El Jofre ja té 25 anys, el mateix any que jo en tinc 52. El Jofre en té 25 i la iaia Conxita n’ha fet 84; la meva mare va nèixer l’any 25 i el meu fill l’any 84.
Totes aquestes càbales no sabem si responen a una fòrmula matemàtica que es repeteix periòdicament entre dues o tres persones qualsevols o són una fantàstica circumpstància insòlita i irrepetible que ahir constatàrem en mig de la celebració dels aniversaris familiars, un senyal spiritiflàutic que ens posa als implicats en mig dels millors auguris per l’any de la coincidència, aquest any 2009.
Seguir sumant i restant o intentar treure’n conclusions era una feinada titànica, que decidírem deixar còrrer perquè els més interessats pel tema -la Maria (que ja en té 29) i jo (que ja soc molt gran)- evidenciàrem que erem tremendament “de lletres” i ens perdíem a l’hora de fer càlculs mentals de més d’una xifra.
Ahir, la iaia Conxita ens va convidar a dinar al restaurant (després dels 80 va prometre fer-ho cada any) per celebrar els seus 84, i també els 25 del Jofre i els 26 de l’Arnau. Tots sota el signe d’Aquari van nèixer la mateixa setmana (si l’estirem passa a quinzena) en diversos anys del segle XX. Unes setmanes en que, curiosament i en anys propers, se’n van anar el meu pare l’avi Josep, la tieta Amparo i la Teresa i on va començar a marxar la Núria, quan l’operaren a principis de febrer. Una setmana en la que també fan anys gent tan estimada per nosaltres com l’Assumpció, la Lluïsa o el Pep… Serà o no una càbala, però la vida i la mort que al cap i a la fi són parts de la mateixa cosa, es troben en aquest final de gener i el principi de febrer de cada any. I és bo commemorar-ho, jugant a cabilar amb els números i els sentiments.
Em costa parlar del Jofre en públic i intentaré ser moderat, perquè sé que a ell no li agrada. El Jofre és un home gran i, tot i aquest posat simpàtic i carinyós que sovint el fa semblar tremendament infantil, ja ho era molt abans de complir els 25. Ell sap que alguns detalls de maduresa en la seva adolescència (sobretot els de l’any 2000, quan tenia 16 anys) jo no només no els oblido sinó que els hi agrairé tota la vida.
El dimecres, el dia del seu aniversari, va regalar-me companyia i va venir a sopar a casa amb la Nídia; la sobretaula fins a les tantes repassant records va ser divertida i també emotiva, des del vídeo del seu naixement o l’hora en que và nèixer ( l’única vegada que s’ha afanyat en matinar en tota la seva vida) fins al repàs de la família d’una i altra banda. Però el més bo de la conversa va ser l’acceptació resignada per imposició genètica dels defectes comuns, de com ens assemblem, també en alló que no ens agrada.
El Jofre està content de com li van les coses. És un bordegàs positiu i optimista, que ha sabut guanyar amb encert un combat de creixement que podia haver estat molt complicat. A la sort l’ha acompanyat una estimació molt gran, que ha trobat per molts cantons i provinent de moltes persones, i que ell ha sabut encaixar i correspondre. És treballador, inquiet i té projectes de futur, alguns tan concrets i immediats com un gran viatge que podria concretar-se aquest mateix estiu.
Més d’un cop, en converses serioses i transcendents (que ell sempre ha intentat esquivar) li he dit alló de “jo soc el teu pare i no pas el teu amic“, conscient de que els rols a desenvolupar i fins i tot les confiances no són els mateixos en les relacions paterno-filials (la família no l’esculls, te la trobes), que en les relacions d’amistat triades lliurement.
Ara, sobretot quan comencem a compartir algunes converses adultes amb un to de confiança elevat, em venen ganes de dir-li: jo seguiré sempre sent el teu pare, però no saps com m’agradaria ser també el teu amic !
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ceci est un message pour ce Jofre qui est bien le fils de son papa (voir la deuxième photo….):
BON ANNIVERSAIRE, JOFRE, MILLE PROJETS, MILLE DESIRS, MILLE REVOLTES, MILLE COLERES, MILLE ENTHOUSIASMES, MILLE BONHEURS!!!….
Petonets
Françoise
PER MOLTS ANYS A TOTS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
CONXA
Enhorabona, Jofre, pels 25 anys i per tenir un paràs com el Xavier!
En primer lloc Moltisimes Felicitats pel Jofre, gairebé no ens coneixem, pero t’he seguit la pista a travès del teu pare, i algun dia que vas venir a casa aqui Esparreguera, encara eres petitó. Ara que ja ets força gran, ja pots comprovar en aquest escrit “declaració d’amor pare-fill”, com és el teu pare, i entendre com
es que té tans i tans amics que l’estimem per la seva gran qualitat humana, malgrat els defectes(que ara mateix no els recordo), i la seva alegria i bonomia.
Aprofita’t d’ell és un bon mestre. Una abraçada.
Aquest escrit és pel fill, el pare no li convé llegir-lo, però si ho fa una abraçada també.
Doncs jo tinc tres preguntes:
– L'”abraçada” de la primera fotografia no es considera violència paterna? M’estimes tant que m’abonyegues, diuen.
– El Jofre, ja dorm per les nits?
– El pare ja s’ha independitzat del fill o encara no?
Abraçades a ambdós.
Al Jofre i la Conxita, pels anys. I al Xavier, per poder compartir amb vosaltres aquests moments de joia íntima. Quin pare, fill i “amic” que us ha tocat!
Si poc m’agrada que parlin de mi en public, em costa encara més comentar-te-lo-hi-ho (25 anys sense entendre els pronoms febles si), però vaja,…
he trigat en passar pel teu bloc perque tothom em deia: no has vist encara el bloc del teu pare? ja l’has llegit? i em feia mandreta veure que havies explicat de mi a la teva tribu bloguera. He de reconèixer que m’ha agradat força i ha valgut la pena llegir-ho i tornar a fer les contes impossibles de casuístiques astrals incomprensibles. Sòc de la opinió que és millor no saber perquè passen certes coses (probablement perque requereixen un càlcul funcional superior a 2 graus… i si, sòc bastant mandrós) però m’agrada pensar que és perque així es manté aquesta màgia que ens fa més propers any rere any tot i que en passin 25, 84 o 52.
De moment els 25 venen carregats de projectes, poc consolidats de moment i amb fortes previsions de ventisques agudes, però segur que serà un any en que descubriré qué és el que n’espero dels 25 següents, bé potser no tant, dels 5 següents, va, i això ja és força encoratjador.
Una abraçada i gràcies a tots per les felicitacions!