El guió de l’obra diu que s’acosta el desenllaç. S’acosta el dia 31. Hi ha un punt d’incertesa perquè el públic no abandoni el teatre abans d’hora, perquè l’escena final no sigui
absolutament previsible sinó només
bastant previsible. Si Zapatero va voler que es fes evident el suport del PSOE-C als pressupostos per humiliar els socialistes catalans, ara ho voldrà tornar a fer superant el termini que van fixar el dia 15. Ni que sigui per tocar els nassos. Aleshores, potser el dia 2, presentarà un document. El joc el domina Zapatero. Ni Castells ni Montilla ni cap altre socialista català no hi pinten res. No poden fer res més que acceptar o no acceptar allò que els posin damunt la taula. I no em canso de dir que això no és negociar, que l’ús d’aquesta paraula tant per part de partits com per part de mitjans és fraudulent. El teatre polític, doncs continua. I més enllà de fer-ne la crítica en funció de la qualitat dramatúrgica, la pregunta és si estem per aquest teatre.
Miquel Estruch ens respon de manera força contundent a
El Punt avui.
El testimoni d’Estruch és imprescindible perquè sovint un té la sensació que la gent no relaciona les coses, que no es veu la connexió entre el mal servei de l’Estat a la ciutadania catalana i la manca de sobirania política que es manifesta en temes com el finançament de la Generalitat de Catalunya. Estruch té un espai on pot publicar aquestes coses i té també les habilitats necessàries per fer-ho. Però no tothom pot. Hi ha qui no confia prou en les seves habilitats a l’hora d’escriure. Hi ha qui està absolutament resignat i ja no té esma de protestar. I per això té valor que algú pugui expressar-se d’aquesta manera i que trobi els adjectius adequats per qualificar la situació: dantesc.
“La criatura continua a trenta-nou, però a tu ja
t’han fotut a cent. Això és Can Ruti. Això és la nostra sanitat. Això
és el finançament que ens estan escatimant“, acaba Estruch. I mentre la gent, també el milió i mig d’innocents que van votar PSOE el 9 de març, pateix aquesta degradació de la qualitat de vida, els socialistes busquen la manera de fer creure a la gent que hi ha negociacions i que aquestes són molt dures. I diuen allò que les relacions entre els dos partits canviaran si el dia 31 no hi ha acord, si es fa evident la manca de voluntat d’arribar-hi, d’aplicar l’Estatut. Que no és prou evident, ja? Visca els socialisme del PSOE de Catalunya! Deia Montilla que s’estimava més Catalunya i els catalans que no pas Zapatero. Els fets, però, ho neguen. Abans que posar la sobirania damunt la taula per tenir alguna cosa per negociar, als catalans, que els bombin.
Els socialites catalans ni pinten ni volen pintar res, i al 99% del milió i mig d’innocents que els van votar els hi importa un ravé el finançament (cosa que no s’entén). Però això no és nou, de fet va començar l’any… bé és més vell que l’anar a peu. Salutacions.