Xavier Capdevila, en bloc

Doncs, sí, tens raó, thauria de llegir més; ens hauriem de llegir més, perquè em sembla que haurem de tornar a dir-nos més coses els que “ja no som ni dels nostres”, perquè d’aquests nostres, jo, com tu, ja n’estic més que fins els collons -parlant en plata-. Sobre aquesta qüestió jo vaig fer un nota al meu blog ( a veure si te la puc incloure… un moment que el busco… ja el tinc, te’l passo:

Arriben les eleccions al Parlament de Catalunya i comencem a escalfar motors. A la Vanguardia del dia 10, un dels articulistes principals del periòdic acaba el seu article confessant:  “El tripartito ha tenido dos oportunidades y ha fracasado. Esta vez, votantes poco o nada cercanos a CiU darán su confianza a Mas para que enderece la nave”. Bé, no negaré que aquests desig és possiblement el  d’un ampli sector de la població. De fet, a la vista de tot el què està passant aquests darrers dies (des del foc d’Horta de sant Joan, a la darrera nevada), Mas sembla el cavall més en forma per d’apostar-hi. Però, es clar, una cosa és el desig, i altra cosa és el que pot passar. Vull recordar que el senyor Mas, que ara se’ns presenta com si sortís de nou a la palestra, doncs no té res de nou, el seu programa és tant vell com ell (en política), i encara que intenti fer-nos-ho oblidar, resulta que el senyor Mas és qui donà el cop de gràcia a l’Estatut         ─a pesar que el PSC ja se li havia volgut avançat─ pactant amb el mateix president actual d’Espanya, aquests que continua pretenent salvar-nos a base de treure’s cada dia un conill de la màniga; i el senyor Mas, ara, torna a presentar-se com un aliat d’aquest personatge, i per si aquest li fallés, ja ha començat a coquetejar amb el PP (cosa que tampoc deixa de fer el PSC). ¿Aquesta és la proposta del senyor Mas per treure’ns de l’atzucac on ens ha conduït el Tripartit? Vaja, home” Per aquest viatge no ens calien sàrries com aquestes (traducció literal de l’adagi castellà), perquè aquestes sàrries del senyor Mas continuen tenint els mateixos esguerros que tenien de bon principi, i el peix que s’hi diposita corre el perill d’escórrer-se per aquests estrips al més petit trot que emprengui el burro (català, “por supuesto”). 

Altrament, i com que hem entrat en el tema de les tómboles, diré que jo mai de la vida podré creure’m que el senyor Mas pugui representar-me. No el sento gens proper, em provoca desconfiança. Se li veu massa, que els seus interessos polítics, ideològics, culturals, socials… no van pel mateix camí que van els meus. Això no significa que, en altres temps, per fer camí, no hagi pogut sentir-me proper a gent del seu partit, amb membres dels quals m’uneix una llarga amistat. Però no pas amb els sectors que inequívocament representa el senyor Mas i els seu equip més proper; sectors d’un liberalisme que s’acaba allà on els interessos de la seva classe social topen amb els interessos de la gran majoria de la població, d’un nacionalisme que també s’acaba al mateix lloc. En relació al liberalisme polític, em sento més proper als socialistes, però, ves per on, cada vegada més se’m confon l’actitud política de molts dels qui llueixen del carnet del PSC amb la dels convergents dels senyor Mas. La meva opció, doncs, en aquests moment , no sembla poder passar per cap d’aquestes dues organitzacions polítiques, organitzacions que els opinadors professionals ens presenten com a possibles vencedores de les properes eleccions. Què faig doncs? M’abstinc o em dono a la beguda? Doncs, no, torno a confiar en ERC. Per què? Perquè en aquest partit trobo allò que em fa desconfiar dels altres dos. La seva aportació al govern durant aquests anys de “l’estranya parella -eren tres-“ ha estat prou coherent, en ella mateixa, com per poder acceptar-la com a proposta de futur, perquè cap de les altres alternatives van més enllà que propostes de futur. Bé, em direu que aquest partit, darrerament, ensopega amb els seus propis ous. Però quins altres partits no estan tant o més embolicats que ERC, quin? Passa que com més flac és el gos més li veuen més les puces; ja coneixeu l’adagi: “Qui en te la culpa? El Manxaire! Perquè, quins errors ha comès ERC que no hagin comès la resta de partits? Si opineu el contrari, sisplau feu un repàs a la política, almenys, dels últims vint anys. Però qui té gosadia per apostar pel cavall que no surt com un possible guanyador en les travesses? No pas el nostre poble, no. En realitat, els nostres polítics, aquests a qui cada dia dediquem una estona a fer-los la pell (i no dic que una part no s’ho mereixin), no venen d’altre lloc que del nostre poble. Ells són la mesura, tant si ens agrada com si no ens agrada, de la moral, de l’ètica, del nivell intel·lectual i conviccions democràtiques de la majoria del nostre poble. O sigui que, segons el menda, ja podem anar a buscar cadires, perquè en tenim per una temporada, i drets no ho resistirem. No sé si em faig entendre.

PS. No puc deixar d’apuntar que considero tan honest votar el que jo votaré, com votar a qualsevol altra opció que es presenti. Però considero també, que qualsevol pot donar la visió de les coses tal com la veu, oi? I sense amagar l’ou.

Jo, potser peco de confiar encara amb els “suposats” meus, però la veritat és que… d’això, ja ens entenem.
Apa, bona.