L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Dos esperits travessen l’Eixample acotxats dins d’autobusos que circulen en sentits oposats: el de Joan Brossa i el de Miquel Bauçà. Els monitors que han engegat abans de sortir espurnegen sofregits de ceba. Envien les dones a fer la carrera, i no s’amoïnen si l’autopista mata: ells van a la guerra. Escrots indecisos rugosos, escrots resolts tibants, cama de foc, orella de llebre, cartes de poker, cartes espanyoles, construeixen mecanismes amb paraules i capses: i la més acostumada de les coses es transforma en insòlita si aquests dos la toquen. En Miquel com un indi navaho, en Joan amb la pell més rosàcia. De matinada arriben al Born i entren al bar La Palma. Vidres brillants tornassolats com les escates. Una taula sense potes travessa l’espai i es falca entre parets oposades. En Joan escriu: do, re, mi, fa, sol, la, si 

Han emblanquinat. Fa olor de calç i petroli. Arriben al carrer Marsala i mengen lletons i cigrons. No hi ha una mota de pols. Duen un gec horrorós. Després varen néixer espàrecs i els tocaves les mànegues i enrampaven. En Joan torna verdós, en Miquel torna grenyal. Si el que vol és respiració assistida l’oreneta li traginarà embat. Però en Joan no alena fins al vespre al music hall. Per la tapa del piano l’aire li arriba alat amb unes plomes ben negres de boà. Donaven un codi per travessar la post del pit d’en Joan Brossa; jo el vaig saber. Ara ningú no el sap. Jo ja no el sé. No cal. Tothom ja està acomodat.
Conills i coloms no li cauen mai dins l’olla o no hi hauria bolos aquesta nit. Un més vell que l’altre, tots dos taciturns han d’anar al mar a fer-hi llum.
Però primer es calcen ben calçats: amb les sabates.
En Miquel du les agulles, en Joan sosté el fanal 
damunt la mar empaquetada d’obscuritat.
I ara el fil dels seus ulls pot entrar
i les escates ja poden brillar.
Abans el periscopi
només veia aigua
i només veia sal.
Ara peixos vermells
ara peixos daurats
l’as d’espasa d’un congre 
l’enllaç d’una gorgònia
la web de dos serrans
el bloc d’un déntol
el software de tres petxines blanques.
Veuen sols, veuen llunes,
veuen prunes madures
figues seques, albercocs
dàtils, cigrons i llentriscle
i càrritx, sàlvia i aritges
corritjola i esbarzers
lilàs, acàcies, morers
tonyines dins una pica
els espàrecs per després.
L’embat és a la cantina
com les banyes són al bou
si no s’avança no és mou
l’alfàbia dins una enxista.
Però ara les sabates ja són de vidre
i mostren els talons plens de conquilles
i petgellides i peixets de garballó.
De la seva llibertat n’han fet la nostra condició.
Escriuen la meva història
em veig dins el seu mirall
amb els ulls d’un esparrall
i les pupil·les de tinta
enfora dels guardonats
i dels llibres més venuts
mel·liflus cignes i obres fines.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!