El parèntesi de l’ “apeiaderu”
Pel pont de Sant Joan, una tragèdia civil va ocupar-nos informativament i sentimentalment. Una imprudència col·lectiva, travessar les vies del tren per guanyar uns minuts de revetlla, va acabar amb 12 persones mortes i unes quantes més de ferides al baixador de RENFE de la Platja de Castelldefels, allò que durant molts anys els usuaris de la línia de tren de Vilanova anomenàvem l’ apeiaderu de Castelldefels.
Noticiaris de la tele i portades de diaris van omplir-se amb detalls de la notícia, anàlisis de les causes i reflexions sobre els errors personals i les responsabilitats públiques en la seguretat del transport públic.
Però va passar el pont i el focus de l’actualitat informativa ha tornat ràpidament a centrar-se en els grans temes dels últims mesos al nostre país: el xanxullos malèvols de Fèlix Millet untant amb diners corruptes la classe política catalana i la sentència del Tribunat Constitucional sobre l’Estatut. Tot plegat amb un tuf inevitable i cansador que barreja finals de cicle, desencís general, propaganda electoral i incertesa de futur. De marc general, la crisi que ja comença a fer por real fins i tot als més optimistes.
De l’Estatut retallat, de si la tisora finalment ha estat o no moderada, de la reacció de la caverna emprenyada perquè volia més sang o de si el Millet ajuda als fatxes espanyols a trobar arguments contra Catalunya, ja en parlarem un altre dia. Avui jo volia parlar de l’accident de Castelldefels, ara que ja no se’n parla perquè ja no omple els titulars, malgrat encara no s’han enterrat ni repatriat les restes dels que hi van morir.
Tots els morts són estrangers, sudamericans (i una rumanesa sense identificar) de classe baixa i situació legal variada, que van fer una temeritat prohibida, amparant-se en la impunitat de la massa, i en van rebre unes conseqüències fatals.
Costa ser “políticament correcte” malgrat que el respecte pel dol i les famílies ens aconselli buscar raons per acusar tercers o explicacions per perdonar la culpabilitat dels morts. Però qui més qui menys ha pensat que el col·lectiu no té cap culpa de la imprudència individual, per tràgic que n’hagi estat el resultat.
Els psicòlegs afirmen que buscar altres culpables és una estratègia per paliar la tragèdia sobretot dels que són vius, els ferits i els familiars o amics del morts.
El despreci sense paliatius per l’origen de les víctimes -explícit o d’amagat- seria el pitjor que en podria quedar de la tragèdia del baixador: Eren joves, anaven a fer un botellón, molts ni havien pagat el bitllet, van fer un acte delictiu que està prohibit i penat amb multes…
Però aquests 12 morts eren també ciutadans de Catalunya, nouvinguts però amb els mateixos drets i deures dels que ja hi érem. Potser d’aquests drets i deures és del que menys en parlem. La integració passa també per educar en costums i en aquest cas per educar en els costums del país d’acollida, tant si es tracta de la llibertat de les dones que un marit fanàtic obliga a tapar-se el rostre, com si es tracta de la necessitat de fer cas de les prohibicions que defensen la seguretat col·lectiva.
Tots hem creuat alguna vegada la via, i això no és motiu per afirmar que som un país de salvatges. Tampoc tenim cap dret en pensar que els què venen de fora -i a més són pobres i maleducats– ho seran tota la vida, de pobres, de maleducats o de salvatges.
Evitar la hipòtesi i fer una convivència més civilitzada és també feina nostra.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
de si la tisora finalment ha estat o no moderada, de la reacció de la
caverna emprenyada perquè volia més sang o de si el Millet ajuda als
fatxes espanyols a trobar arguments contra Catalunya