El violinista celest

¿Hi ha alguna torre més famosa que les dues esplèndides -un dia romàniques i, si algú no hi posa remei, per sempre més barroques- que presideixen la façana de la Seu de Santiago? Sí, perquè enganxada a una de les portes laterals, a cavall entre les places de Praterias i Quintana, s?aixeca la Torre del Rellotge, més de setanta metros de pedra que el mestre Domingo de Andrade va coronar amb voluptuositat cap al segle XVII. Aquesta construcció va marcar des d?un primer moment el pols de la vida a la ciutat: el seu rellotge establia l?extensió del temps amb l?ajuda inestimable de la campana Berenguela. Si bé la campana original, del 1737, gaudeix d?un merescut descans al claustre de la Seu i la Berenguela actual tan sols és una còpia, no es coneix realitat que hagi pogut vèncer la llegenda.

I la llegenda ens explica que l?eco de la campana es confonia amb els passos dels peregrins que arribaven exhausts al seu destí. També, seguint una mitologia molt literària ?Dickens ja la feia servir al seu conte ?Fantasmes de Nadal?, amb les tretze campanades que sonaven quan moria el cap de família a mitjanit-, la tradició ens parla de fets inexplicables i desgràcies sense límit quan la Berenguela tocava, per error o influència maligna, tretze vegades, posant en dubte la veritat establerta, la lògica del món, la realitat mateixa. Donant pas a una altra hora inexistent, hora de bruixes i misteris, fora del temps però necessitada del seu curs. Si fa no fa una hora semblant a aquella que serveix de cau a la ficció…

Si bé ens sembla fàcil reconèixer les ciutats amb categoria literària; ciutats antigues, farcides de secrets, construïdes sobre apassionants episodis on actuava la vida i la mort; de vegades trobem que no són tantes les històries que alimenten el mite. Amb la ciutat gallega de Santiago es pot sentir aquesta sensació. Pocs indrets amb tanta història, amb tanta memòria acumulada a les pedres humides del Barri Vell, i, no obstant això, no gaire notícia literària d?aquests fets. És cert que Méndez Ferrín va descriure el seu Santiago a No ventre do silencio (Xerais, 1999), que una certa simpatia envolta aquella novel·la decimonònica i cursi, La casa de la Troya, de Pérez Lugín (Últ. edic.: Ed. Koty, 2000), i que  el gènere negre va tenir la seva oportunitat amb Crim a Compostel·la, de Carlos G. Reigosa (Bromera, 1994). Però poc més; de fet, poquíssim més.

Ara, Santiago té una nova oportunitat amb Trece campanadas, traducció al castellà de Trece badaladas, de Suso de Toro, un autor d?enorme projecció a Galícia que no sempre ha tingut la mateixa sort en la llengua de l?Estat. I això a pesar de l?interès dels seus llibres d?assaig, el fascinant O pais da bretama (Aguilar, 2000), o de les seves novel·les, amb Calzados Lola (Ed. B, 1998) o Non volvas (Xerais, 2002) com a fites més significatives.

Plena de deliris metafísics, amb una combinació de novel·la psicològica i de terror, seguint de vegades l?estela del gènere negre, Trece campanadas és una obra que admet diverses lectures. Es pot llegir com una història entretinguda, no gaire difícil, la d?una escriptora de guions que es troba de cop i volta amb la barreja inevitable entre realitat i ficció que el món destil·la; una història que té tots els ingredients per a satisfer un públic d?ampli espectre. Però també ens hi podem acostar amb l?ànim d?anar cabussant-nos en una obra més profunda, molt documentada, que ens parla del mal a través d?un descens, cultural i moral, als inferns. La ciutat de Santiago, molt adient per a situar-hi aquest tipus d?argument, inunda tota la novel·la i es converteix en part del misteri, fent que el lector vulgui saber més de les dades que De Toro ens transmet, amb una voluntat que ultrapassa la tendència al turisme de moltes novel·les actuals.

D?estructura complexa, Trece campanadas neix d?una trama molt treballada que se?ns va presentant amb perícia; els personatges, sobretot l?escriptora i el productor, tenen prou entitat com per atorgar una gran solidesa a la novel·la. Per altra banda l?informe del confrare serveix de contrapunt, amb la inclusió d?un personatge fora del món que ens torna a altres èpoques, a una manera de pensar i veure les coses més idònia que l?actual per entendre el relat.

Potser el lector se sentirà una mica confús al principi, però De Toro ha volgut anar un grau més enllà del que podia haver estat una decorativa i cinematogràfica història de terror. I aquestes novel·les tenen recompensa, perseverar-hi ens produeix un plaer més intens del què havíem previst. Trece campanadas és una obra que ens fa pensar dins d?altres coordinades i, per això mateix, ben recomanable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!