El violinista celest

Ningú no dubta que la novel·la és un dels grans gèneres de la Literatura, que ens fascina amb el seu esperit canviant, abastador, però no és ni de bon tros l’únic capaç de reflectir la condició humana. Fa algun temps que venim celebrant l’oportunitat de la bona acollida que el públic lector atorga a altres gèneres que porten el qualificatiu de menors. Alguns, com la poesia, a causa de la seva escassa difusió; d’altres, com dietaris, memòries o llibres miscel·lànics, perquè durant molt de temps s’han considerat provatures o maneres de passar les hores.

Però encara hi ha entre nosaltres autors que, pel fet de practicar aquests gèneres “menors”, poden publicar llibre rere llibre sense aconseguir cap resposta significativa per part dels mitjans. Un cas ben flagrant seria el de Gerard Vergés, qui potser un dels grans prosistes vius de la literatura catalana però a poca gent sembla importar-li.

D’entre aquests escriptors que s’han fet a poc a poc, amb articles, llibres i tota sèrie de publicacions, avui ens ve de gust destacar el nom de Josep Igual. Premis perifèrics, més de vint llibres publicats i un viatjar continu pels marges de la literatura avalen l’obra d’aquest escriptor nascut a Benicarló l’any 1966. Amb més motiu quan, recentment, han vist la llum dos nous títols seus a la petita i esforçada Aeditors d’El Perelló. Un d’ells és un recull de poesia, Ditades al vidre, l’altre, potser un dels més reeixits de la seva producció, sempre interessant, és el llibre de proses Faules mamíferes…

Josep Igual, un enamorat de la prosa imaginativa i colorista que ens va llegar el mestre Augusto Monterroso, però també un seguidor incondicional de les millors plomes europees contemporànies –Sebald, Magris-, voreja en les Faules mamíferes allò que darrerament s’anomena microcontes sense oblidar la vessant lúdica que poden arribar a tenir les petites històries. Les seves faules són el resultat del viatge que l’autor fa a través de les escletxes que de vegades presentem els humans, però també fent estranyes excursions fora del camí i aprofitant-se de la fantasia que pot destil·lar el regne animal. Són peces breus, sovint escrites a partir del punt culminant de la història, que fan de bon llegir, ens marquen un somriure a la cara i també ens provoquen moments de reflexió profunda. Un llibre, doncs, per degustar a petits glops en aquells dies que som massa exigents amb la vida i només la literatura és capaç d’acompanyar-nos.

D’altra banda, les Ditades al vidre suposen un pas endavant en la seva llarga trajectòria poètica. Igual és un poeta de vers mesurat, d’arrels clàssiques, que escriu sobre el seu temps. Bona part dels poemes són molt breus, a penes un parell de frases que la disposició del vers transforma en poema, a la recerca sempre d’un instant de lucidesa, d’un acoblament plàstic de les paraules que, al capdavall, és l’essència de la poesia.

Tant Faules mamíferes com Ditades al vidre són bons exemples de com la literatura pot jugar a amagar-se de les nostres mirades lectores i per tant farem bé de desplegar la nostra curiositat cap a tot tipus de perifèries.

_____________________________

Josep Igual, Faules mamíferes / Ditades al vidre, El Perelló, Aeditors, 2008.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!