, i no a engruixir els beneficis de determinats grups empresarials, però aquest és un altre debat.
adam |
Polítiques |
divendres, 2 de desembre de 2011 | 00:31h
Durant 70 anys, abans que signifiquessin Personal Computer, aquestes sigles, PC, designaven una de les institucions més influents i decisives del segle XX, el Partit Comunista, dividit en unitats d’àmbit estatal o nacional, però formant part, fins que tot plegat va començar a anar de baixa, d’una mateixa estructura ideològica i,amb totes les limitacions que vulgueu, organitzativa.La seva influència, el seu abast i la seva extensió geogràfica el convertiren en l’únic projecte polític capaç de representar una alternativa als grans poders sorgits de la modernitat, l’Imperi Britànic, la República Francesa o els mateixos Estats Units d’Amèrica, i als que sobrevivien de temps molt més llunyans, l’església catòlica, l’Islam, la gran Rússia Zarista o la Xina Imperial. La fórmula era senzilla: Una teoria que 150 anys més tard encara és àmpliament utilitzada (si més no com a mètode d’anàlisi), el marxisme, una pràctica basada en el conspiracionisme (après de la maçoneria burgesa) i l’acció de masses, i un discurs i una litúrigia transcendents capaços d’atreure homes i dones dels cinc continents amb llengües i substrats culturals absolutament diversos.
adam |
Polítiques |
dimarts, 29 de novembre de 2011 | 00:20h
Per mirar d’assolir les transformacions socials i polítiques preteses (o per mirar d’impedir-les) els partits necessitengent que hi dediqui hores i esforços, i com que sovint la feina costa cobrir-la només amb el treball a hores lliures dels (i les) militants, cal alliberar a algú de la seva ocupació habitual, se suposa que de forma temporal, per tal que pugui dedicar més temps a tirar endavant el projecte. D’aquí neix, si més no en la tradició d’esquerres, la justificació de l’existència de gent que cobra per fer política (o sindicalisme). A més, hi ha una serie de despeses, en comunicació (propaganda electoral, bàsicament), infraestructura (locals socials) iaparell administratiu, que costen de pagar només amb les quotes dels militants i que, si no s’hi vol renunciar, obliga als partits a utilitzar altres fons de finançament, com les subvencions i ingressos institucionals.El problema és que a vegades, moltes vegades, aquest finançament, que hauria de ser un mitjà secundari per poder empaitar els objectius propugnats, s’acaba convertint en un fi en si mateix que pot arribar a condicionar les decisions polítiques. La lògica interna s’imposaria sobre la teòriucament important, l’externa.
adam |
Polítiques |
divendres, 25 de novembre de 2011 | 09:02h
Sempre havia sentit a dir que fou el descobriment de l’agricultura (i la possibilitat d’acumular reserves de cereals i lleguminoses) el què va permetre als primers col.lectius humans establir-se de manera permanent en un determinat territori. Investigacions més recents, en canvi, demostren, sembla, que a l’anomenat Creixent Fèrtil (entre el Tigris, Anatòlia i el Nil) hi havia assentaments estables, alguns d’ells de centenars o fins i tot milers de persones, que seguien vivint de la cacera, la pesca i la recol.lecció de fruits silvestres i que, no obstant, ja havien fet el pas al sedentarisme, no tant perquè els facilités l’obtenció d’aliments, sinó per reforçar la cohesió del grup i el lligam amb el territori. I fou aquesta voluntat d’establir-se de manera permanent en un lloc concret el què els empenyé a cercar mitjans de subsistència més estables com l’agricultura i la ramaderia estabulada. Dit d’una altra manera, i aquí és on estaria la importància del descobriment, no van ser els canvis en el mode de produció, l’economia, el què va provocar l’evolució en la manera de viure, sinó al revés, primer hi hagué una transformació en la visió de la pròpia col.lectivitat i en la manera d’entendre la relació amb l’entorn i després vingueren les transformacions en la forma de generar la base material que ho havia de fer possible. Tot i que també és evident que un copdesenvolupada l’agricultura aquesta permeté consolidar el canvi incipient del nomadisme al sedentarisme i que l’acumulació d’excedents tingué també importants repercussions en l’estructura social. La descoberta d’aquestes societats sedentàries però caçadores i recol.lectores podria tenir, també, una certa rellevança en el camp de la poítica, ja que posaria en qüestió un pensament, compartit pel marxisme més ortodox i, alhora, pel liberalisme més materialista, que menysprearia els factors ideològics i la consciència col.lectiva com a motors de la història i reservaria aquest paper gairebé en exclusiva a l’economia, als canvis en el mode de producció i al repartiment de la riquesa.
adam |
Polítiques |
dilluns, 21 de novembre de 2011 | 11:25h
Ja està, els espanyols han anat a votar i tornen a tenir un govern que pretèn sortir e la crisi de la mateixa manera que ho va fer a mitjans dels noranta, tornant posar en marxa la ruleta de l’economia especulativa. Un govern obsessionat amb la unitat del Regne i que es resigna a fer de peó dels interessos de les grans potències d’una banda i altre de l’Atlàntic. Tot això ja ho teníem ara, direu. Efectivament, però els nous, almenys, no es prendran la molèstia de dissimular, d’amagar-se rera iniciatives més efectistes que reals i d’una cortina ideològica socialitzant i vagament pluralista. La distància entre el fons i les formes s’escurçarà i això, en política, no és una mala notícia.
La incògnita, en realitat, no és tant què faran ells sinó què ferem nosaltres. Repetirem el cicle 1996-2004? Tornarem de mica en mica a oblidar què han suposat els darrers set anys d’en Zapatero? Les traïcions (com la de l’Estatut), el continuïsme de la política econòmica del PP, la manca d’idees i les idees desastre (com el Plan E o els 400 euros) o la submissió al poder financer estatal i internacional. Tornarà la gent d’Iniciativa a subordinar tota la seva estratègia a perdonar al PSC allò que consideren injustificable quan ho fanCiU o al PP? Mantindrà la gent de CiU el mateix discurs dels darrers 20 anys? El discurs de la força catalana a Madrid, que tants vots els dona però que no ha aconseguit disminuïr ni un punt el dèficit fiscal ni modificar en una sola coma el model d’Estat de les 17 autonomies. I ERC, es mantindrà fidel a l’estratègia que els ha permès passar de 3 a 8 i un altre cop a 3 diputats? A base de no aclarir que coi hi van afer al Congrés espanyol, si a mirar d’influir-hi una mica, seguin l’exemple del germà gran convergent, o a mostrari la incomoditat, el fàstic fins i tot, que els hauria de provocarel símbol màxim de la sobirania imposada.
El què és segur és que ahir va començar un compte enrera. El d’una nova alternança, potser, o el de la fi del Regne tal i com l’hem conegut.
