Una de les coses que més m’agrada a la vida és canviar d’opinió. Primer són dubtes sobre aspectes menors o tangencials d’una determinada certesa, moltes vegades, però no sempre, lligats a noves dades o perspectives personals. Després arriba la desagradable sensació que alguna cosa falla en la lògica interna d’aquella idea o argument, que el
Jo ta ke irabasi arte és una expressió en eusquera que significa una cosa així com fot-li fins a la victòria i que expressaria una determinada manera d’entendre la política en la qual la perseverança, l’agitació i la contundència serien les úniques actituds realment útils per transformar un determinat estat de coses i on el
Els bons entrenadors de rugbi sempre et diuen que miris endavant, a l’adversari, perquè observant el seu joc podràs conèixer també les teves pròpies mancances i fortaleses. Amb la política passa si fa o no fa el mateix. En el discurs de l’espanyolisme, per exemple, podem saber on són les debilitats del relat independentista, i
El feixisme no és, com alguns voldrien pensar, una anomalia històrica, un estrany accident en la llarga però inevitable ruta civilitzatòria. El feixisme és una reacció relativament comprensible (que no vol dir legítima, inofensiva o acceptable) perquè es basa en uns valors i una visió del món molt més atractius i estesos del què ens
S’acostuma a dividir l’actitud dels diferents governs i forces polítiques en relació a això que anomenem la “construcció europea” en dues grans tendències: l’europeista i l’euroescèptica. En realitat, però, hauríem de distingir-ne tres, de propostes en joc (i cada una, com sempre passa, amb matisos, variants i contradiccions). En primer lloc hi ha els partidaris
Com que estem tots una mica saturats de política i, a més, ja en vaig parlar ahir en aquestes mateixes pàgines, opto per canviar radicalment de tema. D’exemples de bones pel·lícules fetes amb pocs diners n’hi ha uns quants. Com The night of the líving deads (1968), un sèrie B que ha aconseguit espantar a
Recordeu quan Joan Herrera, Jordi Turull i Marta Rovira van a anar al Congrés de diputats a proposar un referèndum d’autodeterminació? Sembla que faci un segle, però fa poc més de 5 anys. El cas és que la intervenció de la Marta va provocar crítiques i brometes perquè el seu castellà, fluït i perfectament entenedor,
Tots heu vist Invictus (i alguns n’heu llegit el llibre, El factor humà), la pel·lícula que explica com el president Nelson Mandela decideix no tan sols permetre que l’equip de rugbi fins aleshores només dels blancs sud-africans representi al conjunt del país, sinó també donar-li públic suport i intentar que la majoria negre se’l faci
A la policia hi ha de tot. Hi ha guàrdies civils que participen a Podemos, Mossos que voten a la CUP i agents de l’FBI que els diumenges fan campanya pel Bernie Sanders. Això és així. Però també és cert -perquè ho diuen els estudis i perquè ho sabem tots- que aquesta és una professió
Res del què ha passat les darreres nits als carrers de diverses ciutats catalanes és excepcional ni innovador. Quan en una societat hi ha un nivell d’indignació i frustració molt elevats, no és estrany que una part d’aquesta gent emprenyada –sobretot la més jove- opti per protestar de la forma més directa i tradicional: alterant
No, aquesta sentència no era inevitable. No ho era des del punt de vista polític però tampoc, per molt que hi insisteixin, des de la perspectiva jurídica. D’entrada, no és certa la premissa més repetida, que l’autodeterminació sigui il·legal. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ho diu ben clar en el seu article
A vegades fa la impressió que molta de la gent que demana -i exigeix- la unitat (electoral) de l’independentisme ho fa per estalviar-se el maldecap d’haver de decidir a quina de les dues, tres o quatre candidatures votar o per tenir una excusa per fer-ho per una opció que, venint d’on ve, la preferirien diluïda
L’altra dissabte al mercat de brocanters de la plaça Europa de Manresa, vaig veure-hi una portada de La Gazeta de Manresa del 15 de novembre de 1975 (amb el Generalíssimo literalment a la UCI) on hi deia que l’alcalde de Manresa (Ramon Roqueta) reiterava la seva lleialtat a Franco. En la seva situació segurament no
Em vaig dir a mi mateix que no tornaria a escriure sobre aquells darrers mesos del 2017, però hi torno, ni que sigui per fer una prèvia. I és que de tot el què va passar aquella tardor, el pitjor no fou la violència de l’estat (fa temps que els coneixem), ni la dificultat per
a veure uns amics a qui agradava portar-nos a menjar en llocs on no era fàcil acabar-te tot el què et posaven a taula. Complien al peu de la lletra el cànon bilbaí (eren del barri de Santutxo) i de manera elegant però efectiva els agradava deixar clar que a menjar i a menjar molt