Lluitar, crear, construir!

El matí del diumenge passat, quan encara no m’havia recuperat del llarg cap de setmana, vaig participar, amb la meua vespa per exigències del guió, en el nou vídeo dels Rapsodes a l’horta d’Alboraia. Aquesta jove formació del Camp del Túria és una de les pioneres del hip hop en la nostra llengua al País Valencià. Una banda jove i amb moltes ganes que està col·laborant en projectes com en el Tourbolet però que sobretot, està tirant endavant aquest mania valenciana de trencar motlles amb passió i sense complexos.

L’Andreu, un dels membres, és amic nostre des de fa molts anys. Tocava al grup Bakanal amb gent com el Túbal i el Troia, la nostra antiga (i entranyable) secció de vents. Ara els Bakanal han estrenat nou disc i nova etapa i comencen a fer-se un lloc amb la seua música directa i contundent

Amb ells estaven els amics d’Arròs Caldòs, amb els qui tant hem compartit , i el Jaume Guerra representant als Orxata Sound Sistem. Dels Arròs Caldós m’agradaria assenyalar la seua tossuderia, qualitat i força per a enfortir el seu projecte musical durant més d’una dècada. Han patit canvis de formació i algun que altra daltabaix però seguixen en la primera línia gràcies a l’esforç de gent com la Rosella, la Carla i l’Estel. Amb elles vam compartit local d’assaig i moltes aventures, fins i tot la Carla va anar a classe amb nosaltres a l’enyorat institut Benlliure del carrer Alboraia de València.

Als Orxata ja els coneixeu. Només diré que estan a punt de traure un disc que donarà molt a parlar. Per a mi un dels millors i més originals que he escoltat darrerament. El presentaran divendres dia 12 a la sala Loco Mateo de València i dissabte 13 a la Festa Major Jove del barri de Les Corts de Barcelona (la meua pàtria d’infantesa).

Tots ells, i molts més grups que apareixeran al vídeo d’arreu de la nostra geografia, representen la força musical emergent i resistent de País Valencià. Una força que gairebé sembla un miracle i que ens ha col·locat en un dels millors temps de la nostra història musical. Pot semblar grandiloqüent però us assegure que no ho és. Encara recorde aquells dies de fa 15 anys quan els qui cantàvem en la nostra llengua ens podíem contar amb els dits de les mans.

Nosaltres no sabem quant de temps seguirem. Però no puc evitar sentir-me orgullós de veure el creixement que ha viscut la nostra música en els darrers vint anys. Només espere que amb l’esforç de tots, aquesta cultura de resistència que estem desplegant és convertisca, ben aviat, en cultura de victòria. La normalitat, com d’utòpic sona això a València, ha de ser el nostre objectiu. I la diversitat i la tenacitat són les nostres millors armes per a assolir-lo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!