15
SI ARA VOSTÈ ES MIRAVA AMB ELS MEUS ULLS, després d’estavellar-se l’avió que transportava n’Agustí juntament amb totes les il·lusions que vostè va concebre mentre el tenia; si ara es podia veure quan se’n va anar de la casa del pont, no tan exultant com hi havia vingut a raure, ran de l’aiguamoll que introduïa la plenitud d’aquella paradisíaca exhuberància dins la casa aprofitant els arcs que voltaven la terrassa tots fent l’ullet alhora a la garriga on construïen el xalet de vostè davant les dunes; si ara vostè mateix s’afinava un qualsevol d’aquells dies de començar a retre’s, mentre esperava que un semàfor es posàs verd o bé sortia del forn un diumenge amb el tortell o quan va grapejar els tomàquets d’un canastro exposat en un començ un dia que jo li ho vaig veure fer, quan ja s’havia afeccionat a la cuina, potser amb la idea de marcar diferències amb la resta dels homes del seu temps… Si vostè es veia així com jo ara el veig, no veuria res d’altre que un gallet de garbera que està trist. Ja no hi havia la polla estufada que quan vol pondre escaïna i ho fa saber a tothom i en fa una crida perquè tothom conegui que ha pogut travessar i ha triomfat i ha reeixit. És bo de veure que li parl de quan jo encara no havia començat a suplantar el seu fill. Si vostè ara es podia emmirallar dins dels miralls d’aquells moments, de tot d’una que foren abolides totes les perspectives de repòs que havia arribat a contemplar, coneixeria que totes les seves esperances ja només es podien sostenir aguantant fora tremolar el mànec de carei de la mateixa pistola que m’he vista a estotjar aquí. Si ara es mirava així com el mir jo, per banda fora, no crec que es conegués, barrejat amb les boires d’aquells dies que l’únic que li deixaven veure amb claredat és que de tan de fiar com un revòlver encara és l’hora que hagin inventat res. A banda d’amatent, de pietosa, d’atenta i de molt més humana i de considerada amb els sentiments més profuunds de les persones que el comú de la gent. No hi ha res com disposar d’una pistola, en els casos que no es resolen amb les quatre frivolitats que l’escàs marge de maniobra de què disposam ens permet (sempre que apleguem el coratge que vostè no va tenir, se sobreentén).
Vull que sàpiga que li parl de quan vostè va resoldre d’emmetzinar-se selectivament, amb el menjar elaborat amb els ingredients que el metge li desaconsellava, amb vostè ja ben resolt a trobar el pa amb oli més bo que no era just que fos per haver subsistit; i això que, per al meu gust, pens que ja l’hi trobava a bastament. Però vostè exigia ser indemnitzat d’una manera més específica i perfecta, i el pa amb oli és el pa amb oli i d’aquí no el treuen, per moltes pretensions que vegades gallegi. El cas és que vostè encara va dur molt de temps la pistola dins la butxaca d’una americana blazer que li anava intencionadament llarga.
Quan he tingut mals pensaments i després em faig un pa amb oli, encara el sent que diu, amb els ulls en blanc i les ulleres bifocals fent mirallets ran dels arxivadors de la primera oficina que vaig tenir, el trob més bo.
Vostè trobava bo el pa amb oli i ho trobava bo tot sense necessitat que li ho haguessin de fer assaborir a punta de pistola, i en aquells temps s’hauria menjat les ferradures d’un cavall que trota sense despentinar-se ni un cabell. El que em devia voler dir, supòs, és que el perill de perdre la vida li feia considerar la importància de les petites coses que normalment no valoram i que són les que en realitat són de més vàlua perquè posen a l’abast de qualsevol, també dels més dissortats, una mirada de tendresa que mostra allò essencial i que produeix fortalesa, serenitat i benestar. El cas és que quan el vaig trobar més de cine, vida, fou quan va saber conèixer que es moria de debò i m’envià a demanar. Però primer permeti’m que torni a evocar el redol amb què l’embolcallaven totes les americanes que va dur i l’aire de vestit per a taula-braser que li varen encapillar.
Eren els inicis d’aquell remenat de devorar tones de patates fregides davall del cobert de càrritx ben a l’enfront de casa seva, patates i moltes d’altres infectes fregitines amb sospitoses salses i enigmàtiques pastes congelades que la indústria alimentària començava a produir. Fins que va adonar-se que en realitat res d’allò que els metges prohibeixen no mata i més tost hi ha una diferència menyspreable entre el menjar-fems i les dietes sanes.
Farsants, no parava de dir vostè, si ho vol recordar, del tot desenganyat de l’absurda ciència d’uns professionals que no saben garantir ni la senzilla empresa de matar-se, ni que sigui per poder-se estalviar l’inútil patiment que precedeix el final. Els metges tots són uns farsants.
La butxaca del gec li quedava enclotada baix de la prominència de la panxa fins quan hi duia la pistola, i ni jo i tot no m’hauria temuda que la duia si vostè aquell dia no me l’hagués plantada davant dels ulls atònits. Però em vaig acabar acostumant a aquell bonyet perenne com un tumor benigne i no la vaig tornar a prendre en consideració fins el mateix dia que vostè me’n va fer el traspàs definitiu i sense haver contemplat mai seriosament la perspectiva de matar-se d’una altra manera que no fos posant miques, tal com l’he recordat suara
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!