L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
UN DIETARI
Vat aquí un bocinet de El quadern gris
5 de febrer.- La meva generació. Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. La resta –el meu curs de la Universitat- a penes m’interessa. Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo –perquè estic segur que hi ha dispers un grup de persones, totalment desconegudes, impossibles de localitzar, que veuen les coses, que pensen com jo mateix. És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part. Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? Per què parlen d’aquesta manera? ¿Què els fa parlar així? He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m’han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses que es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà –diuen els llibres. Però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per a dissimular, per a camuflar –és una paraula de moda- la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes, hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos! Simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat igual i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels qui n’han escrit els llibres…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fem el seu fet. És al nostre abast.
Modificar els pressupostos no és al nostre abast, però la decisió entre volar amunt com l’àguila o escatinar amb les gallines dins un corral, sí. Elevar una mica el to fa que tot sigui menys desagradable. No potinejar dins el poltroi, no deixar-se arrossegar per la vulgaritat i viure ‘de cel i de llum pura’ com el Pi de Formentor dóna molta força.
La resta és misèria i embrutiment.
Cada cop més persones han tingut possibilitat de tastar, ni que sigui per un instant, alguna bellesa de la vida. Qui no ha gaudit de l’amor d’una mare? Pocs. Qui no ha viscut algun amor correspòs amb passió? probablement bastants més però no deixen de ser avui una minoria. Qui no ha tingut el seu petit moment de glòria entre els seus? Qui no s’ha extassiat davant d’una posta de sol, un paisatge, o uns cossos bells? Molt i molt pocs, jo diria que salvant totes les diferències de sensibilitats, ningú.
Igual com tothom sap que és l’art i com deia un napolità que m’agrada de llegir, un tal Croce, després ningú ho sap explicar de forma prou satisfactòria, tothom també sap que hi han moments de la vida molt més bells que el millor art, que tota la millor literatura junta.
L’art no seria possible sense aquestes generals experiències vivencials de la bellesa, perquè no es pot fer reviure o viure la bellesa d’una vida aliena a través de l’art sense retalls de la pròpia vida que s’engrandeixen o s’aprimen segons l’hàbil treball de l’artista.
El garneu d’En Pla s’escriu en aquest retall que avui ens porta la nostra dossis d’artista diària a comentar, s’escriu a si mateix per justificar-se. Qui pot dubtar que estimava amb una passió atramuntanada la gent i la llengua? I feu el que feu confiant en gent que liderava el Principat i que ell admirava. I en veia els resultats i s’aferrava a la boina i l’estalvi com feien i encara fan els pagesos davant de les constants malanyades L’estalvi de fe, la boina que tapa del sòl i el vent.
En Pla s’escrivia justificant-se i amb l’esperança de que també es justificava davant del lector perquè mai ens podrà dir res més enllà del seu paper d’escriptor pagés, irònic davant de les il·lusions del món, d’home que ho ha vist tot i està de tornada de tot.
Si justament gràcies al seu art, que no existiria en nosaltres sense el seu error de discurs, tenen poca o relativa importància les seves misèries i mesquineses personals, també podem dir que sense el seu error com a recurs literari no podriem entrellucar el buit pesant de la desesperança, i a través d’ell veure-hi les nostres pròpies ferides pels riscos assumits i amb resultats fallits, i al cap i a la fi la certesa que ningú guanya la cursa contra el temps…
De moment sóm aquí i us desitjo doncs un Bell Nadal per donar-li viva resposta al garneu pagés lletra arrapat de Llofriu que els passava més sol que el protagonista del compte del Dickens.