El violinista celest

En un temps amarat de colors, l?antiga avinença entre blancs i negres, que en un altre temps ens servia com a fals reflex de la realitat, sembla reservada a algunes pel·lícules de Woody Allen; no gaires, però, que el públic acostuma a identificar el passat amb l?amargor i la tristesa. El blanc i el negre -com els seus meravellosos i matisats grisos- queden gairebé en exclusiva com a territori clàssic de la fotografia, un art devastat pels avantatges digitals. Però la fotografia com a expressió artística és un territori que encara no s?ha vist superat pels nous avanços.

Les raons són múltiples, però n’hi ha dues de ben fonamentals. La primera, la capacitat poètica de la imatge en blanc i negre, l?espai de suggeriments oberts que genera. La segona, el seu poder a l?hora de construir realitats paral·leles, mentre la fotografia en color juga amb més força la seva opció d?efecte-mirall.

Potser per això, els primers passos d?un fotògraf avancen sempre per aquest camí incert i d?enorme capacitat creativa que suposa el blanc i negre. La primera mostra de l?obra de Xavier Argenté, que es pot veure des d?avui fins al dia 30 de novembre a la sala d?exposicions de l?Antiga Audiència de Tarragona, ens ofereix acurades imatges que construeixen espais on la mirada té un paper fonamental…

Xavier Argenté treballa cada peça a partir d?elements clau que sovint podem identificar amb la geometria, com a les seves imatges de carrers, on els pilars, els cables o els ferros oblidats serveixen de punt de confluència a la resta dels objectes. Però també retrata amb cura persones en la seva vida quotidiana, assolint equilibris subtils que ens porten a desitjar tornar-hi, conscients que encara se?ns pot haver oblidat alguna cosa.

D?altra banda, el fotògraf també ens presenta imatges més poètiques, carreteres boiroses que es perden en la llunyania com en un quadre de Sisley, masies perdudes on la calç vela les formes, interiors on els habitants dormen envoltats de passat, escenes teatrals o foscors que els tubs de neó transformen en claredats màgiques.

Dins de tot això encara hi ha un marge per a l?abstracció, de vegades amb objectes quotidians, cotxes, marquesines que projecten la seva ombra, o formes que deixen a l?espectador la resolució del problema.

Les fotografies de Xavier Argenté, en aquesta estrena, ens parlen d?una vocació ferma, d?un esforç conceptual que, segons intuïm, el durà cada cop més a imaginar propostes més agosarades. Mentrestant, es fa necessari una visita tranquil·la a l?Antiga Audiència, on aquest art que compartim amb els nostres avantpassats ens mostra de manera radiant la seva actualitat.   

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!