El violinista celest

El divendres 26 de gener a les 20h potser nevarà i trepitjarem carrers emblanquinats: il·lusions! Però, malgrat el fred, tindrà lloc la inauguració de l’Escola de Lletres de Tarragona, empresa admirable producte de la voluntat i l’esforç de Lurdes Malgrat. Per cert que l’Escola estrena també "Tarragona literària", un bloc que fa patxoca. Personalment m’ha tocat en sort presentar-hi l’últim llibre de Francesc Parcerisas, Dos dies més de sud, i m’ha fet recordar les paraules que vaig escriure fa poc sobre aquest excel·lent poemari. Us les deixo al Violinista, només com aperitiu del que passarà demà…

Dos dies més de sud

En algun moment de la primavera del 88 vaig posar en marxa amb l?amic i poeta Vicente Gallego el projecte de traduir L?edat d?or al castellà. Aquest llibre, que Parcerisas havia publicat tres anys abans, havia pres de sobte en un escàs període de temps una fama merescuda de llibre intens, d?escriptura rodona i ambició profunda. La versió castellana va aparèixer finalment el 1989, amb alguna errada per a l?oblit i alguns encerts notables, producte d?un impuls poètic sincer i eixelebrat com només destil·la la joventut…

Explico aquesta història per destacar l?entusiasme que ja aleshores era capaç de provocar la seva poesia i per constatar que, tot i els escassos llibres que ha publicat durant els últims vint anys ?Focs d?octubre (1992) i Natura morta amb nens (2002), a més d?aquest últim Dos dies més de sud– l?obra de Francesc Parcerisas continua sent una veu vàlida que fa temps va deixar enrere la seva adscripció generacional als poetes dels 70 per enfrontar-se, sense cap mena de xarxa, al pas del temps i els llibres. Al llarg d?aquests anys, cada nova lectura de Parcerisas ha significat sempre com una mena de retorn al moment en què, les dificultats per vessar L?edat d?or al castellà em van fer posar en marxa forces que, potser, encara no havia intuït. Però ara, amb Dos dies més de sud aquesta sensació ha estat encara més intensa.

Hi ha poetes de pocs llibres per l?escassesa de les seves forces, però altres ho són perquè l?autor treballa, ordena, classifica, conscient que posar una obra nova al carrer només té sentit des de la convicció personal i la generositat creativa. Parcerisas reuneix 50 poemes en allò que s?endevina com una tria esforçada. Són poemes d?ample alè, que construeixen un discurs, que aspiren a mostrar una idea amb imatges o, en ocasions, que intenten trobar l?entrellat d?un pensament. Sovint parteixen de reflexions amb un cert regust intel·lectual, però la vida brolla sempre entre els versos, marcant el pas, impedint la cristal·lització de les aigües en el seu recorregut.  

Les quatre parts que conformen Dos dies més de sud queden marcades per un aprofitament extrem de la tradició, és a dir, l?escriptor interpreta el present del poema a través dels noms que han fet evolucionar pas a pas la seva disciplina. Parcerisas parteix d?un títol que ve de Rilke via Marià Manent per aquest viatge cap a una visió actual del discurs poètic, necessitat a l?inici del segle XXI de pujar novament als cims més alts, però també de recórrer els territoris d?immundícia que ens regala la contemporaneïtat.

Si prescindim d?una anàlisi global i baixem a peu de llibre, Dos dies més de sud se?ns presenta com un recull extens, ple de sorpreses, que rebutja la lectura apressada. La poesia de Parcerisas continua exigint un temps de lectura de qualitat, de concentració, de recerca del plaer estètic, i així poder gaudir amb peces com ?Ara que dormen?, ?Pregària? o ?La forma dels núvols?. Tot plegat un llibre que ens acompanyarà durant molt de temps.

_____________________________________________________

Francesc Parcerisas, Dos dies més de sud, Barcelona, Quaderns Crema, 2006.

(Publicat al Serra d?Or)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!