Perquè funcioni, el secret és que hi hagi una porta que sempre es pugui tornar a obrir
És més fàcil que no sembla; però això sí: s’ha de donar una condició prèvia, i és que tu has d’haver dit prou, però sense declamar, sense émfasi. Amb naturalitat. El que és difícil és prendre la decisió, qualsevol decisió. Però un cop presa tot ve rodat. Fracassen perquè és el metge el qui ho prohibeix, o la família, o l’inspector de l’autobús, o el restaurant, o el supermercat. També per la nostàlgia de privar-te d’una cosa per sempre. D’un plaer, d’entrada. Amb efectes secundaris com tots els plaers i també els medicaments. Una cosa que tranquil·litza i que fins i tot ajuda (en dosis homeopàtiques) a calmar una crisi d’asma i que alguns pneumòlegs recomanen a grans fumadors de no suprimir bruscament sinó gradualment: tres, quatre cada dia. Però és pitjor perquè et passes el dia pendent del rellotge, de si és hora o no és hora, mentre que així arriba que te n’oblides; t’acostumes a prescindir-ne i arribes a no pensar-hi. És tan fàcil quan has pres la decisió que pràcticament no hi ha diferència entre el primer dia i el primer mes; fins que al mig any o a l’any et pica la curiositat de saber si encara t’agrada, ho proves, t’agrada (tot i que et mareja) i dius per què no, sabent, com ja saps, que ho pots deixar en voler. I analitzes la situació i t’hi jugues la pell, fins que descobreixes que la culpable era la porta tancada, i l’obres. Jo n’he deixada una d’empesa que es podrà tornar a obrir d’aquí a 8 anys, si encara hi sóc. En complir 65 anys fumaré, beuré i me drogaré. És com una promesa que m’he feta, no vull esser una càrrega per ningú, ni per la seguretat social ni per a mi mateixa. Però ara no, perquè no tindria forces per resistir la inèrcia destructiva del caos i la seva anorreadora irracional i frenètica salvatgeria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!