Lluitar, crear, construir!

Avui 20 de febrer fa 5 anys que el periòdic basc Egunkaria, aleshores l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera, fou clausurat pel jutge de l’Audiència Nacional Juan del Olmo. Un altre escandalós atac contra la llibertat de premsa que se sumà al tancamanet del periòdic Egin, la ràdio Egin Irratia i la revista Ardi Beltza i que encara resta a l’espera d’un fosc judici que mai arriba.

Tots recordem aquells dies convulsos: el tancament, les detencions de periodistes, les tortures que aquests denunciaren, el diari que continuaren editant en la semiclandestinitat així com l’espectacular suport popular que es concretà en una massiva manifestació pels carrers de Donostia. A casa nostra tampoc ens vam quedar callats. Es va publicar un número del diari en català i es va fer un seguit d’actes, manifestacions i grans concerts com el que es va realitzar al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Desgraciadament tot això no fou suficient. Avui, els atacs contra la cultura basca (i contra la nostra), contra el drets polítics dels bascos (i contra el nostres) i contra la seua llibertat d’expressió (i contra la nostra) són més intensos que mai. Això sí, amb la vergonyosa hipocresia de sempre.

Per això aquest 20 de febrer ha de tornar a ser una jornada contra el silenci, contra l’ostracisme i contra la impunitat d’aquest estat que es diu de dret però que ens nega el dret més bàsic: el dret de poder decidir per nosaltres mateixos. Diversos personalitats catalanes com Josep Maria Terricabras (a El Periodico de Catalunya), Martí Estruch Aimerich (a Vilaweb) i Toni Strubell (a El Punt) ja han dit la seua. Ara ens toca a totes i tots dir-hi la nostra. Per poder viure en un món lliure, per poder ser lliures en un món viu.

“Amb l’Audiència Nacional pel mig,
ja es pot ser d’ETA sense saber-ho”

Ara fa 5 anys, quan esclatava la guerra il·legítima d’Irak, esclatava alhora la guerra il·legal contra Egunkaria, l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera. El 2008, la guerra contra Iraq segueix fent estralls. I la guerra contra ‘Egunkaria’ també. La lògica embogida de l’antiterrorisme li demana a Martxelo Otamendi 14 anys de presó. Tot plegat sense l’acusen de ser d’ETA que ell ho sàpiga, sense una sola prova que ho acrediti i sota la revenja d’Estat que va anunciar la sentència kafkiana del 18/98.

Directa | Andoain
A vostès els acusen de finançar ETA?
No.
Que ETA els finança?
No.
Que es reuneixen amb ETA?
No.
Que reben ordres d’ETA?
No.
Que tenen una relació directe amb ETA?
Tampoc.
I aleshores de que els acusen exactament?
És una bona pregunta, però difícil d’explicar. Com es pot ser d’ETA aleshores? Explicar la lògica de la no lògica és impossible. Sempre dic una obvietat: per ser soci del Barça o demanes l’ingrés o et conviden a fer-ho. No hi ha més.
Què ha passat?
Que en la nebulosa del ‘tot és la mateixa cosa’ ja hem arribat al punt on pots ser d’ETA sense saber-ho ni tu mateix. Sense que calgui demostrar-ho ni aportar ni un sola prova, en aquesta desfiguració absoluta de la pertinença a grup armat. A l’Audiència Nacional tot ja és possible. I ets d’ETA sense que es concreti en res.
L’Audiència Nacional prem l’accelerador de la turborepressió?
Els advocats així ho acrediten: un canvi de fase. En l’etapa anterior, en els ‘afers bascos’, quedava un estret marge de defensa jurídica i sabies dels limitats marges de joc. L’escàndol és que ara ja no hi ha cap marge i la veda és oberta. Han esmicolat el poc que quedava de sistema garantista. Tot s’hi val. I els és igual el recorregut que calgui fer per arribar a la sentència desitjada.
Per dir que ets d’ETA s’haura d’aportar alguna prova?
En el nostre cas, el jutge arriba a afirmar que el diari no semblava pas d’ETA, però que ho fèiem per dissimular. I nosaltres sense saber-ho! I quan l’acusació és gratuïta, la defensa és impossible. És un acte de fe inquisitorial. Es com dir que et saltes un semàfor en vermell en nom d’ETA i has d’intentar demostrat que no va ser així. No hi ha cap base probatòria. Ho han intentat tot i no han trobat res.
El proper 20 de febrer farà 5 anys del tancament. Què sent i evoca el seu director d’aquell túnel del temps?
Depèn de cadascú. A mi a vegades se m’oblida. Que estic en llibertat provisional, que em demanen 14 anys de presó, que estic pendent de judici, que Egunkaria és mort. Però quan hi penses: amb indignació. I amb tants dubtes per la falta de garanties i la impunitat que envolta el cas.
I a efectes judicials com està el sumari?
Pendent d’assenyalar les dates dels judicis. En un sol sumari que han segregat en dos: un procediment abreviat “financer” i un sumari polític, en més de 100.000 fulls.
Comencem pel procediment abreviat?
Inclou un suposat delicte de frau d’IVA i de inflar números davant el Govern Basc d’IVA. Al servei d’ETA? No pas, ni tan sols suggereixen que el suposadament defraudat aniria a ETA. No diuen ni això. Fins i tot la fiscalia demanava que això és jutgés a Tolosa o a l’Audiència Provincial de Guipúscoa. Perquè era un delicte ordinari que no s’encabia en les competències de l’Audiència Nacional. Ara els demanen a cadascú 26 anys de presó i multes multimillonàries. I fiscalia ha acabat afegint-se provisionalment a la petició de l’AVT i Dignidad y Justicia, en un episodi de connivència fiscal amb les tesis ultres. En tot cas, allò important és que la Hisenda foral i el Govern basc neguen tots dos delictes. És a dir, la víctima del suposat delicte nega el delicte.
I el sumari polític?
A set persones de la direcció del diari ens demanen entre 14 i 16 anys de presó per pertinença. En aquest cas, l’acusació és només popular, però la doctrina Botin [si només hi ha acusació popular no hi ha judici] té això, que només se li aplica al senyor Botin. La fiscalia addueix que no hi ha cap delicte.
O sigui l’Estat tanca Egunkaria i cinc anys després diu que no hi ha proves, que no presenta càrrecs i es queda tan panxa-content davant el cadàver d’un diari?
Així rutlla tot. Això és el resum del cas Egunkaria.
I a vostè li demanen?
Per no saber que sóc d’ETA, em demanen 14 anys de presó per pertinença en grau de direcció.
La sentència del 18/98 és tot un avís?
A nosaltres sempre ens deien: “el vostre està arreglat”, “allò va ser una bestiesa del PP”. Després de la sentència del 18/98 la gent s’apropa, no ho veu tan clar, i et diu “està fotuda la cosa”.
I quina lectura fas?
Doncs d’una consigna política prèvia de anem a estomacar-los. I una voluntat de les policies de demostrar qui mana. La sentència del 18/98 no és res més que la plasmació jurídica del ‘A por ellos’. Ja estava prescrita, predictada: no hi ha cap altra lògica.
I quina és la fulla de ruta de l’Estat?
La socialització de la impotència, la desmobilització i la resignació. Sense dubtes. Aquesta és la lliçó del 18/98. Que facis el facis, portis qui portis a testificar, no aconseguiràs res perquè la sentència ja està feta. Que no t’esmercis a abocar esforços jurídics: tot el que facis no servirà per a res perquè està vostè a l’Audiència Nacional. I ni es despentinen…
Hem vist el cas Igor Portu recentment amb episodis de trenta versions oficials simultànies i la banalització i justificació de la tortura. Com està la seva denúncia per tortures?
La meva es va arxivar a Madrid, i tenim el recurs presentat contra l’arxiu al Constitucional. La que està més avançada és la denúncia d’Iñaki Uria que s’investiga a Donosti. Per la jutgessa, hi ha prou motius per anar a judici. La Guàrdia Civil ha presentat recurs per a que es jutgi a Madrid i no pas al País Basc. Es veu que a Madrid sempre hi ha cua per certificar que els maltractaments soferts per ciutadans bascos són autolesions.
A una de les darreres ciutadanes basques que va denunciar maltractaments a l’Audiència Nacional, el jutge li va espetar “Això li expliques als teus amics d’Amnistia Internacional”. Arribareu fins a Europa?
Sí, però amb la mateixa sensació que queden ja pocs jutges ‘pata negra’. Capaços de contradir els estats i dir “qui la fa la paga”. Magistrats que ordenin que li portin proves i no pas paràgrafs literaris i que bandegin la degradació de la instrucció i els principis penals.
Hem tornat al passat via il·legalitzacions, dret d’emergència i prohibicions?
Lògica de càstig de tots a la presó. Avui ja és el dia on hi ha el major nombre de presos bascos. Tot plegat amb l’avís de Garzon planant, que si es nomena una nova mesa nacional també enfilarà la presó. En la vessant política, la jugada de ZP és de profit electoral. El discurs és “ja els engarjolo jo”. No cal votar el PP per ficar-los a tots a la presó.
Mana la raó d’Estat finalment?
Aquesta és la conclusió: que és igual qui governi i qui sigui el ministre de torn, la guàrdia civil és qui ordena i mana. Amb Egunkaria això s’ha vist sense embuts.
I on està la confiança?
En la capacitat d’aquest poble per superar les dificultats. I en que alguna cosa sortirà o passarà. I esperant un nou cicle. Ara estem preparant una campanya de reconscienciació, de recuperar la indignació popular dels dies del tancament. Volem revertir aquest sentiment d’impotència. I, contra tots els elements, anem a guanyar. Perquè ho necessitem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!