Moreno i companyia

Coses dels Moreno

17 de juny de 2018
0 comentaris

Pentina’t, Espanya!!

Pentina’t, Espanya!!

T’interpel·le a tu, superba Gorgona, filla del terrible súcube de la rancúnia i de l’orgull luciferí,  senyor repugnant de les tenebres: foscors fètides on tractes de dissimular l’odi que és el teu destí i el teu filacteri. Sí, has arribat a convertir-te en la Medusa que matava amb l’esguard  tot aquell que gosava requerir-te comprensió humana. També sé que els teus objectius sinistres no pretenen saber ni conjugar els conceptes essencials de la convivència: l’equitat, la justícia i el respecte. Pervertits i obviats per la teua “manera de ser”, n’has preferits d’altres com la foguera inquisitorial, els grillons dels ergàstuls mentals i els jous incandescents sobre el tòs de les consciències que maldes per estabular. La isonomia, dins del teu territori agregat, sols és una entelèquia, una ficció miserable i tramposa per molt que pregones i et vantes d’exercir-la. Per tant, potser caic en la ingenuïtat demanant-te que et passes la pinta i t’ordenes les metxes torçudes per la teua macrocefàlia artificial. En efecte, tal vegada és inútil demanar-te que faces servir l’escarpidor sobre les serps que tens per cabellera. Perquè sé que estàs moralment incapacitada per a clenxinar-te les grenyes llardoses que gotegen ignomínia. Fa segles que no te les llaves amb el xampú de la dignitat. Els serrells malignes que t’impedeixen trobar la magnanimitat necessària s’entrellacen, viscosos, repulsius i esmunyedissos: àspids, escurçons i cròtals emmetzinen el cervell de la llibertat que només has permès per a l’estirp lingüicida i omnívora de Castella.

La dreta i l’esquerra, bessones ideològiques a l’hora de sotmetre adversaris pacífics en la quimèrica unicitat d’una pàtria frustrada, es confabulen per a perpetrar nous contrafurs: forçaràs el perímetre de les lleis per tal d’atrapar persones no violentes que pensen en llibertat. Llibertat? Què significa per a la teua cognició deficitària aquest noble concepte? Jo t’ho diré des de l’aflicció que em causa l’arrogància monolítica que inhibeix la cohesió fraternal: per a tu, la llibertat només pot obtenir-se a través de la renúncia. ¿Que no n’has tingut prou deglutint la part dòcil del poble valencià? Ja, ho entenc: necessites domesticar la totalitat de la ciutadania als teus capricis decadents. Però saps què? No seré jo qui deixe de ser el que sóc per a ser allò que la teua avarícia hegemònica ambiciona, Espanya. Portes el signe diacrític com una corona insaciable i sàdica. Anirem alerta amb la satrapia que et representa.

I, d’altra banda, ¿Encara no n’has tingut prou tancant individus inermes plens de desitjos irenistes? Per què els persegueixes com si foren delinqüents perillosos? ¿T’estimes més assaciar el teu orgull de dèspota anacrònic que el diàleg civilitzat amb les idees que poden mutilar el teu relat? Per això, ¿creus què el món democràtic consentirà els excessos ridículs que passeges per mig Europa? ¿No veus que tanta obcecació erosiona el prestigi residual que s’esfuma a mesura que s’acumulen els despropòsits?

Has suprimit –de facto i amb l’argument irrebatible de les armes– el lleó i les quatre barres del teu escut. Estan visibles, però anul·les la seua substància corrompent la història. Si t’encaparres a considerar el castell com l’únic cantó operatiu del sistema, cavaràs trinxeres insalvables.

Has fet de l’amenaça el teu ideal de conducta i la coerció només ha de ser un recurs vàlid una vegada esgotats els canals parlamentaris.

A més a més, no saps llegir. ¿Has vist com viuen els hereus polítics  que deixares a l’altra vora de l’Atlàntic, amb els trabucs i les piques imperials? Et sents orgullosa del teu llegat? En efecte, el teu idioma s’expandeix i es multiplica en proporció geomètrica segons pronosticava mossén Malthus. Per què continues imposant-lo?

Em sap greu observar-te forta amb els dèbils i hipòcrita amb els forts. ¿Series capaç d’aplicar l’article 155 a Gibraltar?

De manera que jo t’impugne, Espanya, Mater dolorosa, com diu Álvarez Junco (t’interessaria llegir en la teua fèrtil llengua algun treball assagístic que t’obligara a repensar conceptes i guarir ferides d’esmolada espasa castellana).

Bé, acabe l’article repetint el títol. Pentina’t, Espanya, i abandona el somni de recuperar l’imperi pansit. Ja m’agradaria ser Perseu i tallar-te els rèptils que t’han enverinat l’enteniment. No tractes d’humiliar el dissident. Sedueix-lo… sempre que pugues. I si no pots, desisteix: la violència física, la intel·lectual i la legal han de ser impotents davant la voluntat d’un grapat d’herois. Pensa en l’ètica de ser –irrevocable– més que en l’orgull de sentir –accidental–, perquè si continues per eixa via, aprofundiràs la teua fossa de la qual ets l’única responsable.

Vicent Moreno i Mira

Impugnar el pensament
19.11.2019 | 7.28
E PUR SI MUOVE…
05.03.2020 | 10.17

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.