El conseller Joan Saura acaba d’arxivar l’última crisi del departament d’Interior amb una destitució tècnica, una anàlisi ambígua de si els mossos reprimeixen bé o no les manifestacions d’estudiants i un no en parlem més que qui dies passa anys empeny. Una cosa semblant va passar quan es van descobrir tortures a una comissaria de Les
A Santa Coloma de Gramenet hi ha unes escales mecàniques a un barri popular que porten el nom de Josep Maria Huertas Claveria; aquest cap de setmana, allà li dediquen un carrer; a Barcelona diuen que també n’hi dedicaran un d’aquí 3 anys, quan hagi passat el temps necessari segons la normativa del nomenclator. El 4 de març va fer
On és l’Espanya Plural que va omplir-nos d’esperança quan un nou líder de l’esquerra derrotava per sorpresa l’aznarisme neo-franquista? On és el “no nos falles” o el sospir alleugerit d’ara fa un any quan tornava a guanyar ZP perquè “si tu no vas ellos vuelven” … i hi vàrem anar. On és el federalisme assimètric
Avui 3 de març era Sant Medir, la dolça festa de la vila de Gràcia, el meu barri des de fa més de 22 anys. I tot i que fa anys que ho intento, ho sento, no puc amb Sant Medir; no puc ara i tampoc podia quan el Jofre era més petit i el
El Carnaval de Vilanova es va tancar ahir, Dimecres de Cendra, amb un Enterro de la Sardina novedós, espectacular i de luxe. Com sempre que els estaquis han agafat l’organització, la creació o la reinvenció d’algun acte festiu vilanoví el resultat ha sigut ingeniós, sorprenent i de qualitat. És un luxe, i un privilegi, que un dels actors catalans
Avui és Dijous Gras, el dia de la Xatonada. Jo aquest any la faré en la intimitat. Aquesta vegada no aniré a Vilanova, com en els últims anys, a la Xatonada de la Unió Vilanovina (a l’envelat, al Goya, a l’antic escorxador o a l’AA.VV. de la Geltrú) i tampoc baixaré demà a veure l’Arrivo, ni em disfressaré
El Jofre ja té 25 anys, el mateix any que jo en tinc 52. El Jofre en té 25 i la iaia Conxita n’ha fet 84; la meva mare va nèixer l’any 25 i el meu fill l’any 84. Totes aquestes càbales no sabem si responen a una fòrmula matemàtica que es repeteix periòdicament entre dues o tres persones
– “¿A quin any és va llicenciar vostè?” – “Al 1979”– “Uala! Jo encara… ni havia nascut!” va exclamar l’eficaç administrativa de la secretaria de la Facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, quan li vaig demanar l’expedient acadèmic.Aleshores va posar com cara de demanar perdó o de que la cosa es complicava, perquè
No ho havia fet mai. Però he anat al cine, m’he sentit estafat i he fet una “carta al director” a La Vanguardia. Encara no ha sortit (ni sé si sortirà) però jo us la passo aquí, en rigurosa primícia. La història és que l’altre dia amb el meu mésqueamic Salvador vàrem decidir anar al cine;
Hi ha tanta expectació que fa una mica de por. I els més agoreros, que també n’hi ha i s’afanyen a lluir palmito per ser els primers en dir allò de “jo ja ho deia” , ja van desmarcant-se avant-la-lettre dient que és impossible que faci front a tots els problemes – crisi econòmica, guerres a Palestina,
El balanç a la plaça aquest any torna a ser positiu en quantitat i en qualitat: més gammes extres, més colles que en fan, castells nets i un castell insòlit. Més enllà de la plaça, al món casteller, la temporada acaba amb sensació de crisi per la convocatòria d’eleccions anticipades a la Junta de la
Conec poc Itàlia. Sempre hi he estat de passada, poc temps i de turista i no tinc amics italians. Aquests dies a la Toscana me l’han fet descobrir una mica més i he començat a entendre la fascinació que desperta -Itàlia, així en conjunt- a molta gent que conec. Em sembla que era l’Enric Juliana
En Josep Sabrià s’ha mort aquesta nit passada. El Sabri ha marxat serenament, sense estridències, i en el moment en que ja no calia lluitar més. Com m’ha dit la Nuria, quan ja no es podia lluitar més. Ha marxat discretament, sense fer soroll i sense fer patir, volguent que no patissin més la Nuria,
Més a prop de casa i ben lluny de Nasca, al Peru, on va començar aquest fantàstic 2008. Però tampoc a casa. L’any el tancarem a la Toscana, a la Villa il Colto de Terranuova Bracciolini, no massa lluny de Florència, en una de les comarques més belles i plenes d’història i d’art d’aquest paìs
No, no m’ha tocat la grossa. Com a tu, com al teu veí, com a aquell conegut que sempre compra el mateix número, com aquell parent que no sap quan s’ha gastat però sempre es gasta una fortuna… Ni la grossa, ni un duroperpela, ni tant sols un reintegro. I és que aquest any em