Lluitar, crear, construir!

El dissabte passat vaig acompanyar als meus vells amics Vicent, Lucas i Aurora a entrevistar a Ruhel Ahmed per a L’Avanç i Telesur. Hi tenia interès a anar perquè els fets que el Ruhel ens va explicar ocorregueren quan jo m’encarregava de la secció internacional de L’Avanç i vaig tenir l’ocasió de seguir-los de prop.

El Ruhel és un jove anglès que ara fa quatre anys viatjà amb tres companys al Pakistan, d’on eren originaris, per a assistir a la boda d’un d’ells. Un cop allí decidiren viatjar pel país i conèixer les realitats de les seues arrels. El seu viatge els portà fins Afganistan on els sorprengueren els bombardejos nord-americans i la posterior resolució de la llarga guerra que l’Aliança de Nord duia a terme contra el règim dels talibans. Una facció de l’Aliança els detingué (menys a un que desaparegué durant l’ofensiva militar) prop de Konduz i els empresonà en condicions traumàtiques fins que els entregà a la intel·ligència militar dels EUA. Aquests els interrogaren durant tres mesos de tortures en una base militar en territori afganès i finalment els transportaren a la badia de Guantànamo on foren sotmesos a les condicions extremes que tots coneixem primer en el camp X-ray, en gàbies exteriors, i després al Delta, en gàbies interiors. Dos anys i mig mes tard foren absolts i posats en llibertat sense càrrecs ni disculpes. (Aquesta història s’explica al film Camino a Guantànamo de Michael Winterbotton, guanyador de l’Ós de Plata a la Berlinale del 2007)

Tot això ens ho va explicar el Ruhel amb una calma esbalaïdora. El jove parlava amb veu baixa i semblava tranquil i serè. Deprés de totes les vexacions físiques i psicològiques que va haver de suportar, la seua actitud em resultà sorprenent. Com també m’ho ha semblat sempre l’actitud dels testimonis de les esgarrifoses tortures, que he tingut l’ocasió de conèixer de primera mà, que es practiquen periòdicament a les clavegueres policials de l’estat on vivim. (No hem d’oblidar que aquestes pràctiques continuen ben vives i presents a l’estat espanyol, amparades, per cert, per la llei especial que permet la incomunicació durant les primeres setmanes de la detenció)

I és que Guantànamo no deixa de ser una metàfora del món que volen construir els nostres protectors. Privats de parlar, privats d’escoltar, privats de mirar, privats de saber, privats d’explicar. Privats del món en un món privat.

Aquesta és la trista realitat.

+ Entrevista d’Aurora Mora a Ruhel Ahmed

+ Entrevista de VilawebTV a Ruhel Ahmed

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!