La passió dels capellans
Arranca la Setmana Santa amb una viacrucis que Déu ni dó, pels administradors oficials del tinglado.
La meva iaia paterna, de joveneta havia fet de minyona a casa d’uns capellans i -segons explicava el meu pare- per Setmana Santa era quan menys dejuni i abstinència feien i més bons àpats preparaven perquè, de fet, eren els dies de l’any en que el clero més treballava i per tant més fartaneres necessitava per compensar la feinada.
L’anècdota, probablement exagerada pels anys i una certa tradició anticlerical , em ve a la memòria ara que torna a evidenciar-se amb exemples més greus la gran hipocresia que plana damunt la jerarquia de l’Església Catòlica.
Aquest cop no se’n salva ni el Papa de Roma. Segons el The New York Times, un dels diaris de més prestigi del món, Benet XVI no només ha tapat el cas d’un capellà pedòfil de Wisconsin als Estat Units, sinó que quan era arquebisbe de Munic (als anys 80) va permetre el retorn a la parròquia d’un capellà pederasta, que va reincidir en delictes sexuals amb menors. Tot això s’afegeix al molts altres casos de denúncies contra capellans per abusos sexuals a menors, als USA i també a Irlanda, Itàlia, Alemanya, etc; precisament a Alemanya, l’escàndol ha arribat a un cor infantil de la catedral de Ratisbona que dirigia un tal Georg Ratzinger, germà del senyor Joseph Ratzinger, que abans de dir-se Benet XVI, era el màxim responsable de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, un organisme vaticà que vetlla per la correcció de la doctrina catòlica a l’Església i que és hereu directe del que en temps pretèrits se’n deia la Santa Inquisició.
El Papa ha començat la Setmana Santa amb el palmó a la mà i deixant anar que totes aquestes denúncies són “murmuracions de les opinions dominants” que no l’intimiden gens, perquè té molta paciència.
Paciència i lentitud han estat algunes de les armes amb les quals l’Església Catòlica ha aconseguit mantenir el seu poder al llarg de més de 2.000 anys, amb una teoria positiva -al menys pels que som fills d’una cultura arrelada en la seva tradició- i una praxis plena de contradiccions i beligerantment reaccionària davant els canvis que ha comportat l’universalització del coneixement i la llibertat.
L’Església no ha volgut mai limitar-se a la formació espiritual i privada dels seus seguidors, sinó que sempre ha volgut fer política i intervenir en la societat civil.
I la segueix fent ara malgrat els estats de dret i les decalaracions universals dels Drets Humans, identificant-se quasi sempre amb les actituds més retrògrades que defensen els partits de dreta o d’extrema dreta. A Espanya, l’Església i els seus dirigents han fet política de manera molt activa aquests últims anys, coincidint amb el PP en aquelles qüestions que restringeixen les llibertats individuals, en nom d’una moral que nega la moral dels altres. L’Església espanyola ha condemnat a l’infern als divorciats (tots menys aquells que paguen al Tribunal de Rota una anul·lació matrimonial), als homosexuals que s’estimen (no pas aquells que amaguen el seu desig, sota una sotana) o a les dones que avorten (no pas aquelles que abandonen els seus nadons en el torn d’un convent de clausura). La jerarquia catòlica condemna els pecats sexuals del món, fins i tot els que les lleis consideren un dret, però disculpa les violacions a menors protagonitzades pels seus ministres, fins i tot si són delicte.
No sé si el celibat és en l’origen d’una repressió sexual mal administrada que acava abocant molts capellans a les pràctiques pederastes. El que sí està clar és que a ningú de la meva generació, que varem fer l’ensenyament primari a col·legis religiosos, ens sorpren massa que ara es descobreixin capellans tocadors; a Can Culapi ja passava.
Ja ho cantava La Trina, que ara torna a estar de moda, el fotut és que, contràriament a altres de les seves velles cançons, aquesta pel que sembla encara té plena vigència:
l’hermano ens deia,
però ells de la butxaca
mai se les treia.
Que fóssim “puros y castos”
ens predicava,
mentres tot fent la ma morta
ens grapejava”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si un perruquer mata la seva dona ha de demanar disculpes el gremi de perruquers? Només si fos un mal perruquer.
Si un alcalde es tira un pet, ha de demanar disculpes el líder del seu partit? Només si fos un mal alcalde.
Si un bomber roba un anell, ha de demanar disculpes el cap dels bombers? Només si fos un mal bomber.
Si un karateca abusa de menors ha de demanar disculpes la federació de carateques? Només si fos un mal professional del karate.
En canvi, si una persona, que es veu que és capellà, fa una malifeta, la culpa és de l’Esglèsia. I a més, sempre, tant si està demostrat com si no.No hi ha capellans pederastes. Hi ha persones pederastes que es dóna la circumstància que són capellans. Hitler també deia que tots els jueus eren uns…
Bé jo no tinc res a veure amb la jerarquia ni l’església catòlica de fet, així que tan se me’n donen els seus vicis i hipocresies.
El trist és que tinguin de cap d’estat un dirigent ex-nazi, ex-dirigent d’un tribunal hereu de la Santa Inquisició i encobridor de pederastes. De tot això, el darrer punt segurament seria constitutiu de delicte i se l’hauria de jutjar, sigui o no de l’església o secta que sigui i estigui o no arrepentit, però ser cap d’estat té els seus avantatges.
Només em fot per això…que siguin tan fatxendes, ultradretans i pervertits com vulguin. I que ho sigui un, un 1%, un 10% o un 50% del clergat, a mi tan se me’n dóna, de fet ignoro completament el què diuen i en tot cas trobo ridícul que se’ls faci sortir als mitjans, són absolutament irrellevants. Però si cometetn un delicte n’haurien de respondre a les instàncies judicials pertinents, o és que estan per sobre d’elles?
Hi ha bons capellans i hi ha hipòcrites amb sotana…
No es pot posar tot al mateix sac. El que hem de fer els cristians és treure del sac a les patates podrides per evitar haver de llençar tot el sac.
I evidentment, la justícia ha de fer el seu curs…cap religió (tampoc la islàmica clar…) hauria d’estar per damunt de l’estat de dret…
A partir d’aquí, també cal evitar altres hipocresies…per exemple…encara recordo quan es va posar el crit al cel perquè una part de l’església protestava per anomenar matrimoni a la unió entre homosexuals.
Tota la claca que va de progre es va indignar i va alçar la seva veu…la mateixa veu que calla davant el que succeix per exemple a l’Iran, on els homosexuals o són operats de sexe o són assasinats…però clar, la hipocriprogre només es fixa en uns…els altres…ups…no sigui que ens posin una bomba oi…
I jo no vaig anar ni aniria mai a una manifestació com aquella…però tampoc trobo just el periodisme o la progresia sectària…
Roman
Que no escrius més?