L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Amb un dit pressionava la part d’alt del flascó i tot d’una la manxeta alliberava a bastament de perfum perquè el silenci quan s’anava a enfilar llenegàs per les cames. 

Tot d’una que ha sortit el sol, devers tres quarts de vuit, unes resoltes pinzellades de foc provinent de l’est superposades a amples bandes de núvols lenticulars han il·lustrat el meu primer cop d’ull al mar amb escates de pagre brillants i rosades. M’ha recordat l’aparador de la perfumeria, quan ahir el renovaven de cara a la campanya de Nadal. I també, que ja fa dies que vaig buidar l’últim flascó i que hauria d’anar a proveir-me abans de festes, atès que les essències perfumades fan part del meu consum de cada dia en horari laboral, tot i que no treballo en un bar de copes ni faig de broker a la borsa. Adreço l’explícita i glamurosa benvinguda a un nou dia a una recòndita sensació de confort i benestar propis que, enfora de la incauta ceguesa nocturna, s’activen amb una bona dutxa, el suc de tres taronges, un cafè ben carregat, un focus amb l’esplendor restringit en la superfície tèbia d’un paral·lelogram, i, finalment, dues descàrregues darrere cada orella i una al bescoll d’EdR a l’estiu o Ch a l’hivern. Aquesta última ampolla, desgraciadament, ara amb el dosificador avariat.
Més de dues vegades he estat a punt de desbloquejar-lo amb una martellada seca sobre la pilona de tallar la carn a la cuina, només que el meu horari me n’ha fet desistir. M’he arribat a posar Nenuco i tot hores abans de sortir el sol, per por de no despertar ningú a martellades. Però només penso en santa Bàrbara quan trona i al llarg del dia perd de vista l’ampolla plana com un plumier, negra i amb la manxa a la funerala.
Hi haurà més dies que llonganisses per a debatre bestieses; avui us he volgut parlar de coses essencials.  Damunt la taula el dematí només hi ha el que hi deix el vespre, si no ha vingut un ratolí. Tot en gros, una mica de fe i una barbaritat de coratge just per poder continuar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!