L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Era na Catalina, una pintora.

Una llanxa de Salvament Marítim embasta l?horitzó de la Punta d?Albercuix fins al Cap del Pinar botant de cresta en cresta damunt el mar picat. L?espectacle es projecta, tot sencer, en una sola vidriera del restaurant.

Per la cara que fa na Catalina, veig que l’escena li suggereix alguna cosa, li dóna alguna idea, li resol algun problema que té amb el que està pintant. Li dic que l?enveja que ella sap que em fa és que els artistes plàstics converteixen els pensaments i els sentiments en objectes que qualsevol pot veure sense cap esforç, mentre que jo necessit que em prestin atenció, i no tothom està disponible. Moltes vegades tenc la sensació d?estar fent retxes dins l?aigua, i més aquests últims temps. Però ja s?acosten el maître i dos cambrers amb els corballs. Na Catalina m?ha convidada a dinar perquè ha venut un quadre de 4,20 x 3,20 a uns alemanys. Li dic que de cada dia estic més penjada del que es pot veure amb els ulls, tocar amb les mans; i que la veritat d?un que té gana és el menjar, ja n?hi poden dir de paraules. I que el gel que duien de la Casa de la Neu els pescadors quan havien d?enviar les llagostes a fora (quan encara no hi havia l’antiga fàbrica de gel on ella té l’estudi) únicament amb el fet senzill de fondre?s dins regalimosos cistells d?espart ja mostrava l’exasperació del present i la devastació del futur amb més força que la ploma de Josep Pla. Ara m?ha pegat que tot ha de ser real. Supòs que he descobert la literatura del jo, que ve a ser el mateix que descobrir el pa amb oli. Són coses que ja estaven inventades. També li dic que l?hematoma de l?ull dret li ha tornat com una taca d?humitat (fa dues setmanes, mentre pintava va caure de la bastida). Li faig la precisió que he construït la metàfora en base a una taca d?humitat concreta descoberta darrera el rellotge de paret, en decantar-lo per fer dissabte. Na Catalina em diu que en faig un gra massa i que segurament necessit unes vacances. Abans que el cambrer no s?endugui els plats recuper els otolits dels quatre corballs: en Santi, un amic argentí que fa bijuteria al mercat (a l?estiu, al passeig) ens farà unes arracades. Els otolits dels corballs són de nacre.

Hem parlat, com sempre, de quan i com va començar el Kitch i la vulgaritat que ha embrutit la població: la dècada dels seixanta; i es va poder establir sense obstacles gràcies a la ignorància i la cobdícia dels mossons, que és una raça autòctona d?aquí de Mallorca. Triau: o energúmens o mossons. De gent com l’altra que hi pugui haver onsevulla, nascuda aquí, fa estona que no en trob cap. El que sempre ens ha unit més, a na Catalina i a mi, és la tírria que tenim a l?esmentada dècada. Na Catalina es desboca quan surt aquest tema. Il?lusos i beneits, diu que eren. Volien fer el que veien a les pel?lícules, i se pensaven que perquè deien ?mare? a la sogra com al cine, ja l?havien eliminada. Tant el primer home de na Catalina com el segon eren fitxatges dels anys seixanta. N?hi va haver un que li va descomparèixer i el donaren per mort i ella i tot s?ho va creure i li havia elaborat un dol; fins que, quan ja feia estona que vivia amb un altre, el veu entrar.

Ara no ressuscitis, li va amollar. Amb la menjada de coco que em vaig haver de fer per imaginar-te mort, al llit sempre et miraria dins la caixa, i fora del llit, com si en qualsevol moment et poguessis tornar a morir.

Després vàrem anar una estona al seu estudi, que ja he dit que havia estat una fàbrica de gel, també de gassoses i altres beuratges igualment suspectes, com la pinya. L’únic condret que feien, a banda del gel (un gel opac fet amb aigua de pou) eren els sifons. Na Catalina per fer feina necessita espais grans, i a més ha d’estar sempre encamellada, per això de tant en tant (quan es concentra i perd l?oremus) cau. Ja fa anys que el seu galerista li aconsella que pinti quadres petits i vendrà més, però ella passa de vendre, no vol vendre tant i no es vol fer milionària (rara avis) la qual cosa tranquil·litza. El cas és que uns quants col?leccionistes estrangers li prenen de les mans tot el que fa. L?únic avantatge que té la meva feina és que no m?he d?enfilar. Algun n?havia de tenir.

Sortint de ca?l sifoner, per un esqueix dels núvols en forma de rectangle, la lluna, polsosa i bruta, m’ha paregut una ditada de guix damunt una pissarra. Un alè de llebeig la deu haver entelada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!