Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

14 de novembre de 2019
0 comentaris

Extrems i extremisme

Als dos extrems  de la nació, zones de les  més descatalanitzades  -la Catalunya Nord i part de l’antiga governació d’Oriola- , el vot a l’anomenada “extrema dreta” assoleix xifres bastant considerables -tant a favor del lepenisme com  del neofranquisme de Vox, dues opcions igual de blasmables-. Segurament una de les claus es troba en la poca consciència nacional d’aquestes zones, a diferencia d’altres del nostre àmbit, on una major conscienciació actia com a antídot. I en el cas concret del “con sud valencià, com a les terres adjacents de Múrcia i Almeria -on igualment la candidatura de Vox ha obtingut xifres rècord de vots- una causa també força determinant és el gran fluxe de població musulmana que hi ha arribat en els darrers anys.  Molta gent, especialment de les capes populars,,  ho viu com un xoc cultural i de manera traumàtica, i davant la passivitat dels partits tradicionals opta per votar formacions situades a l’extrem dret de l’espectre parlamentari, sense importar-los que ensems aquestes siguin ferotgement centralistes i supremacistes vers la cultura autóctona. Hi ha dades empíriques, precisament, que confirmen les afimacions anteriors; així, un recent estudi socioelectoral ens mostra com a més “nacionalisme perifèric” més vots d’esquerres, i com més “nacionalisme espanyol” -que es correspondria amb menys “nacionalisme perifèric- més vot de dretes, però també ens mostra  com del gruix de províncies “espanyolistes” destaquen , i avancen la resta,  ripel seu vot a Vox, Almeria i Múrcia, cosa que fa pensar que el sentiment antiimmigratori, i en concret antimusulmà, no hi és alié…  I pel que fa al cas concret de la Catalunya Nord, on si bé l’èxit del lepenisme també s’alimenta de la por a l’Islam, podríem dir, però, que la variable més important ha estat el gran pes demogràfic dels jubilats procedents de França endins i dels pied-noirs -i els seus descendents-, visceralment supremacistes francesos i ultraconservadors; aquí l’anticatalanisme, per la insignificancia del moviment catalanista no sembla que hagi tingut tanta importancia com a certes zones de l¡Estat espanyol.

Contemplat en perspectiva, tot plegat ens mostra com els votants més conscienciats nacionalment del nostre àmbit s’abstenen de votar les candidatures lepenistes i de Vox. De retruc, i automàticament, això duu a  associar implícitament centralisme extrem amb antiimmigració, cosa que objectivament no tindria perquè necessàriament ser així, i, indirectament, ens remet a una altra associació: la del proimmigracionisme amb independentisme…, tan incongruent, objectivament, com l’anterior.   Ens trobem, doncs,  davant una doble contradicció,  nefasta i paralitzant, mentre la desnacionalització avança inexorablement en tot el conjunt del nostre àmbit lingüísticocultural. Una contradicció que tard o d’hora s’haurà de resoldre i superar, amb sentit comú i lluny  de posicions demagògiques i sectàries que, a la llarga, en impedir el lliure debat, acaben  afavorint l’èxit de tota mena de  formacions demagògiques i  extremes dins l’arc parlamentari.

Joaquim Torrent

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!