El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
De vegades pensem que s’ha de renovar el llenguatge, les estructures, el cor que alimenta la poesia. Des de començaments del segle XX surem sobre un esperit avantguardista sovint construït a partir de la destrucció. No és estrany, doncs, que per instants ens sembli exhaurit.
Els creadors, en aquest cas aquells que es mouen als límits de la paraula poètica, els qui cerquen l’oportunitat d’un terratrèmol, no sempre tenen en compte que les peculiars característiques del nostre temps converteixen el passat en una matèria particularment insòlita. La coneguda etimologia de la paraula “original” -relatiu a l’origen-, no es considera com un punt de partença. Però allò cert és que l’origen de les estructures del llenguatge pot infantar formes que, només entrar en contacte amb la contemporaneïtat, esdevinguin una descoberta més provocadora que la destrucció.
Víctor Sunyol, poeta que des de fa molts anys s’esforça per trobar un desafiament nou a cada llibre, ens ofereix ara una de les propostes més originals -també en el seu sentit etimològic- dels últims anys: No oN (Rèquiem)…
L’autor articula el llibre en dues parts. A la primera segueix els temes i l’estructura del Rèquiem clàssic de la litúrgia. En la segona, construeix una salmòdia on desenvolupa els temes apuntats a la primera. Aquesta última sembla per moments haver estat escrita per ser declamada o potser cantada.
Però es tracta només de la superfície d’un text tal i com l’ha explicat en Sunyol. Necessàriament hem d’exposar altres idees, les del lector. I el lector que s’adreça a les pàgines de No oN rep una sèrie d’emocions que l’obliguen a aprofundir-hi. D’entrada ens assalta una certa confusió. Es tracta d’un llibre diferent, que ens desperta la imaginació, que de seguida reconeixem com a part d’un ritual que ens pot sonar ignot. L’autor s’endinsa sense cuirassa en el tema de la mort –el llibre és de fet un homenatge als morts que portem al darrere- i l’extrema sensibilitat amb el llenguatge, el sentit del ritme, la recerca de marques essencials que ens recorden un estadi primigeni de les paraules, l’ús de les repeticions o la sinceritat que traspua, ens provoquen a cada pàgina una misteriosa empatia.
Davant d’aquest llibre, un recull que destil·la treball i esforç poètic, ens adonem de l’enorme potencial d’una cultura escrita que, darrerament, ha deixat de banda molts dels seus millors aconseguiments per concentrar-se només en la superfície de la paraula. Però la poesia també és música, dansa, pintura, filosofia…
Víctor Sunyol ens fa de nou una proposta diferent, una proposta que ens mou a la reflexió. La tindrem en compte, però abans gaudirem de la poesia encarnada en verb que recorre les pàgines de No oN.
____________________________
Víctor Sunyol, No oN (Rèquiem), Vic, Cafè Central, 2008.
(Publicat al Serra d’Or)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola X. R. Vaig conèixer l’Òscar Palazón a través de la xarxa i em vaig llegir els seus dos últims llibres; fantàstics, des del meu punt de vista. No fa massa va parlar de ‘Els secrets de la Reina’ al seu blog, ‘El vertigen del trapezista’, i vaig decidir comprar-lo.
He acabat el llibre avui i m’ha agradat molt. Manté l’incògnita fins al final. L’he trobat amè, amb molt de ritme i amb uns personatges que quasi sembla que conegui personalment. Tant el pròleg com l’epíleg són sensacionals. Fan que l’obra, des del meu modest punt de vista, sigui rodona.
Si no t’importa, un dia d’aquests, quan tingui deu minuts bons, escriuré un post del llibre al meu blog. Normalment, faig referència a tots aquells que m’agraden. Per cert, hi ha versió castellana? Ho dic perquè al blog hi ha molts companys que només parlen castellà!
Una abraçada i felicitats! M’ho he passat molt bé llegint ‘Els secrets de la Reina’. Fins aviat.