Xavier Capdevila, en bloc

Agustín Pujol (pronunciat amb “J” de coger (és a dir de joder) ha estat l’última sorpresa de Puerto Madryn. Va ser un català que va arribar-hi a finals del segle XIX i li tenen una gran veneració perquè va fer construir un hospital i va portar l’aigua a la ciutat; es va casar amb una gal·lesa i el seu “chalet” ara és la seu del Museu Oceanogràfic, una casa victoriana de principis de segle XX (un edifici “històric”), restaurada fa 4 anys, que acull un museu coquetó on s’hi ajunten referències a la fauna i flora de la zona i apunts històrics sobre la Patagònia, amb una dosi crítica sobre el tracte exterminador que els argentins van dispensar als pobres indígenes que hi vivien. Aquí he aclarit qui és el Julio A. Roca, personatge al que està dedicada la principal avinguda de Puerto Madryn i algun carrer important de totes les ciutats argentines. El tal Roca, va arribar a ser president de la República, però abans, al 1880, va ser ministre de la Guerra amb el president Avellaneda i va organitzar la guerra del desert  per acabar amb els tehuelches, “esas organizaciones infernales del desierto que rechazan la vida civilizada” D’ell també és aquesta frase: “sellaremos con sangre y fundiremos con el sable el nacimiento de la nacionalidad argentina”.
 A Puerto Madryn estàvem a uns 26º tot i que fotia un ventot patagònico que l’avió ha notat amb un retard de més d’una hora i diverses saccejades. I a l’arribar a Ushuaia estàvem a 3º amb una temperatura de sensació de 1º sota zero!. Fa només una setmana a Iguazú estàvem a 44º. Aquest matí ha nevat a Ushuaia i les muntanyes s’han quedat totes blanques. Quina llàstima que no tenia la càmera a mà quan l’avió baixava sobre el Canal de Beagle, la primera imatge de la ciutat més austral de la Terra ha estat impressionant.  Ja soc a la fi del món. I per celebrar-ho m’he cruspit una merluza negra per sopar regada amb un Trapiche de Mendoza. L’hosteria “Bella Vista” respon al seu nom amb una vistassa sobre la ciutat i el canal que divideix la Tierra de Fuego entre l’Argentina i Xile; la regeix una noia brasileira molt agradable que m’ha explicat que va venir aquí fa 9 anys, quan estava molt trista, va enamorar-se del lloc i s’hi va quedar, es va casar i acava de tenir el seu segon fill. Els hotels que em va buscar la Vero són fantàstics. Aquí Internet no va massa bé. La crònica avui la faig en un Word i intentaré penjar-la demà. En alguna cosa s’havia de notar que estem a la fi del món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!