L’independentisme
pren el relleu al catalanisme en la centralitat
Les
estadístiques, en Colomines i la Paluzie
L’independentisme pren el relleu al
catalanisme en la centralitat
Començo
(ja que no ho he fet al primer apunt de la sèrie) per agrair a
Òmnium Cultural l’organització de l’acte d’aquest cap
de setmana, que no només ha valgut la pena per la pluja
d’idees i per l’estat de la qüestió, sinó per
moltes conclusions que se’n poden treure i perquè ha establert
un precedent més en una línia de concatenacions que
continuarà. El missatge als qui no hi han estat és, ras
i curt, que vosaltres us ho heu perdut. No ha estat un acte edulcorat
com algunes
crítiques apriorístiques
s’ensumaven. Ha valgut la pena. I molt. Ha estat com un laboratori
per veure en quins termes es pot produir el debat dels propers mesos
al país i per on evolucionarà. Tal com apuntava Antoni
Vives en un recent
apunt, l’independentisme
està ocupant cada cop més la centralitat política
del país, per molt que el món socialista continuï
intentant l’associació semàntica entre independentisme
i radicalitat. Si alguna cosa va quedar clara ahir és que la
refundació del catalanisme que vol debatre CiU només té
una sortida: l’independentisme. Aquest és el projecte que pren
el relleu del catalanisme.
Les estadístiques, en
Colomines i la Paluzie
Agustí
Colomines, sempre a punt per llançar una galleda d’aigua
freda, una dosi d’un determinat realisme que només ell,
aparentment, coneix, va tenir un parell d’intervencions que li devien
servir a ell per buidar el pap, però per poca cosa més.
Va tenir la valentia de preguntar-se si algú es creu això
dels Països Catalans. Ho va dir en un acte d’Òmnium
Cultural, una entitat que forma part de la Federació Llull
juntament amb l’ACPV i l’OCB. Com a mínim és poc
delicat per no dir que resulta de mal gust. Ho va dir arran de la
intervenció de Rita Marzoa, que creia que el debat no s’hauria
d’haver centrat únicament en el Principat. Aquest debat
existeix i té tot el sentit del món. Que la nació
és els Països Catalans és clar; que el procés
independentista està molt més avançat al
Principat, també; que el Cercle d’Estudis Sobiranistes se
centra en el Principat, també; i que estatpropi.cat abasta el
conjunt de la nació, també. Però calia preguntar
si algú es creu això dels Països Catalans?
Una
altra cosa que no ens hem de creure són les enquestes, segons
en Colomines. L’única enquesta bona és la de les urnes.
Molt bé. Per això volem un referèndum, però
les enquestes marquen una tendència, i com que els mitjans les
han utilitzades durant molts anys per ofegar i minoritzar una demanda
social que existia, quan aquestes comencen a ser positives un
servidor és el primer a utilitzar-les. Però hi ha una
altra resposta que desmunta millor la simplicitat argumentativa de
Colomines, i Elisenda Paluzie, per sort, es va encarregar de
treure-la a col·lació: les enquestes i els estudis
s’utilitzen en econometria per fer prediccions. És, doncs, una
eina científica necessària. Que se n’ha de fer un cas
relatiu? D’acord. Però hi ha qui sembla que té un gran
interès a treure-hi crèdit per, tot seguit, fer aquella
operació segons la qual l’única expressió de
l’independentisme és el vot a ERC. Així, veient els
vots que ERC pugui treure en unes eleccions aviat ho tenen tancat i
resolt.
Les
crítiques de Colomines van tocar altres tecles. Com es diu
popularment, no va quedar ni l’apuntador: va dir que cal acordar un
diagnòstic, però el que jo li proposo (que necessitem
un estat propi) no crec que li vagi bé; va carregar-se la PDD
dient que el dret de decidir no diu res, menyspreant la realitat que
el 18 de febrer de 2005 moltes persones es van aplegar sota aquest
lema i que ho tornaran a fer l’1 de desembre; va dubtar que estiguem
en condicions d’enfrontar-nos democràticament amb l’Estat
deixant clar que ell no està disposat a fer la guerra (però
en quin país viu??!!); i va recordar-nos que els sindicats no
fan costat a la causa independentista, cosa que tota sola ens hauria
de fer abandonar tota il·lusió (perquè per a ell
deu ser una il·lusió) de sobirania. Al final de la seva
intervenció, davant del desert i el silenci que ell mateix
havia creat, no sé què devia fer o què devia
sentir. Quina és l’alternativa? Quin és el camí?
Que Sant Agustí ens il·lumini!!! (Mal negoci ha fet la Fundació Trias Fargas traient l’Antoni Vives per posar-hi en Colomines.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier,
És cert que l’independentisme guanya centralitat, però exclusivament dins el nacinalisme. Una altra cosa és si aquesta centralitat té res a veure amb les aspiracions del global dels ciutadans.
Com a sobiranista jo aspiro a que el nacionalisme continui essent majoritari a Catalunya alhora que s’esmola i s’aguditza la voluntat de la secessió. Ara, serem capaços de fer d’un nacionalisme clarament independentista el centre polític del país. Francament, ho dubto.
Que la rigidesa de plantejaments no ens faci traidors.
Salut,
Marc Arza
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
Xavier,
M’alegra sentir-te dir que la nostra nació són els Països Catalans: perfecte. Però no és aquesta la postura oficial de López Tena i companyia; llur plantejament no és pas començar pel Principat, on hi ha millors condicions objecives (la teva postura, prou correcta), sinó limitar-s’hi, passant alegrament de la resta del país. El que això suposa per a aquesta resta del país és, curt i ras, una traïció; mira’t el que en diu el nostre compatriota Cucarella : http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/5724
He vist que algú –no pas tu– cita per aquí, laudatòriament, la proposta bilingüista de López Tena, perquè, total, "és la situació actual". En efecte: la situació actual també és l’opressió nacional, la dispersió territorial, la monarquia borbònica, la pseudodemocràcia postfranquista; tot plegat té la mateixa legitimitat. Aviam: si la independència no ha de servir per a normalitzar la llengiua, el primer pas de la qual normalització ha d’ésser necessàriament el monolingüisme oficial, ¿per a què volem la independència? Quan aquest corresponsal teu considera aquest liquidacionisme de López Tena "intelligentíssim", ¿vol dir que cal enganyar la gent perquè s’apunti a la independència pensant-se que Catalunya serà un membre més de la Comunidad Iberoamericana? De debò que hi ha coses que no s’entenen… Però és justament aquest el problema de l’ambigüitat del "sobiranisme".