El Carnaval de Vilanova es va tancar ahir, Dimecres de Cendra, amb un Enterro de la Sardina novedós, espectacular i de luxe. Com sempre que els estaquis han agafat l’organització, la creació o la reinvenció d’algun acte festiu vilanoví el resultat ha sigut ingeniós, sorprenent i de qualitat.
És un luxe, i un privilegi, que un dels actors catalans més reconeguts i amb més projecció internacional com és el
Sergi López encara s’estimi més fer l’índiu a la Plaça de la Vila del seu poble un dimecres de Carnaval, que travessar la catifa vermella del Teatre Kodak de Los Ángeles el dia que reparteixen els òscars. Amb una mica de marketing i si no fòssim tan catalans, això podria ser notícia de portada a les revistes, com ho és cada any el Banderas fent de costalero a les processons de Setmana Santa de Màlaga (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=393516&idseccio_PK=1028).El
López (vilanoví motivat), el Toni Albà (Carnestoltes avorrit), l’ Helena Pla (forense), el Guillem Albà (fill pijeres i graciós) i uns quants extres fantàstics (el falcó que no el volen als Bordegassos, el monitor que no fuma porros o l’ okupa que dina a ca la mama) van protagonitzar un espectacle bó i ben guionat sota la direcció de “Naltrus” (L’Estaquirot http://www.estaquirot.com/ i els seus amics ) i l’organització de La Medusa (http://www.lamedusa.net/), una de les societats de la FAC que ha pres el relleu a entitats històriques (com La Unió) en quan a iniciativa innovadora d’alguns actes del Carnaval.Posats a recomanar links i webs, en
Txatxi que és molt festero té un bloc molt bo on hi ha una bona crònica personal i apassionada de tots els actes de Carnaval: http://carnavalvilanova.bloc.cat/. Al Vilanova Digital també hi ha una crònica de l’Enterro amb bones fotos de l’espectacle : http://www.vilanovadigital.com/espais/actualitat/article.asp?IdArticulo=22270L’Olga, el Bertu, la Núria i la Rosamari (i el Pedro i l’Alfred i …) són l’ànima de l’Estaquirot Teatre, uns artistes professionals que han fet dels titelles, del teatre i l’espectacle -sobretot- infantil no només una feina sinó tot un referent a Catalunya, des de que van engegar (a partir d’una “empresa” dels pioners escoltes) fa més de 35 anys. Per la companyia hi ha passat altra gent, però també i des de sempre ha comptat amb un grapat d’amics ingeniosos i entusiastes, d’entre els quals han nascut actors de la categoria del López o l’Albà o joves promeses com el Guillem. D’aquest col·lectiu ara batejat amb el vilanovisme de “Naltrus” han sorgit els millors arrivos del Carnaval de Vilanova o la meravella del Cercavila de l’Imaginari, la Festa Major petita del 6 d’agost. De l’Estaquirot és també l’escenografia i els personatges de l’arribada del Caramel (per cert, el Caramel d’aquest any era el més simpàtic de la història!) el Retaule de Nadal que es representa al Pati de l’Ajuntament, com ho va ser abans la Carassa del Moro Manani, l’actual figura del Drac còpia fidel de l’original d’Enric C. Ricart, la direcció dels Pastorets de la Unió, intervencions de la cavalcada de Reis,… i segur que em deixo coses.
Amb tot, i al marge d’una carrera professional brillant a Catalunya i a l’estranger, els estaquis s’han mullat en la festa a Vilanova i la seva contribució ha implicat sempre un segell d’innovació i de qualitat. I aquest comproimís amb la seva ciutat, com la del Sergi o el Toni malgrat triomfin al país o al món, jo crec que és just de destacar, de felicitar i d’agrair.
Ahir al vespre a l’acabar l’Enterro (que jo vaig seguir des de Barcelona per internet, gràcies al Canal Blau (http://www.canalblau.cat/cb4/default.asp) em comentaven que a la Plaça de la Vila hi havia opinions de tots colors: “que si això no és un enterro”, “que si on és el testament?”, “que si amb actors professionals ja se sap”, “que si són els de sempre”,… al costat d’aprovacions i aplaudiments entusiastics, que jo crec que van ser majoritàris. Estic segur que els protagonistes de l’espectacle ja s’esperaven les crítiques de sempre i amb elles recullen munició per a espectacles futurs.
També sé que els “Naltrus” aixequen algunes antipaties i tenen fama d’exclusivistes, més enllà d’enveges, malsentesos o desencontres.
Puc entendre-ho. Però a mi no m’han semblat mai engreits ni divins, ben al contrari. Jo, que no soc ni un artista ni un activista ingeniós, m’he sentit sempre ben acollit quan m’he acostat als estaquis, i no soc l’únic, més enllà de l’amistat compartida des de l’adolescència amb el Bertu i l’Olga. Deu ser que jo -des de la distància del vilanoví motivat de lluny– també em sento “dels naltrus“.
I n’estic molt content.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!