L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Ningú no podrà dir que és un mal any mentre una espurna d’il·lusió minúscula com un capet d’agulla basti a fer-se veure des d’un fons de gruta en una anfractuositat de la tenassa d’una illa mig batuda per la corrupció, per la violència i per la màfia: que és com dir PEL SILENCI

Ha estat un bon any per a la recerca de la veritat, la qual cosa en definitiva és l’únic que importa. Un bon any per afluixar nusos que estaven molt estrets, un bon any per decantar mordasses que estaven molt ajustades. Ha estat com un alliberament, com un deslliurament. Encara dins el brut. Resistim el combat i lluitam. La lluita és contra el silenci i la fosca, contra el mal, contra la violència que només les paraules tenen el poder d’abatre. Una força inhumana, la que tenen les paraules no comprades, que no saben com fer desistir.
          Lluitar contra els miserables que practiquen la befa i el menyspreu mostrant els sentiments dolguts sense vergonya, perquè sentir vergonya hauria estat una derrota sense honor. La violència, es digui mòbing es digui manipulació o bé sang que raja, només abatrà els qui la practiquen si la justícia triomfa i si triomfen les paraules dels qui hem decidit constituir-nos lliures de traves. No vull considerar el triomf, al meu redol, de la màfia, la manipulació o el terror.
          Hem publicat tres novel·les, que aviat és dit:

          1) Una altra vida

          2) Viacrucis

          3) Babalusa la medusa

Estan penjades aquí mateix al bloc. Qualsevol pot llegir-les. Seria més còmode que poguessin tenir un suport en paper, reconec que és incòmode haver de llegir enganxats als monitors. Però la meva indústria no pot oferir aquest producte, de moment. Babalusa la medusa té dos mesos de feina, encara. Il·lusa, la volia deixar acabada.
          Compartesc amb na marieta de El meu país d’Itàlia moltes coses que ha escrites sobre enguany i l’emoció d’aquella trobada picafortera que esmenta. A l’altre cap del fil que surt de la tecla hi ha persones sorprenents (na marieta mateix és impactant: pareix un modigliani) autèntiques, interessantíssimes, i d’aquella trobada encara en gaudesc i cada dia en parl. Si no és na Victòria és en J, si no és en J és en F, si no és na Roser pot ser qualsevol altre d’aquests nous amics que vaig trobant i que posaria la mà al foc per ells sense cremar-me: una família que aquest any 9 augmentarà amb una nova remesa de desvirtualitzats que ja em té boja d’alegria cavil·lant on els podria dur i què els podria mostrar i com els podrem allotjar i si ja podrem anar al Moll ben instal·lats… 
          Si qualcú havia previst etern el meu silenci, és bo de veure que ha errat el tret: no sé si aquests gairebé 90.000 visitants em podran mantenir; allò que és cert, però, és que jo a ells no els podria surar, pobre de mi. Vull dir que els qui havien organitzat d’una manera manera acurada i durant una vintena d’anys el meu aïllament com si fóssim a l’Edat Mitja aprofitant una sèrie de contingències desfavorables de la meva biografia i el meu tarannà i, sobretot, aprofitant-se de les llargues hores de suposat silenci i absentisme aparent que dóna de portes cap a fora el treball d’un escriptor que fa el que ha de fer, que és escriure, doncs aquests aïlladors, no sé què en deuen dir de mi per les voreres i no se sabrà mai, perquè el xerrar de les voreres és un xerrar de proa, que diria munpare, sabent que les feines eren a popa. I de popa nosaltres no suram: vull dir que no anam errats i que hem fet els deures. El safareig és destructiu. Per poder construir, és enmig que han de ballar. 
          La salut se n’ha ressentit i se n’ha enduit un daltabaix; però enguany, en cap moment la meva vida no ha estat en perilll com l’any passat, i crec que puc millorar; perquè la salut, com tantes coses, depèn de la voluntat, i si pensam que val la pena recuperar-nos ja no feim coses que sabem que ens fan mal, com fumar. En conseqüència, la salut s’integra en un pla general de frescor, d’ordre i de vitalitat.
          Els dos estels que em guien en aquest nou camí, a banda del meu propi estel fugaç, centellegen meravellosament en els fulgors de Joan Brossa i Miquel Bauçà, ahir mateix assenyalats. Ells m’han estat ajudant i segur que ho seguiran fent, a guanyar la batalla del caos que és la selecció d’objectes de què em vull envoltar.
          També vull tenir un mot pels nàufrags expulsats del meu redol i que ja no veig gairebé mai i enyor tant. Tenc les portes obertes i les parets de vidre. La meva aposta per la visibilitat, l’acolliment de persones constructives que vagin de bona fe i no tramin picardies contra ningú i siguin demòcrates i amables i positives i, si pot ser, divertides i alegres, és en peu. 
          Molts d’anys a tothom. Deman excuses als qui hagi pogut ofendre i mantenc el compromís de tenir l’escaleta oberta per combatre la por i el secorrim i per construir un país que no vulgui viure aterrit ni en el passat.
              

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!