L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Com no s’han de fer rics, vaig preguntar a n’Adelina aquell dia que em va dir que n’havia aprofitades quaranta-sis …

Això era una setmana sí i una setmana no. La setmana no, quedava a la floristeria, mentre que al cementiri hi pujava les corones la meva amiga.
          La botiga, ni que tinguéssim un ram de núvia o ni que fos El Dia dels Enamorats o un sant famós com sant Jordi o la Mercè, podia ser igual o més depriment que Montjuïc. L’especialitat de la casa eren les corones, quina gràcia. Jo havia treballat a tres floristeries més que tenien servei Interflora i cap de les tres anava de fer corones; suggeríem uns centres plans que quedaven molt bé damunt de les tombes i això no llevava que els poguéssim tenir fets i exposats sense comprometre l’estètica de la botiga. Jo que havia fet feina tants anys amb en Klaus a Son Vida, a Mallorca, després d’haver guanyat aquell premi d’art floral a Japó que ja és el súmmum de qualsevol florista, no podia sofrir acabar la feina amb els braços fets un llàtzer de les escarrinxades de fermar esparreguera. Els guants de cuiro només tapen les mans, no n’he vists mai que arribin fins als colzes o els hauria comprats.  Perquè els meus centres no són un mira’m-i-no-em-tocs com els d’en Klaus, i que consti que ara no ho dic per criticar. És el meu mestre, i reconec que les seves presentacions són espectaculars i no em sorprèn que deixin tothom espaterrat, però després de la primera frenada de la furgoneta és millor que t’aturis a la vorera, si hi ha un bar, i demanis una Heinekeer al cambrer i quan el tenguis mig embadalit li preguntis on hi ha un endoll per la pistola de silicona.
          No negaré que aquí on estàvem, al costat del Clínic, la nostra situació no fos privilegiada per a especialitzar-nos en corones; però l’amo era tan morbós, tan lladre  i tan repugnant que qualsevol dels morts del dia el superava fàcilment en elegància i distinció. Perquè aquell dia de les quaranta-sis corones no era el de l’accident de l’autobús, sinó un altre. El dia que hi va haver l’accident, com a mínim eren totes fetes nostres les que ens va fer traginar a les tombes d’uns altres clients. Ho tenia ben clar que no l’enxamparien: eren tots estrangers, i de Montjuïc se n’anaven al Prat amb un autobús pintat amb les mateixes lletres color taronja de l’agència escandinava que va tenir l’accident, precipitant-se per les costes del Garraf. Ho havia vist al telenotícies migdia de TV3. 
          Aquell porc, passava gust d’explicar que havia servit la corona mortuòria a clientes que quan es casaren li havien encarregat el ram de núvia a ell mateix. Per acabar-ho d’adobar, la cutror de l’anunci CORONES DES DE 5.000 PESSETES pintat damunt la vidriera, em feia caure la cara de vergonya: i això que jo sempre el mirava per l’inrevès. Així i tot, no podia ignorar el que s’hi proposava. No podia fer-me, com tantes vegades m’haig de fer per resistir uns altres desastres, el suec.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!