En Quim Soler diu irònicament al seu bloc Els Països Catalans i el món des de Vic que "se’ns pixen a sobre i diuen que plou (pluja fina, és clar)". En Jordi Puig i Martín, en canvi, apunta més a les semblances entre PSOE i PP i llança amb ràbia contra el PSC l’eslògan que assegurava que si guanya Zapatero guanya Catalunya. Xavier Vendrell publica un article a Tribuna Catalana prou clar sobre les banderes. El Sumarí retreu a ERC que no badi boca davant les envestides espanyolistes en un exemple més dels plats pel cap que denuncia en Marcús. El bloc El Mont també cau en el pessimisme i minusvalora el potencial de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. I en Dani Casanovas respon a un article de Carles Puigdemont. Tot plegat no crec que tingui gaire sentit si s’ha de reduir a un enfrontament estratègic entre ERC i entorns i CiU i entorns. Per a mi això no té gaire interès. I en canvi em sento amb la necessitat de fer un estat de la qüestió del sobiranisme.
Ja ha passat el període en què calia pair els resultats de les eleccions i la formació del nou govern. Ja hem tingut unes quantes mostres dels diferents posicionaments. Ja sabem que alguns haurien preferit un acord ERC-CiU i altres, que ERC es quedés a l’oposició. Sabem que hi ha hagut baixes, tensions, disgustos i decepcions. Però comença a ser hora de recapitular. I no em refereixo únicament als partits, sinó al sobiranisme en general, perquè no tot es redueix a ERC. El sobiranisme continua tenint tres fronts.
El primer correspon a l’únic partit que es declara independentista malgrat que alguns no s’ho creguin. ERC té el repte d’aconseguir augmentar la base social de l’independentisme. Els qui ja ho són no deixaran de ser-ho. Poden deixar de votar ERC, però no deixaran de ser independentistes. Per tant, l’augment ha de venir dels nous votants, dels exvotants de CiU i dels exvotants del PSC o d’ICV. Sembla que el gruix del traspàs de vot de CiU a ERC ja es va dur a terme el 2003, però no es pot descartar que el desmantellament de l’eix nacionalista que alguns han mantingut fins al final situï algunes persones que votaven CiU per evitar Montilla en el centreesquerra d’ERC. La davallada del PSC a les darreres eleccions obre les portes a una futura hegemonia d’ERC a les esquerres, i el vot en clau nacional catalana podria decantar-se per impulsar aquesta batalla per l’hegemonia amb l’objectiu d’arribar a l’anhelada situació que ERC i CiU es reparteixin el front de l’esquerra i el de la dreta, superant així la dicotomia anterior PSC-CiU. En aquest sentit, les crítiques a ERC que no ofereixin una alternativa són bastant estèrils. Legítimes, és clar, però estèrils i fins contraproduents. Criticar ERC a base de fer veure que el PSC és l’únic que mana o que els independentistes no pinten res o que són uns titelles no sols frenarà aquesta hegemonia sinó que podria afavorir que el pols ERC-PSC es resolgui en benefici dels segons. S’entén que es faci amb la intenció que el votant d’ERC passi a CiU, però si són crítiques destructives i no van acompanyades d’una alternativa creïble i satisfactòria per a un independentista, el vot preferirà engreixar l’abstenció abans que tornar a CiU.
El segon front és precisament aquest: la sobiranització de CiU. ERC tota sola trigarà molt temps i trobarà dificultats per assolir la base social necessària. La independència s’acostaria molt més en el moment que un partit de centredreta hi apostés. Ignoro si per a això caldrà que CDC i Unió se separin. Potser aquesta seria una altra fórmula possible. Potser les diferències entre CDC i ERC no serien tan abismals. No ho sé. Aquesta és una feina que tenen els sobiranistes de CiU, que n’hi ha, però han de fer sentir més la seva veu. I que si veuen que l’obsessió de la direcció actual a frenar la sobiranització esdevé un llast marxaran o s’organitzaran en candidatures sobiranistes que puguin desplaçar-la.
També és possible que l’estratègia d’ERC propiciï el reagrupament de l’esquerra independentista fins ara extraparlamentària. Al maig veurem fins a quin punt, per exemple, les CUP arrepleguen vot d’Esquerra. Però aquest reagrupament no serà fàcil i, al cap i a la fi, l’electorat independentista que els vulgui tenir en compte haurà de vèncer la tendència al vot útil. S’haurà de plantejar també si reforça ERC en el pols amb el PSC o si l’afebleix únicament per una entrada testimonial de l’Esquerra Independentista al Parlament.
I el tercer i darrer front és, segurament, el decisiu. A més, es tracta d’un front complementari amb el parlamentari. Em refereixo, i ja ho he fet en altres ocasions, a la societat civil. La societat civil és la Plataforma Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret de Decidir, la Xarxa de Blocs Sobiranistes. I són també objectius concrets, accions imaginatives, treball intel·ligent i apartidista. I no s’hi val a dir que els convergents no se senten còmodes a Sobirania i Progrés. Que en creïn una en la qual se sentin còmodes, però que s’activin. El 2007 hem de treure al carrer com mai el debat del referèndum d’autodeterminació. Tots els sobiranistes s’haurien de llançar en la recollida de signatures que promourà la Plataforma Sobirania i Progrés. Això és un exemple del que pot fer la societat civil. A més, tot això es pot fer, com deia, paral·lelament i al marge de donar suport parlamentari a un partit o un altre, i al marge de treballar des dels municipis en clau sobiranista a través d’alguna de les formacions polítiques existents.
No sé si compartiu amb mi aquesta anàlisi o no. Però teniu el bloc obert com sempre per donar la vostra opinió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Coincideixo amb els trets bàsics del teu analisi. Crec que l’ estrategia de CiU de carregar contra Esquerra, donarà poc vot a CiU i nomes pot fer creixer l’ abstenció nacionalista. La clau per un progres cap a la sobirania, pasa perque CiU (o CDC si mes no) asumeixin sense complexos l’ independentisme. Pero aixo jo ho veig avui encara molt lluny. Segur que hi ha independentistes a CiU, crec que minoritaris, si mes no a mida que pujes en la piràmide jeràrquica no veus cap. I tambè hi ha sobiranistes que voten a CiU, segurament una part molt significativa del seu vot. Pero crec que avui pesen mes les seves hipoteques amb sectors economics que els hi demanen moderació.Potser d’ aqui una o dues legislatures, amb CiU encara a l’ oposició, si Esquerra aguanta i es consolida a un mínim de 25 diputats, tot aixó es pot fer realitat.